Tot just els exèrcits de Hitler acabaven de vèncer França, quan el govern de Franco, aprofitant la victòria dels seus amics nazis, començà a actuar contra l’exili republicà en territori francès. D’una banda, tractà de destruir totes les organitzacions que els refugiats mantenien a l’exili i d’apropiar-se dels seus béns i documentació; de l’altra, d’aconseguir, amb la col·laboració alemanya, la detenció i el trasllat a Espanya de diverses personalitats republicanes que es trobaven a la «zona ocupada» per l’exèrcit alemany i la detenció i l’extradició d’altres que es trobaven en la «zona lliure» que depenia del govern de Vichy.
[…]
Creiem que les entregues de refugiats republicans que residien en la zona ocupada de França s’acabaren perquè el govern de Vichy va protestar-ne, davant la Comissió d’Armistici franco-alemanya de Wiesbaden, car no eren previstes en les clàusules de l’armistici i, per tant, en tot cas, corresponia de fer-les a les autoritats franceses, prèvia la demanda d’extradició del govern espanyol.
Precisament el 23 d’agost de 1940, pocs dies després que el president Companys fos detingut a la zona ocupada, entre la representació diplomàtica de Mèxic a França i el govern de Vichy es signava un conveni molt important que regularia la situació dels refugiats republicans a França. En aquest conveni, del qual hem parlat anteriorment, el govern de Vichy s’obligava a garantir l’existència i la llibertat dels republicans refugiats en territori francès i, molt especialment, a limitar les extradicions demanades pel govern franquista, als crims i delictes de dret comú, que no tinguessin cap mena de connexió amb actes d’índole política. Així mateix el govern francès s’obligava a no permetre l’entrega de cap refugiat espanyol, en cap indret del territori francès, sense sotmetre’l abans al procediment d’extradició. Per tant, quedava clar que les entregues directes fetes pels alemanys a les autoritats espanyoles no eren legals i havien de ser suprimides.
Finalment el govern mexicà, respecte als més de cent mil refugiats que es trobaven a França, acceptava de traslladar a Mèxic als que ho demanessin, als quals es comprometia a facilitar gratuïtament el mitjà de transport. I, a més, mentre no poguessin embarcar, es comprometia a ajudar-los econòmicament, suplint així la tasca que fins aleshores havien fet les organitzacions republicanes la JARE [Junta d’Auxili als Republicans Espanyols] i la SERE [Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols], les quals des de l’ocupació de París per les tropes alemanyes havien quedat suprimides i els seus locals, béns i arxius incautats per la policia espanyola adscrita a l’ambaixada franquista.
D’altra banda, l’execució del president Companys, el 15 d’octubre de 1940, a Barcelona, i les de Julian Zugazagoitia i Francisco Cruz Salido, a Madrid, el 9 de novembre següent, amb l’amenaça que fossin entregats i afusellats altres refugiats republicans residents a la zona ocupada, va provocar una molt forta campanya internacional. A Mèxic es va formar una comissió d’ajut als republicans espanyols en perill, que va promoure accions a tots els països d’Amèrica. Els governs de diversos països d’Amèrica van manifestar la seva preocupació al govern de Vichy, davant el perill que altres refugiats republicans fossin lliurats al govern de Franco. Tots aquests fets van contribuir al fet que cessessin, com hem dit, les entregues pels alemanys de nous refugiats i que el govern del mariscal Pétain no concedís cap de les extradicions de personalitats republicanes refugiades que li havien estat demanades pel govern de Madrid. La continuada negativa del govern de Vichy a les demandes d’extradició del govern de Madrid, va provocar que aquest anés reduint cada dia més el nombre de les que presentava.
Autor: Josep Benet
Els fragments de text anteriors estan extrets del capítol que Josep Benet (1920-2008) dedica a la persecució del règim franquista contra els republicans refugiats a França en el seu llibre Exili i mort del president Companys, publicat el 1990.
Oriol López