Un viatge (inter)galàctic a través del catàleg de Charles Messier: M65, la primera galàxia del Triplet de Leo

Continuem el nostre periple pels cúmuls i núvols galàctics de la primera corona del Supercúmul de Virgo, per anar ara vers un triplet de galàxies, el Triplet de Leo. Concretament, hem de fer via entre la Galàxia de l’Ull Negre (la de l’Ull de Vellut) o M64 i l’M65. En total, haurem de fer gairebé 17 milions d’anys-llum de recorregut (5,2 megaparsecs; 1,6•1023 m). Ens apropem en 8 milions d’anys-llum al centre del Supercúmul de Virgo (que ens queda ara a 23 milions d’anys-llum), alhora que ens desplacem cap a l’hemisferi sud d’aquest Supercúmul. Respecte de la Via Làctia ens allunyem en uns 9 milions d’anys-llum, fins a situar-nos a una distància de 35 milions d’anys-llum. En definitiva, doncs, som una mica més a prop del rovell de l’ou del Supercúmul. Des de la perspectiva dels nostres observadors de la Terra, el nostre recorregut en les constel•lacions ens mena de la constel•lació dels Gossos de Cacera a la del Lleó, tot passant entre l’Óssa Major i la Cabellera de Berenice.

La descoberta i reconeixement de l’M65

La primera referència coneguda d’aquest objecte la trobem en el propi Charles Messier, datada l’1 de març del 1780:

“Nebulosa descoberta en el Lleó. És molt feble i no conté cap estel. Coordenades: ascensió recta de 166º50’54’’ i declinació nord de 14º16’08’’”.

La constel•lació del Lleó

William Herschel, d’aquest mateix objecte, l’any 1811, comenta que és “una nebulosa molt brillant, estesa al llarg del meridià, a una llargada de 12 minuts d’arc; té un nucli brillant, la llum del qual sobtadament disminueix en la vora, i dues branques oposades molt febles”.

A x208 augments, hom capta el caràcter elongat d’aquesta nebulosa

En el catàleg del 1833, John Herschel introdueix l’M65 en l’entrada 854, a partir de les següents observacions:
– l’11 d’abril del 1825: en determina la distància al pol nord (75º60’12’’) però no pas l’ascensió recta. Declara que l’objecte és “rodó” i “gradualment molt més brillant cap al centre”. Estima les dimensions de l’objecte en 20-30 minuts d’arc.
– el 20 de març del 1825: en aquesta ocasió sí pot determinar bé les coordenades (ascensió recta d’11h10m01s i distància al pol nord de 75º59’16’’), malgrat que el cel és nebulós. Fos com fos, descriu l’objecte com “brillant, rodó i gradualment més brillant cap al centre”, i alhora en fa un dibuix. A partir d’aquest dibuix, John Herschel situarà després l’M65 en una llista de “nebuloses elongades”, de les quals diu, genèricament, que “la forma general de les nebuloses elongades és el•líptica, i la llur condensació cap al centre és gairebé invariablement com la que sorgiria de la superposició d’estrats el•líptics lluminosos, que augmenten en densitat cap al centre”.
– 23 de març del 1830: Diu que el “centre és gran i resoluble, amb dues branques febles, estès en un angle de posició de 45º NW-SE”. Per resoluble, s’entén que l’aspecte de la llum és motejat.
– 24 de març del 1830: defineix l’objecte com a globalment “feble i gran”, “estès al voltant d’un nucli rodó” i “gradualment més brillant cap al centre”. La mida de l’objecte és estimada en 4 minuts d’arc de llargada.

William Henry Smyth no dóna entrada pròpia a l’M65 en el seu catàleg, però sí el fa aparèixer en la descripció i en el dibuix corresponent a la veïna M66. En diu això:

“Aquesta nebulosa [l’M66] és precedida en uns 73 segons d’arc per una altra de forma similar, que és la 65 de Messier, i totes dues són en el camp alhora, sota un augment moderat, juntament amb diversos estels.”.

A un augment de x50, observem en el mateix camp, alhora, l’M65 i l’M66. Messier, de fet, les va descobrir la mateixa nit. De les dues, l’M65, que ací apareix a l’esquerra, és més elongada que l’M66, però això es deu a un efecte de perpectiva, és a dir al pla d’observació que tenim de les dues galàxies des de la Terra. Els estels individuals que apareixen en la imatge són estels interposats del nostre propi veïnat galàctic.

William Parsons, Lord Rosse, va observar el 31 de març del 1848 aquest mateix objecte. El descriu com “una nebulosa curiosa, amb un nucli brillant”. Diu que la llum és motejada (“resoluble”), amb una disposició “espiral o anul•lar al voltant del nucli”. L’1 i el 3 d’abril del mateix any la torna a observar i es referma en aquest comentari.

Ja en el 1848, Lord Rosse és capaç de veure l’estructura de l’M65. Si bé en un principi dubta de si l’estructura és anul•lar o espiral, finalment es decantarà per incloure l’M65 en la llista de “nebuloses espirals”

En l’article de Lord Rosse del 1850, aparegut en el Philosophical Transactions, l’M65 apareix en la llista original de les “nebuloses espirals”, categoria definida per primera vegada en aquell article.

En el Catàleg General de John Herschel, l’M65 apareix en l’entrada 2373. En la descripció s’hi diu que és “brillant; molt gran; molt estesa en un angle de posició d’uns 165º; és gradualment més brillant cap al centre on hi ha un nucli brillant”. Com a coordenades s’indiquen una ascensió recta d’11h11m36,7s i una distància al pol nord de 76º08’46,9’’. En aquesta entrada, John Herschel també fa una comparació dels angles de posició citats pel seu propi pare (meridià=180º) i els esmentats per Friedrich Winnecke (172º) i Arthur Auwers (172º). Pel que fa a l’acompanyament gràfic, Herschel cita el seu propi dibuix del 1830, el de Lord Rosse del 1848 i el de Johann von Lamont del 1837.

En la reedició del Catàleg General del 1877, feta per John Dreyer, s’hi afegeixen referències als dibuixos de Lassell i Hermann Carl Vogel (1876).

El mateix Dreyer, autor del Nou Catàleg General, hi dóna entrada l’M65 en el nombre 3623, bo i prenent les mateixes referències que les del Catàleg General.

Heber Curtis comenta en el seu catàleg fotogràfic de l’M65:

Una bella i brillant espiral de 8×2 minuts d’arc, amb un angle de posició de 174º. Els remolins són força indiferenciats, amb una condensació gairebé estel•lar. El nucli, brillant, gairebé és estel•lar. Hi ha una franja d’absorció en l’est.

Curtis i altres autors acabaran demostrant una intuïció llargament sentida, que les nebuloses espirals són autèntiques galàxies equiparables a la Via Làctia.

És relativament difícil escatir la morfologia espiral de l’M65 vista des de la Terra, degut a un pla d’orientació que ens és pràcticament perpendicular. Els plans galàctics de cada “univers-illa” són pràcticament independents els uns i els altres, i per això observem en el nostre cel galàxies espirals des de totes les orientacions possibles.

Halton Arp, en el “Catàleg de Galàxies Peculiars”, dedica l’entrada 317 a l’anomenat “triplet de Leo”, format per tres galàxies que, si més no, òpticament, semblen ben properes. Les tres galàxies del triplet són l’M65, l’M66 i l’NGC 3628. Autors com Zhiyu Dian (2006) han estudiat la interacció entre les tres galàxies.

El Triplet de la constel•lació del Lleó és format per les galàxies M65, M66 i NGC 3628. De les tres, únicament les dues primeres apareixen en el catàleg de Messier. Totes tres són galàxies espirals, però tenen aspectes diferents segons la seva orientació. Per exemple, l’NGC 3628 (a l’esquerra de la imatge) se’ns apareix en una orientació gairebé perpendicular. No tant orientada perpendicularment hi ha l’M65 (dalt a la dreta, en la imatge), i l’M66 és la que se’ns apareix amb un angle no tan escorat (baix a la dreta). De les tres galàxies, l’M66 deu ésser la més grossa, i per això aquest Triplet de Leo també rep el nom de “Grup de l’M66”.

Imatge de radioones de l’M65 obtinguda en el marc del “NRAO VLA Sky Survey”. Hom hauria esperat una única senyal concentrada en el centre de la galàxies (a dalt a la dreta), però també trobem dos pics en regions una mica més perifèriques.

L’M65, una galàxia espiral intermèdia, de prop

Zona central de l’M65, retratada pel Telescopi Orbital Hubble. Les zones de color bru es corresponen a pols interestel•lar, mentre que els punts blaus assenyalen llocs de naixement de nous estels.

D’acord amb la morfologia del nucli galàctic, tenim galàxies espirals bulbars (SA; amb un centre galàctic en forma d’esferoïde) i galàxies espirals barrades (SB; amb un centre galàctic en forma d’el•lipsoide elongat o de barra). Entre mig, hi ha tota una sèrie de graus, referides com a “galàxies espirals intermèdies”. L’M65, ara que la veiem de prop, pertany a aquesta categoria.

Hom esperaria, potser, degut a la proximitat de l’M66 i de l’NGC 3628, que l’M65 patís alguna deformitat per l’acció mareal de les altres dues galàxies. Però, si més no, en grans trets, no trobem cap flexió destacable en el pla galàctic de l’M65. L’M65 se’ns apareix com una galàxia de bulb central prominent i de braços espirals tancats. El disc galàctic és relativament gruixut. Hi domina una població estel•lar envellida, signe d’una activitat astrogènica reduïda durant els darrers milers de milions d’anys, segurament per una pobresa relativa en pols i gas interestel•lars. Ací i allà, però, detectem algunes regions astrogèniques.

El Triplet de Leo

El Triplet de Leo, retratat per Hunter Wilson

La distància de l’M65 a l’M66 és de tan sols 1 milió d’anys-llum, mentre que de l’M65 a l’NGC 3628, la distància és encara menor. Som davant gairebé d’un sistema triple de galàxies espirals. Cadascuna de les galàxies té plans d’orientació i morfologies espirals diferents. De les tres, l’M65 és la menor, amb un diàmetre de 80.000 anys-llum. A diferències de les altres dues, l’M65 té, com ja hem dit, una població estel•lar relativament envellida. Si la mitjana d’edat estel•lar en l’M66 i en l’NGC 3628 és de 5-6 milers de milions d’anys, en el cas de l’M65 aquesta mitjana puja a 7-9 milers de milions d’anys.

Una mica allunyat d’aquest triplet, trobem la galàxia espiral NGC 3593, que pot ésser considerada com un membre “extern” del mateix grup galàctic. Alhora, el “Grup de l’M66” (que és com seria conegut aquest “Triplet de Leo” ampliat), és relativament proper al “Grup de l’M96”.

L’arquitectura del Supercúmul de Virgo, en darrer terme, no és determinada per les galàxies. Al capdavall, la major part de la massa és “matèria fosca”, que a la vegada que consolida la morfologia galàctica (com és ara el cas de l’M65 i del seu aspecte relativament massís), genera una mena de xarxa material en la qual es disposen galàxies i agrupacions de galàxies.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: