“Cargol treu banya”, de Maria VD, al Flickr
El nostre amic, el cargol, vivia al centre d’una clapa d’herba que hi havia a un jardí urbà.
Ja feia molt de temps que es mirava l’horitzó i li venien al cap un i altre cop les històries que li havien explicat alguns cargols rodamons sobre l’existència de llunyanes clapes d’herba fresca i tendra.
Ho tenia decidit, havia de ser aquella nit de lluna plena, aprofitant la humitat de la nit, quan emprendria el seu viatge a la recerca de nous paratges.
Va anar arrossegant-se fins a la vora de ciment que confinava la gespa, l’escalà i baixà per l’altra banda, arribà a un terra aspre de ciment i continuà tranquil·lament el seu camí.
La nit finia i començava a veure’s la claror del matí quan, de sobte, notà que l’agafaven de la closca, l’aixecaven i, una veu deia: -Pobre cargol, segur que s’ha desorientat i s’ha allunyat de l’herba i ara no hi sabrà tornar.
Al cap d’uns moments, tornava a notar el contacte familiar amb l’herba en la qual s’havia criat, tornava a ser al punt de partida. De res no li havia valgut tot l’esforç, caldria tornar a refer el camí la propera nit humida de lluna plena.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 