El llibre de cavalleries, entre la fantasia i la realitat

Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba[…L]a novel·la cavalleresca, escrita arreu d’Europa, [….] a Catalunya es projectà decididament cap a aventures mediterrànies.
Els llibres de cavalleria són narracions en prosa, on el protagonista és un heroi de ficció, cavaller errant, que personifica els ideals cavallerescos de fidelitat, anhel de glòria i de llibertat, defensa de la fe i del seu senyor, de la seva dama i dels febles.
El seu èxit fou inqüestionable, en un moment en què aquest esperit era encara viu tant a Catalunya com a València, abandonat per la noblesa de tradició feudal i encarnat per alguns personatges benestants de la ciutat.
Dins d’aquest marc de realitat, al s XV apareixen dues grans novel·les: Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc. Totes dues es caracteritzen pel seu realisme, amb una geografia coneguda, narrant gestes creïbles. Inclús les relacions amb la dama, presidides per l’amor cortès, es donaven realment en les relacions sentimentals aristocràtiques. Però mentre que la primera encara resta enganxada a la tradició medieval, la segona es pot considerar ja renaixentista.
Tirant lo Blanc fou escrit per Joanot Martorell entre els anys 1460 i 1468, llevat d’un tros final. Havia fet ja un tractat d’orde de cavalleria, basat en part en el Llibre d’orde de cavalleria de Ramon Llull. Ell mateix, Martorell, era un cavaller de tarannà lluitador que va tenir diverses aventures, amb “requesta de batalla a ultrança” inclosa, o sigui reptes de desafiament a mort.
Un còdex dels s. XV-XVI anomenat lletres e achtes de batalla recull algunes d’aquestes cartes. No es pot negar, doncs, que el tema no estigués en boga. Si bé és cert que hi ha aspectes extrets de novel·les de cavalleria anteriors, els punts de relació amb la realitat del moment són nombrosos i esdevenen una de les característiques més interessants perquè lliguen aquesta obra a la seva contemporaneïtat. En els noms d’alguns personatges es pot reconèixer, desfigurats o gaire bé literals, noms d’homes públics del moment. Un cas evident és el dels dos bàndols italians que apareixen al llibre, l’un, el bo, integrat per noms clarament identificables amb els partidaris del successor catalanoaragonès d’Alfons el Magnànim a Nàpols, i l’altre, el dolent, per noms de famílies fidels als Anjou.
El cas del sobrenom de Tirant, Blanc, també deriva del sobrenom d’un famós cavaller contemporani valac (hongarès), anomenat el Valac, i que a Catalunya-València havia esdevingut Blac i Blanc. Les seves victòries sobre els turcs foren celebrades arreu del món occidental, València i Barcelona incloses.
Pel que fa a les gestes, el ressò versemblant extret de fets reals parla per si sol. Tirant comença a Anglaterra, lloc prou conegut pel seu autor, però el gruix de les aventures i desventures té lloc a Sicília, Rodes, Constantinoble i el nord d’Àfrica. La novel·la esdevé, doncs, mediterrània, amb una geografia real i amb fets prou identificables.
El setge de Rodes, per exemple, és històric (1444), i s’esdevé igualment al Tirant. El corsari valencià Jaume de Vilaragut hi participà, i com amic de Martorell podria haver estat qui l’hagués informat dels detalls per a la inspiració d’aquest episodi.
Però encara més interessants són les aventures a l’Imperi Grec. Els esdeveniments de la novel·la corren paral·lels als de més de cent anys enrere dels almogàvers i Roger de Flor. Aquest almirall sicilià fiu requerit per l’emperador de Constantinoble per lluitar contra els turcs; Tirant també. El rei sicilià li ofereix les galeres: 10 a Roger de Flor; 11 a Tirant. Hi fou rebut magníficament, se li atorgà el poder sobre l’exèrcit i més tard el títol de cèsar de l’Imperi; a Tirant se li fan els mateixos honors. El cabdill almogàver es casà amb una neboda de l’emperador; l’heroi de ficció ho fa amb la princesa bizantina. També hi ha traïdors: el fill de l’emperador en la versió històrica; el duc de Macedònia en la literària. Fins en la mort hi ha punts de contacte: Roger de Flor morí assassinat a Andrinòpolis; Tirant lo Blanc hi contrau allí mateix una malaltia que el durà a la mort. La versemblança del Tirant i la seva contemporaneïtat expliquen la seva fama nacional i universal.

El text anterior pertany al llibre L’expansió de la corona Catalanoaragonesa, publicat pel Departament d’Educació del Museu Marítim Drassanes reials de Barcelona.

El Tirant lo Blanc, des que va ser editat el 1490 i posteriorment traduït al castellà i després a d’altres llengües, ha tingut crítiques entusiastes, però potser una de les que més destaca és la que li va fer el gran Miguel de Cervantes en el seu genial Don Quijote de la Mancha, posada en boca d’un dels personatges que hi apareixen, el capellà:

“-¡Válgame Dios!- dijo el cura, dando una gran voz – ¡Que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.”

Potser Miguel de Cervantes l’havia llegit en la traducció castellana que se’n va fer, o potser, qui sap, l’havia llegit directament en català, ja que hi ha qui diu que alguns indicis apunten a que potser Miguel de Cervantes era català. Sobre aquest darrer punt podeu veure l’interessant documental Enigma Cervantes.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: