Els valors del fet casteller

El 16 de novembre de 2010, a Nairobi, el Comitè Intergovernamental de la UNESCO catalogava el fet casteller com a Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat, el màxim reconeixement internacional per a una activitat de cultura popular d’arrel tradicional.

La catalogació com a Patrimoni de la Humanitat significa el reconeixement i la consolidació dels valors que han permès que els castells establissin un sòlid enllaç amb la modernitat des de la preservació de la seva pròpia identitat. Dels valors que han permès que el fet casteller hagi esdevingut paradigma de l’evolució constant i sostinguda de la cultura popular quan es manté viva i sap adequar-se a cada moment històric. El mateix naixement dels castells, evolució del Ball de Valencians i les moixigangues gremials a les acaballes d’un segle XVIII que ja és, a casa nostra, preindustrial, n’és un exemple evident.

Són, així, els valors intrínsecs del fet casteller allò que és patrimonial i universal, més enllà de la seva significació històrica. En uns temps convulsos, eclèctics i mutants com els d’avui mateix, els valors castellers poden ser una eina d’intervenció social valuosa -que és el que, de fet, han subratllat els propulsors del moviment casteller xilè. En primer lloc, els valors que podríem anomenar dicotòmics, és a dir, parelles de valors que, en principi, poden semblar contradictoris, però que prenen la seva força, precisament, pel fet de presentar-se conjuntament:

  • els castells són tant el resultat d’un treball cooperatiu com fruit d’un lideratge d’equip -és a dir, ni d’una jerarquia clàssica ni d’un assemblearisme sense direcció;

  • els castells són impossibles sense l’exercici constant de la solidaritat en la col·lectivitat, però també ho són sense la valoració de la tasca distintiva de cada individu -tothom hi té el seu lloc, que és diferent al dels altres, i els assoliments depenen de tots i cadascun dels seus components;

  • els castells només són factibles des de l’esforç de l’individu i des del seu altruisme;

  • els castells sorgeixen d’un concepte de la competitivitat que no va lligat a cap remuneració material dels que la fan possible;

  • els castells evolucionen en la cultura del gaudi de l’èxit i, a la vegada, en la de l’acceptació del fracàs, que és la que permet la seva superació;

  • una colla castellera és una organització definida i preestablerta oberta, a la vegada, a constants incorporacions -i, no només això, sinó que les necessita per mantenir-se com a tal.

Els castells tenen d’altres valors socialment contemporanis i positius pel que fa als participants actius:

  • són intergeneracionals i interclassistes, integradors i inclusius;

  • no distingeixen els seus components per origen ni per qualificació professional;

  • necessiten participants d’ambdós gèneres.

De la mateixa manera, en tenen de fonamentals pel que fa a la seva realització col·lectiva:

  • són eina d’identitat d’un grup -un barri, una ciutat, una comarca, una regió, un país…- i d’identificació -és a dir, d’integració efectiva- de cada participant a aquest grup;

  • signifiquen una manera d’entendre l’oci deslligada de l’aïllament i la solitud de l’individu;

  • tenen la seva execució en l’espai públic i en l’àmbit de la festa;

  • demanen un compromís amb una aspiració col·lectiva;

  • i promouen una comunió basada en uns sentiments compartits.

És cert que alguns d’aquests valors els podem adjudicar a les entitats de caire social o de cooperació al desenvolupament, a la pràctica de l’esport d’equip o a activitats culturals col·lectives, però és fa difícil trobar-ne una altra que els agrupi tots a la vegada. I, encara més, que tingui un ampli seguiment com el que té a casa nostra pel que fa al nombre de participants actius.

El fet casteller, doncs, no és tan sols Patrimoni de la Humanitat, és, també, un patrimoni en valors per a la humanitat. La seva nova responsabilitat comporta, finalment, tot un seguit de reptes: aprofundir en aquest valors i mantenir, a la vegada, la seva expansió a tots nivells; sostenir la seva identitat i continuar en la seva evolució… En definitiva, preservar la seva identitat i gaudir de la seva globalització.

La història dels castells, des de finals del segle XVIII fins avui mateix, és, precisament, això: reptes constants i evolució sostinguda. I ara tenen millors instruments que mai. Són patrimoni universal.

Josep Bargalló Valls

 

Nota

En el meu blog, podeu trobar més entrades sobre els valors patrimonials del fet casteller, en especial:

Quan la tradició és un valor contemporani (Els castells, una pinya de valors)

Les Festes d’Algemesí, Patrimoni de la Humanitat: Muixeranga i castells, dues tradicions, una mateixa arrel

I, en el meu slideshare, la presentació:

Els castells, Patrimoni de la Humanitat

Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona). Màster en Estudis Superiors en Llengua, Literatura i Cultura Catalana, amb Premi Extraordinari (Universitat Rovira i Virgili). Catedràtic de Secundària. Coordinador de l'àmbit no universitari de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili (des de 2011) . Coordinador acadèmic del Postgrau d'Especialista Universitari en Direcció i Gestió de Centres Educatius (URV) (des del curs 2011-2012). Comissionat de l'Ajuntament de Tarragona per al projecte "Biennal de Castells. Tarragona, Patrimonis de la Humanitat". Conseller d’Ensenyament del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2004). Conseller en cap/primer i titular del Departament de la Presidència (2004-2006). Director de l'Institut Ramon Llull (Generalitat de Catalunya i Govern de les Illes Balears) (2006-2010). Diputat al Parlament de Catalunya (1992-2003 i 2006) Vicepresident de la Fundació Josep Irla (des del 2011) He treballat en el món editorial i he estat coordinador de la col·lecció Capitell de Columna edicions (1988-1991) i director literari d'Edicions El Mèdol (1989-1998). He col·laborat en mitjans audiovisuals i he escrit guions de ràdio i de vídeo i, entre d’altres, els diàlegs de La teta i la lluna, llargmetratge dirigit per Bigas Luna (1994). Crític literari en diversos mitjans, he publicat articles monogràfics en revistes i volums especialitzats i, entre d’altres, els següents llibres: Teoria i història literària i cultural: - Comentari de textos literaris (teoria, propostes i terminologia), 1987 (3a edició 1991), en col·laboració. - Literatura catalana del segle XVI al XVIII, 1987. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 1991 - Domènec Guansé. Revisió i actualitat, 2005, en col.laboració. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 2007 (2ona edició, ampliada i revisada). - Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana, 2007. - Puig i Ferreter. Cinquanta anys després, 2008, en col.laboració. - Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, 2016. Assaig polític: - Catalunya, horitzó 2014, 2005. - 2005, el Govern de Catalunya, 2005. - L’autonomia de les nacions i les minories nacionals. El cas de Catalunya, 2006. - Una pàtria sòlida en el temps. Un projecte social i nacional per al nou catalanisme del segle XXI, 2006. Història i cultura popular: - Pit i Amunt! Els castells a Torredembarra, 1985. - Cent personatges. Del Baix Penedès al Montsià, 1986, en col·laboració. - La festa major de Torredembarra a la segona meitat del segle XIX, 1988, amb Rosalia Gras. - La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat, 1990, - Guia de les Festes de Santa Tecla. Tarragona. Història, seguici popular i castells, 1994, en col·laboració. - Ball de Diables de Torredembarra. Deu anys d’una tradició centenària, 1997. - El fet casteller. La història i l’actualitat d’un costum tradicional, 2000. - Un segle de castells. De 1900 a 2000 en dades, 2001. - 4 Gats. De Casas a Picasso, 2005, en col·laboració. - Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d’honor a la Fira del Llibre 2007, 2007. Edicions en català, castellà, francès, alemany i anglès. - Els castellers. Guia didàctica, 2007, amb Marta Badia i Gerard Elies. - Bandolers, santes i criades. Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista. Els manuscrits Llorens-Cortasa, 2010, amb Montserrat Palau i Núria Canyelles. Estudis i edicions : - El ball de Santa Rosalia, 1983, amb Montserrat Palau - 10 narradors, 1989. - Antologia tarragonina, de Josep Pin i Soler, 1992, amb Magí Sunyer. - Abans d'ara. Retrats literaris, de Domènec Guansé, 1994. - Els Xiquets de Valls, de Joan Amades, 2001. - Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, 2008. Teatre: - Els Pastorets de Tarragona, 2001 (obra representada els Nadals 2001-2010). Sóc, doncs, eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular -colla castellera Nois de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra i la Virgília- i interessat una mica obsessivament per la retòrica i la mètrica. Em podeu trobar a: Twitter: @JosepBargallo Facebook: Josep Bargalló Pinterest: Josep Bargalló i també als websites que he linkat

Tagged with: , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Els valors del fet casteller
  1. Oriol López ha dit:

    Efectivament, més enllà de l’espectacle i de l’oci, els castells són unes molt bones eines d’educació en uns valors molt necessaris per a una bona convivència i per a la construcció, entre totes i tots, d’un país de primera.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: