El 24 de gener de 1913 van ser publicades les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, que havien estat objecte d’una laboriosa elaboració durant quasi dos anys, amb l’objectiu d’aconseguir “una llengua igualment usada per tots els pobles de llengua catalana”, segons s’afirmava al “Preàmbul” redactat per Pere Coromines. Les Normes, redactades per la Ponència Ortogràfica formada, entre altres per Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Josep Carner, Pere Coromines i Eugeni d’Ors, foren aprovades en sessió plenària de l’IEC i signades finalment per la totalitat dels seus membres.
A hores d’ara no cal insistir en la importància i significació que la seua aprovació tinguéper a la consolidació i normalització de la llengua catalana a principis del segle XX. De fet, les Normes de 1913 van ser acceptades immediatament per la gran part d’escriptors i publicacions del nostre domini lingüístic, la qual cosa propicià l’elaboració i publicació del Diccionari Ortogràfic per part de l’IEC, precedit per una exposició de l’ortografia catalana, de Pompeu Fabra.
L’aprovació de la normativa ortogràfica de 1913 tingué una significativa repercussió entre els escriptors i les institucions valencianes de l’època, segons veurem a continuació, que inicià un llarg camí que portarà a l’adopció de les Normes de Castelló de 1932.
Tan bon punt s’aprovaren les normes ortogràfiques a Catalunya s’hi van produir les primeres reaccions positives en alguns sectors valencianistes. Jacint M. Mustieles, aleshores secretari de Lo Rat Penat, impulsà la celebració de diverses reunions de l’entitat renaixentista per excel·lència, com la del 12 de març de 1913, en la qual els assistents van expressar el “unánime el deseo de que se llegue a aquella uniformidad, aceptándose las normas catalanas, que se ajustan perfectamente al valenciano”, segons s’explicava a Las Provincias.
La idea de Mustieles era que Lo Rat Penat estudiara les Normes de l’IEC i que, després de consultar al major número possible d’escriptors i d’acceptar els suggeriments que formularen, s’arribés a proposar un model ortogràfic que es convertira, al menys per a Lo Rat Penat, en definitiu.
Diversos autors com José Martínez Aloy, Eduard Genovés Olmos, Josep Nebot i Lluís Fullana, elaboraren estudis sobre aquestes Normes, i presentaren unes valoracions bastant positives; de fet, Fullana opinava que les normes de l’IEC:
En general, afavorixen la nostra Ortografia, i que veem aplegat el moment de poder unificar les ortografies en la majoria dels casos. I si en algunes qüestions no poden aplegar a vènit, es degut a determinades diferències dialectals, fonètiques per cert, que són molt pròpies de les dos regions, catalana i valenciana.
Podeu llegir l’article complet al blog L’interés per la llengua dels valencians.
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 
Tinc la impressió que les Normes del 1913 es van fer amb voluntat de tenir en compte i d’acollir la diversitat de la llengua als diferents territoris i que això va ser un gran encert que en va afavorir l’acceptació.
Efectivament, molt més del que ens pensem, com crec que es demostra amb el que he escrit basat en els documents de l’època.