De bon principi (i d’alumnes i mestres)

De bon principi hi havia el Verb, diu, si fa no fa, l’Antic Testament. I això dels principis és bo de recordar-los, perquè sovint expliquen alguns què de les coses. De la vida en general, i de molts dels seus moments. També del món de l’ensenyament -o de l’educació, que ara no ens barallarem per aquestes subtileses.

Retornem, però, al principi de tot, de quan van aparèixer els primers mestres -i les primeres mestres. D’això en deu fer molts anys, segles i tot.

Algunes teories historicistes sostenen que, astorat davant la presència sobtada de mestres al seu món novell, el Verb va preguntar-los: “qui sou? què feu?”. Bocabadats per l’ insòlit requeriment, els mestres no van saber respondre-li i, després d’una estona llarga, plena de dubtes, i d’unes encara més llargues deliberacions, el Verb va concloure que el millor seria crear uns quants alumnes -res, uns nois i unes noies que a casa seva no els necessitessin, i que els mestres els poguessin entretenir, sense molestar massa, mentre els ensenyaven alguna cosa, que tampoc no calia exagerar. Anys a venir, el Verb, més gran i cansat, va trobar uns quants pedagogs vagarejant pel seu món. De nou li van venir al cap les dues preguntes: “qui sou? què feu?”. Els pedagogs tampoc no van saber respondre-li i el Verb, en un moment de lucidesa, va recordar aquells mestres de feia temps i va pensar que potser seria bo que aquests pedagogs miressin, sense molestar massa, res, sense exagerar, d’ajudar-los a ensenyar alguna cosa. Poc temps després, quan el Verb estava preocupat per coses de profit, va trobar uns altres que vagarejaven i, tossut com era, va tornar al seu requeriment: “qui sou?”. “Res, som tecnòlegs i formulem metodologies, currícula i tot això”, van respondre com un sol home -i una sola dona. “I què en feu?”. “Doncs, miri, senyor Verb, això encara no…”. I el Verb, que li agradaven les coses al seu lloc i, sinó, creava un lloc per a cada cosa -que no s’estava per romanços-, va trobar que vés que no fos una bona idea que els tecnòlegs aquests fessin ponències i comunicacions en els congressos d’aquells pedagogs que feia uns anys que alliçonaven mestres.

Quan pensava que ja podria descansar, el Verb, que feia una darrera ullada al seu món, va descobrir alguns exemplars d’una darrera espècie, que encara no havia vist mai. “I, vosaltres, qui coi sou?”, els va preguntar en un to de veu una mica alt -perquè sordejava, pobre Verb, i perquè, tot sigui dit, ja en començava a estar fart de tants nouvinguts. “Nosaltres ens dediquem a dissenyar coses 2.0., que en diuen e-learning, ens sembla”. El Verb, que ja no entenia res però havia esdevingut savi del tot, va obviar la segona pregunta i els va dir, com si els ordenés: “Doncs, apa, ajunteu-vos amb  aquests de les metodologies i, entre tots, a veure si se us acut alguna cosa mínimimament útil”. De fet, el Verb, que era del sud, els volia dir “a vore”, però s’ho va repensar, no fos cas que ara se li apareguessin uns filòlegs normativistes i se li compliqués encara més la vida.

I li semblava, finalment, que ja ho tenia tot lligat, però, com qui no vol la cosa, el Verb va recordar que, feia molt, molt de temps, n’hi havia uns -i unes- que es deien alumnes, però no sabia ben bé on havien anat a parar. I és que, vés, no havia manera… Què se n’havia fet dels alumnes?

Un dia -o potser una nit-, mentre llegia tuits sobre això del dret a decidir, el Barça i la caverna mediàtica -d’aquí i d’allí-, de sobte se li va fer la llum. Després d’una breu però profitosa pràctica reflèxiva sobre el seu àmbit competencial bàsic, va cridar els autors d’aquella teoria historicista, els va estirar de les orelles i va resumir què en pensava: “tros d’enzes”. Perquè, el Verb, que cada cop era més vell i savi, es va adonar que, de bon principi, el que hi havia eren uns nois i unes noies als quals, un bon dia, va ser evident que calia començar a ensenyar-los algunes coses. I va haver de crear mestres per a fer-ho. I aquests mestres… I, al final del tot de tot, va acabar decidint que això del 2.0. eren unes eines -bones- per a que aquests alumnes aprenguessin més i millor. Unes bones eines, tot i la inexperiència tossuda d’alguns mestres, la facilitat teoritzadora d’uns quants pedagogs, la insistència quadriculada d’alguns metodologistes i la fugida endavant -tant endavant que els pots arribar a perdre de vista- d’uns quants 2.0.

I els alumnes? Bé, de bon principi hi havia el Verb. És a dir, la paraula.

JOSEP BARGALLÓ

Blog personal:  http://josepbargallo.wordpress.com/

Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona). Màster en Estudis Superiors en Llengua, Literatura i Cultura Catalana, amb Premi Extraordinari (Universitat Rovira i Virgili). Catedràtic de Secundària. Coordinador de l'àmbit no universitari de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili (des de 2011) . Coordinador acadèmic del Postgrau d'Especialista Universitari en Direcció i Gestió de Centres Educatius (URV) (des del curs 2011-2012). Comissionat de l'Ajuntament de Tarragona per al projecte "Biennal de Castells. Tarragona, Patrimonis de la Humanitat". Conseller d’Ensenyament del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2004). Conseller en cap/primer i titular del Departament de la Presidència (2004-2006). Director de l'Institut Ramon Llull (Generalitat de Catalunya i Govern de les Illes Balears) (2006-2010). Diputat al Parlament de Catalunya (1992-2003 i 2006) Vicepresident de la Fundació Josep Irla (des del 2011) He treballat en el món editorial i he estat coordinador de la col·lecció Capitell de Columna edicions (1988-1991) i director literari d'Edicions El Mèdol (1989-1998). He col·laborat en mitjans audiovisuals i he escrit guions de ràdio i de vídeo i, entre d’altres, els diàlegs de La teta i la lluna, llargmetratge dirigit per Bigas Luna (1994). Crític literari en diversos mitjans, he publicat articles monogràfics en revistes i volums especialitzats i, entre d’altres, els següents llibres: Teoria i història literària i cultural: - Comentari de textos literaris (teoria, propostes i terminologia), 1987 (3a edició 1991), en col·laboració. - Literatura catalana del segle XVI al XVIII, 1987. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 1991 - Domènec Guansé. Revisió i actualitat, 2005, en col.laboració. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 2007 (2ona edició, ampliada i revisada). - Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana, 2007. - Puig i Ferreter. Cinquanta anys després, 2008, en col.laboració. - Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, 2016. Assaig polític: - Catalunya, horitzó 2014, 2005. - 2005, el Govern de Catalunya, 2005. - L’autonomia de les nacions i les minories nacionals. El cas de Catalunya, 2006. - Una pàtria sòlida en el temps. Un projecte social i nacional per al nou catalanisme del segle XXI, 2006. Història i cultura popular: - Pit i Amunt! Els castells a Torredembarra, 1985. - Cent personatges. Del Baix Penedès al Montsià, 1986, en col·laboració. - La festa major de Torredembarra a la segona meitat del segle XIX, 1988, amb Rosalia Gras. - La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat, 1990, - Guia de les Festes de Santa Tecla. Tarragona. Història, seguici popular i castells, 1994, en col·laboració. - Ball de Diables de Torredembarra. Deu anys d’una tradició centenària, 1997. - El fet casteller. La història i l’actualitat d’un costum tradicional, 2000. - Un segle de castells. De 1900 a 2000 en dades, 2001. - 4 Gats. De Casas a Picasso, 2005, en col·laboració. - Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d’honor a la Fira del Llibre 2007, 2007. Edicions en català, castellà, francès, alemany i anglès. - Els castellers. Guia didàctica, 2007, amb Marta Badia i Gerard Elies. - Bandolers, santes i criades. Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista. Els manuscrits Llorens-Cortasa, 2010, amb Montserrat Palau i Núria Canyelles. Estudis i edicions : - El ball de Santa Rosalia, 1983, amb Montserrat Palau - 10 narradors, 1989. - Antologia tarragonina, de Josep Pin i Soler, 1992, amb Magí Sunyer. - Abans d'ara. Retrats literaris, de Domènec Guansé, 1994. - Els Xiquets de Valls, de Joan Amades, 2001. - Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, 2008. Teatre: - Els Pastorets de Tarragona, 2001 (obra representada els Nadals 2001-2010). Sóc, doncs, eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular -colla castellera Nois de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra i la Virgília- i interessat una mica obsessivament per la retòrica i la mètrica. Em podeu trobar a: Twitter: @JosepBargallo Facebook: Josep Bargalló Pinterest: Josep Bargalló i també als websites que he linkat

Tagged with: , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: