Europa, què és això?

Últimament, les notícies relacionades amb “Europa” són freqüents. L’última, l’entrada de Croàcia a la Unió Europea. Sembla que tots tenim clar què vol dir “Europa”. Però, realment és així?

Des del punt de vista polític-administratiu, els límits d’allò que anomenem “Europa” no estan molt clars. Millor dit, no es corresponen amb la idea que tenim d’Europa. En primer lloc, alguns països europeus tenen territoris fora del continent. Aquest és el cas d’Espanya, França, o Portugal. Molts altres països no sabríem ben bé de quin costat situar-los: Rússia és europea? Turquia és europea? Xipre i malta també són europees?

Es més, una institució com la Unió Europea, formada per països europeus, a voltes també s’escapa de les fronteres administratives europees. Pensem en el cas més proper: Ceuta, Melilla i les Illes Canàries, ciutats i comunitat autònomes situades a l’Àfrica. Però també en trobem de territoris més llunyans, unes “regions ultraperifèriques” disperses per tot el món. A tall d’exemple, convindria recordar que la Unió Europea comparteix una frontera amb el Brasil, a la Guaiana francesa.

Si mirem de definir Europa des de la geografia, el problema no és, però, més senzill. On acaba Europa i comença Àsia? Els Urals i el Caucas no han sigut sempre les fronteres delimitatives entre tots dos continents. De fet, hi ha hagut un munt de divisions al llarg de la història. Més clar està la divisió gràcies al Bòsfor i el Dardanels (entre Europa i Àsia) i a l’estret de Gibraltar (entre Europa i Àfrica). Tot i així, Xipre i l’arxipèlag de Malta, són europeus? És més, encara les veus que proclamen un únic continent, l’eurasiàtic, són importants. Per si fóra poc, convé recordar que Àfrica i Àsia només se separen per un canal artificial, el canal de Suez, i per tant podríem parlar fins i tot del continent eurafrasià. La tectònica embolicaria una mica més tot aquesta qüestió geogràfica: el País de Jebala, al Marroc, es troba en la placa europea i Sicília, en la placa africana.

Però, finalment, les qüestions culturals tampoc no serien definitòries d’allò que és “Europa”. Alguns consideren que Europa es basa en unes arrels cristianes. Oblidarien, però, que el cristianisme no és una religió europea, sinó asiàtica. Evidentment, el cristianisme tampoc no és la religió de tot el continent Europeu (recordem que a Bòsnia-Hercegovina, Albània i Kosovo, l’islam és la religió majoritària). A més, les relacions del continent europeu i, per tant, de la cultura europea amb altres religions és molt important. Convé recordar els huit segles de convivència entre islam, judaisme i cristianisme a la península Ibèrica. Convé també recordar que l’imperi Otomà es va expandir durant set segles pels Balcans. Recordem igualment que, des de ja fa alguns segles, hi ha alguns països europeus que han fet de la laïcitat el principi cultural bàsic. I convé recordar, també, que la diversitat poblacional europea ha possibilitat que existisquen multitud de religions (i de cultures), de ciutadans nouvinguts que són, inevitablement, part de les nostres societats (afortunadament!). I és que, culturalment, la diversitat europea és immensa. In varietate concordia és el lema de la Unió Europea, i potser l’únic element que ens puga servir com a referent. Això, però, si es respecta (i es garanteix) la diversitat. Cosa que, a hores d’ara, no està molt clara…

Aleshores, què és Europa?

Hem vist que és difícil definir el que és Europa. No obstant això, el que no és Europa està més clar. Amb l’augment dels radicalismes europeus de grups d’ultradreta a diferents països (i també a casa nostra, confosos tradicionalment amb la dreta i amb els nous partits autoproclamats transversals) alguns dels aspectes més evidents són qüestionats.

Ètnicament, al sud d’Europa ens assemblem molt als nostres veïns del nord d’Àfrica (molt més que a la resta d’europeus), la qual cosa resulta lògica: la Mediterrània, des dels temps antics, ha sigut un espai de comunicació, de connexió i d’intercanvi entre tots els pobles que l’envolten. La “blancor” de la pell en totes dues bandes de la Mediterrània ha convergit fins al punt de trobar-nos amb un paisatge multicolor i mestís. Però el mestissatge no és una novetat de les nostres societats, el venim practicant des de fa segles.

A nivell lingüístic, l’europeu és un poble divers. Hi conviuen una varietat de famílies de llengües, i no podem pretendre uniformitzar el continent, o algunes regions del continent, prenent una excusa tan il·lògica com la de la “llengua comuna”, reiterada ad nauseam per alguns grupuscles (malauradament cada volta més nombrosos). I les diferents llengües formen part d’un paisatge cultural que s’ha anat conformant al llarg de la història, tot i que moltes d’elles es troben greument amenaçades en l’actualitat.

I pel que fa a les religions, evidentment, no podem ser-ne l’excepció. Actualment, a les nostres societats es practiquen una diversitat de cultes, no necessàriament portats pels nouvinguts, sinó que ja formen part de les nostres societats des de fa segles.

En definitiva, el que Europa ha de ser de manera obligatòria és un espai plural, democràtic, d’igualtat, de respecte i que recolze activament la diferència. Però, tot i així, Europa no és la posseïdora i guardiana única d’aquestos principis sinó que també els compartim (o hauriem de fer-ho) amb els americans, els africans, els asiàtics i els oceànics. Altrament, estarem perduts com a societat (i com a planeta).

 

Article publicat per Enrique Lomas López @enriclomas

Arxivat a Altres
%d bloggers like this: