Generació espontània

130120-P1020163-w

Suposo que no sóc pas jo l’únic de tenir una pila de papers com la de la foto, una col·lecció de coses pendents de fer i organitzades -per dir-ho amb finesa- cronològicament. A base de deixar el més recent a dalt de la pila, tard o d’hora  allò que un dia no era urgent ara ja ho és. I és aleshores que en estirar aquell paper que es troba a sota de tot, la pila es desestabilitza i, en compliment de les tres lleis de Newton i del Principi de Gravitació Universal, els papers cauen i s’escampen per terra. La darrera vegada que això em va passar, vaig trobar-hi un peixet d’argent (lepisma saccharina) corrent corrents per trobar un amagatall després que un terratrèmol desballestés ca seva. No el vaig matar. Mai no ho faig. Per què ho hauria de fer?

Sempre que veig un animaló d’aquests em demano com hi ha arribat allà. La ciència ha deixat finalment les expressions els papers fan lepismes, la carn fa cucs, o la brutícia fa rates en això, en expressions, seqüències de paraules que no hem d’interpretar literalment. Però durant milers d’anys la generació espontània no la posava en dubte ningú. Von  Helmont (1579-1644), un flamenc a cavall entre l’alquímia i la química, fins i tot tenia una recepta per… fer…  ratolins en 21 dies!

Van Helmont, però, no era cap beneit. Va estudiar pregonament els gasos (molts el consideren el pare de la pneumàtica) i probablement va ser ell qui va introduir la paraula gas (tot i que sobre això hi ha controvèrsia) a través de la seva llengua, el neerlandès, per deformació de la paraula grega chaos (literalment matèria sense forma); també va investigar molt en les combustions i es va adonar de la presència del diòxid de carboni, que ell denominà “gas silvestre”, en les combustions i en la fermentació del vi, i va idear un experiment molt famós per trobar una explicació al creixement de les plantes. Vegem-lo:

Va plantar un salze en un recipient amb una massa de terra ben mesurada i durant cinc anys en va tenir cura. Al final d’aquest període  l’arbre havia augmentat 76 kg, i la terra havia disminuït 57 g. Com que la massa de l’arbre havia augmentat molt més que no pas disminuït la de la terra, von Helmont conclogué correctament que la terra no podia haver-se convertit en arbre i també conclogué -val a dir-ho: erròniament- que l’augment de pes de l’arbre era causat per l’aigua de reg. Per a von Helmont, només l’aigua (entès com allò que fa els líquids) i l’aire (tot allò que fa els gasos) eren principis elementals, i no la terra (allò que fa els sòlids), com se sostenia des d’Aristòtil  Amb l’experiment, demostrava que l’aigua (la del reg) s’havia convertit en terra (l’arbre) i, per tant, qüestionava la teoria existent. Res a veure amb la concepció moderna de substància i mescla de substàncies i molt allunyat dels d’àtom i de molècula. Probablement el savi no podia avançar més perquè hom sempre és presoner del seu món i, de fet, aquest experiment -en sí mateix revolucionari pel tipus de pregunta que es formulava i perquè qüestionava ni més ni menys que a Aristòtil- s’inscrivia plenament en el paradigma de la generació espontània, ja que al capdavall  la matèria inerta esdevenia matèria viva, distinció avui superada.

Passarien molts anys perquè, d’una banda, Pasteur desmuntés definitivament la creença en la generació espontània i perquè, d’altra banda, es demostrés que realment l’arbre de Helmont creixia fonamentalment de l’aire gràcies a un mecanisme, la fotosíntesi, inventat fa 3500 milions d’anys  llavors que la Terra era poblada de microorganismes i l’atmosfera contenia molt més diòxid de carboni que no pas avui. A través de la fotosíntesi, alguns organismes, com ara les plantes, capten el diòxid de carboni i l’aigua de l’atmosfera i fabriquen carbohidrats -que utilitzaran com a nutrients i com a precursors estructurals- i oxigen. La fotosíntesi, Ai!, d’alguna manera és el pont entre la matèria inerta i la matèria viva, però l’aire fa arbre només si l’arbre ja hi és, perquè en realitat és l’arbre que es fa a si mateix amb aire i llum. La fotosíntesi vindria a ser com convertir l’escampadissa de papers per terra en una nova pila idèntica a la del principi, apta per al meu peixet d’argent  i invertint, no el meu esforç, el meu temps i la meva energia, sinó simplement l’energia del sol. Els carbohidrats són la base de les fibres, com ara la cel·lulosa, que constituiran l’estructura dels arbres, per exemple, i per tant del paper, i són també, els carbohidrats, una font d’energia,  d’aliment, com bé sap el lepisma de la pila.

Així que el lepisma, nascut d’un ou de lepisma, amb pare i mare lepismes, deu ser ara potser entre els llibres alimentant-se dels carbohidrats de les fibres del paper i dels de la cola o, per dir-ho d’una altra manera, convertint paper i cola en lepisma i buscant un lepisma de sexe contrari per produir més individus iguals però diferents, alguns dels quals s’adaptaran millor a les condicions ambientals i produiran més individus que s’alimentaran dels carbohidrats i buscaran individus de sexe contrari per produir més individus iguals però diferents, els més adaptats dels quals viuran per buscar lepismes de sexe contrari…

És només en la ment dels guionistes que els personatges surten dels llibres quan la casa és buida. Però us imagineu Aristòtil,  von Helmont, Darwin i Pasteur passejant plegats a la vora de l’Arno convidats per Galileu dins una guia de Florència? Si és així, només els peixets d’argent en són testimonis.

Enteneu ara per què no els mato mai?

Tonilog
 
 

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Generació espontània
  1. Oriol López ha dit:

    Jo tampoc no els mato, els peixets de plata, seria una crueltat que no beneficiaria ningú, del tot innecessària.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: