Memòria de Carles Salvador

El dia 7 de juliol de 1955, després d’una llarga i penosa malaltia, moria a Benimaclet, on exercia de mestre, Carles Salvador i Gimeno amb tan sols seixanta-dos anys. La notícia causà forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de València i de tot el País Valencià. Havia mort el mestre, aquell qui des de 1932 havia consagrat tots els seus esforços a divulgar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló, també coneguda amb el nom de les Normes de 1932, conscient com era de la importància vital que representava per al valencià acabar amb l’anarquia ortogràfica dominant entre els escriptors valencians. Gràcies a ell molts valencians havien aprés a llegir i escriure en la llengua pròpia. Primer des dels cursos per correspondència publicats a El Camí entre 1932 i 1934, i posteriorment com a fundador dels cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat el 1949.

Atesa la seua significació dins del món cultural valencià no ens ha d’estranyar que la seua sobtada desaparició fora lamentada per tothom, ni que des de gairebé tots els àmbits del valencianisme s’hi llançaren missatges de condol: havia mort la figura capdal del valencianisme del moment i un dels nacionalistes més dinàmics de la postguerra franquista.

Tant és així que els únics periòdics del moment recolliren immediatament la notícia, i al dia següent ja n’informaven detalladament. El Levante, amb una nota biogràfica, recordava algunes de les obres publicades per l’actiu valencianista, tant de poesia com de llengua, i afegia una fotografia on s’hi veien clarament els efectes de la malaltia. Per la seua part, l’altre diari oficial, Jornada, afirmava que “la muerte de Carles Salvador significa un

a pérdida irreparable para las letras valencianas”; finalment Las Provincias, afegia que “su muerte, en el mundo de nuestras letras, ha de ser muy sentida [i] ha de suscitar un reconocimiento sincerísimo y mocionado de toda su obra”.Carles salvador, Normes de Castelló