Grans o mitjanes?

De tant en tant m’agrada anar a un McDonalds per menjar una de les seves encertades hamburgueses, amb patates rosses al punt, alguna amanida sintètica però correcta i prendre alguna beguda gasosa el gas de la qual dura el temps just de l’àpat abans de desaparèixer com per una art d’encanteri que hauria meravellat Louis Joseph Gay-Lussac. El cafès són sempre dolents, però almenys els serveixen amb uns gots aïllants i gruixuts que, a diferència de la vida breu del gas volàtil de les Coca-Coles, conserven l’escalfor fins a l’emprenyament. Fa uns anys demanava cervesa, però ara ja no ho faig perquè acabo essent l’únic ésser viu de l’establiment que en pren i els nens de catorze anys a molt estirar em malmiren des de la seva Coca-Cola de quart de galó, aigualida, sense gas i amb gels trinxats com calamarsa tardana.

No fa massa em queixava (sempre em queixo em diuen a casa) que les dependentes dels McDonalds eren extremadament hàbils en capgirar-me els menús que jo havia anat aprenent mentre feia cua per demanar. De l’enorme combinació de l’oferta de menús, sandvitxos, complements, amanides, begudes i postres memoritzava el que m’agradaria menjar i beure per descobrir, en arribar a la caixa, que la dependenta de rar accent no europeu tenia una altra opinió d’allò que jo havia triat i que, davant la meva desesperació, m’ho capgirava tot perquè sempre hi havia alguna oferta més econòmica, més sucosa, amb més quantitat o que, simplement, estava d’oferta i punt… i un les havia de deixar fer. Aquest hàbit de confondre l’havia observat, com diria Serrat o Tarrés, a tots els establiments de la cadena des d’Algeciras fins a Istambul. Coses de les multinacionals.

 Però, ara fa poc, han aparegut als Mcdonalds unes fantàstiques màquines amb pantalla tàctil per fer la comanda directament, sense passar per la caixa de tota la vida de manera que un s’estalviava la cua i, de passada, les recomanacions confuses de l’estrangera caixera de torn. I ara que ja m’havia acostumat a les noves pantalles que em permetien triar tot allò que jo volia sense entrebancs lingüístics ni ofertes poc temptadores, ara, McDonalds s’ha reciclat a si mateix i ha inserit una altra figura, unes noies embotides en ajustats uniformes negres que deambulen per les pantalles per vigilar que tothom ho faci bé, per ajudar o per confondre, verbs que a voltes son indistingibles.

 Els meus cabells són blancs per qüestió d’edat i de cap manera reflecteixen cap minusvàlua mental, psíquica ni cap grau d’imbecil·litat patològica extrema. Dit això, aquest diumenge havia triat per sopar amb la meva família un magnífic McRoyal De Luxe® amb unes patates petites i una Coca-Cola (petita) d’aquelles que es desnaturalitzen en un tres i no res, és a dir que, en un temps determinat a fàbrica, perden gas i gel alegrament si et torbes massa, ja se sap, fast food, fast drink.

Alegre, anava a pagar amb la VISA de La Caixa que cada dos per tres m’oblida el número secret quan una de les uniformades deambuladores em mira (els cabells) i em diu somrient que si agafo el menú em sortirà més barat, m’esborra la comanda i me la refà al seu aire desatenent el meu lliure albir gastronòmic (per dir-ho d’alguna manera). Possiblement hauria fet el mateix amb el seu avi, el seu pare o el seu germà gran. Quan decidida arriba a la pantalla de tria de patates em diu si les vull grans o mitjanes i, com que li dic que petites com les que ja havia triat, em mira estranyada i desconcertada comprova que no existeix l’opció de patates petites. Insisteixo que les vull petites davant la desesperació de la meva dona que ja em coneix els rampells hostils. Accedeixo educadament a unes patates mitjanes i la uniformista passa de pantalla amb un somrís estrany al rostre i, per al seu horror, veu que (de nou) només pot triar-me Coca-Cola gran o mitjana. Òbviament li dic que la vull petita, la Coca-Cola. En aquest moment ja m’havia abandonat la meva família en un intent de dissimular i desfer-se de cap relació que els pogués unir a mi. La noia de l’uniforme no estava entrenada per aquesta hostilitat i confusa em diu que em surt més barata la seva tria que la meva, en concret… i llavors veu que em surt més car, poc, però més.

 Decididament somrient va marxar abandonant-me a la meva sort amb un menú que no volia, d’una mida que no m’agradava i amb un preu que tampoc era més baix del que m’havia dit.

 Al final, com sempre, el McRoyal De Luxe® va ser bo, encara que més petit que la darrera vegada, i ens va dur el menjar a taula (com si estigués en un restaurant) una cambrera amable i vigatana perquè, a més, les forànies brillen per la seva absència en una maniobra que no acabo d’entendre però que almenys fa que ara sí que m’entenguin a mi quan em desespero.

 I’m loving it (again)

 PS, Hòstia santa el pallasso!

pallasso

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: