‘Wild Thing’ (Bèstia)’, de Josh Bazell

JOSH BAZELL

Abans de l’estiu, l’editorial Bromera publicava la traducció al català de Wild Thing (Bèstia), de Josh Bazell. Aquesta és una breu ressenya que vaig escriure a Quadernsobre l’obra: “Si el lector està pensant en una novel·la per a les vacances d’estiu amb certa quantitat de pàgines, per fer-la durar, però que siga llegidora i entretinguda, tal volta la nova proposta d’aquest filòleg i doctor en medicina, que va sorprendre amb la seua primera novel·la, Esquivant la mort, siga una opció. Si, a més d’això, us agraden les novel·les àcides, una mica salvatges i l’humor intel·ligent, ja teniu la vostra particular conjunció astral. Espaterrant seguit de situacions i personatges i detalls impagables com ara les anotacions a peu de pàgina o les reflexions de caire polític”.

I precisament he volgut escollir un dels fragments que pot resumir l’esperit de l’obra, una novel·la que va més enllà de les declarades intencions bandarres per assolir un estrany terreny entre la irreverència i la reflexió amb suc. Espere que us agrade.
————————————-
– Hòstia puta -diu la Violet.
Som al carrer principal de Ford. (…) Sembla com si algú fes servir Ford, el poble, per fer un estudi de mercat de l’apocalipsi. Tots els edificis -les cases, l’associació de veterans de guerra, els centres comercials, les cases baixes d’oficines- estan recobertes de taulons, mig esfondrats o plens d’herbes. Els únics habitants que hi veiem són uns quants zombis amb anoracs sense mànigues i gorres de beisbol que deixen caure les cigarretes i surten ranquejant en diferents direccions quan ens veuen arribar.

Tinc els mateixos prejudicis sobre l’Amèrica rural que la majoria dels americans urbans19, però ningú no ha triat mai viure en un lloc així. Un home de vint-i-tants anys ens passa pel costat amb bicicleta en el que sembla tota una exhibició atlètica, fins que veig l’ampolla de dos litres que rebota sobre de la roda de darrere i m’adono que és un addicte a la metamfetamina domèstica.
– És horrible -diu la Violet.
– Em pensava que eres de Kansas.
– Vés a prendre pel cul. Sóc de Lawrence. No s’assembla res a això.
– Just quan estaves a punt d’impressionar-me.
– Supera-ho. Però aquest lloc tampoc hauria de ser així. Bob Dylan va néixir aquí a la vora.
– Fa molts anys20.
19. És a dir, que són una colla de racistes crèduls capaços de votar qualservol plutòcrata que parle sovint de Jesús i fer que els deixe sense cap dret. De la mateixa manera que els conservadors creuen que els pobres tenen la culpa de no ser rics, els progressistes creuen que és culpa seva que siguin incultes.
20. Uns quants mesos després de tenir aquesta conversa, vaig escoltar una mica Bob Dylan i em va semblar que el fet de ser de Minnesota li inspirava sentiments contradictoris. Per exemple, a Bob Dylan Blues, de The Freewheelin’, (…) hi ha una introducció parlada que podria dir la mateixa Sarah Palin: “A diferència de les cançons que s’escriuen avui dia a la part alta, a Tin Pan Alley, (…) aquesta cançó no es va escriure allà dalt (…)”. Però quan The Freewheelin’ Bob Dylan va sortir, feia dons anys que Dylan vivia a quatre passes de Tin Pan Alley.
Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
%d bloggers like this: