Idees de bomber

Max Ferdinand Perutz va néixer a Viena (Àustria-Hongria) el 1914, on va estudiar Química, i va morir a Cambridge com a ciutadà britànic l’any 2002. Durant la seva vida va haver d’emigrar per jueu, fou deportat per austríac, després reconciliat com a britànic i finalment honorat universalment amb el premi Nobel. Acabada la guerra, va romandre a Cambridge, on va investigar sobre l’estructura cristal·lina de l’hemoglobina i formà part de l’equip que descobrí la doble hèlix de l’ADN. Una part de la seva vida es va creuar amb una de les idees més delirants que van tenir lloc durant la segona guerra mundial: el projecte Habacuc. Vet aquí la història…

A Londres, durant la Primavera de 1940, llavors que Perutz feia poc que havia acabat el seu doctorat després d’haver fugit de l’ocupació nazi, fou arrestat i deportat al Canadà. El propi Perutz n’explica la dramàtica història, amb una mica d’humor i molta ironia, en el seu llibre I Wish I’d Made You Angry Earlier (Vegeu-ne la referència en castellà al final). N’he triat alguns paràgrafs prou significatius:

L’agent de policia que va venir a arrestar-me em va dir que serien només pocs dies, però jo vaig fer l’equipatge per a un llarg viatge. Em vaig acomiadar dels meus pares.

Havent estat primer rebutjat per jueu en la meva Àustria natal, que estimava, tornava a ser rebutjat, ara com Alemany, del meu país d’adopció[Gran Bretanya].

Encara no tres anys més tard, vaig tornar al Canadà en tant que representant de l’almirallat britànic i em van acomodar en una suite del luxós hotel Chateau Laurier d’Otawa; ningú no em va revisar cercant polls.

Perutz fou tret de l’exili i cridat per treballar en investigació militar a causa dels seus coneixements en cristal·lografia. Concretament el van encarregar de trobar la manera d’obtenir un gel més dur i que es congelés més ràpid. En un soterrani de Londres, sota una carnisseria industrial que mimetitzava els transvàs de gel amunt i avall, Perutz va obtenir un gel impurificat amb fibres de cel·lulosa molt més dur que el gel obtingut d’aigua pura. Les proves van mostrar que en les mateixes condicions que un tret de fusell feia miques un tros de gel pur, en el cas del gel reforçat amb fibres de cel·lulosa, la bala hi feia un forat sense més conseqüències. Al gel reforçat el van anomenar pykrete perquè Pyke era el cognom de l’inventor de la idea.

Perutz no sabia aleshores que les seves investigacions s’inscrivien en el projecte Habacuc (Habbakuk, en anglès). El secret era necessari: d’una banda, cosa militar en temps de guerra i, de l’altra, el mateix Perutz, jueu però austríac, antic deportat, Ai!, reconeixia un cert ambient de desconfiança!

Què era el Projecte Habacuc?

Durant la guerra, el trànsit d’avions amunt i avall per travessar l’Atlàntic requeria vaixells portaavions, però el domini dels submarins alemanys era absolut. Semblava impensable un desembarcament a Europa sense tenir prèviament el domini sobre l’Atlàntic. Calia establir alguna mena de base prou gran per a l’aprovisionament, però l’acer i l’alumini eren aleshores molt escassos perquè es feia servir per als vaixells i els avions. No oblidem que TOT EL MÓN era en guerra! El gel, en canvi, era un material molt abundant.

Es pot construir una gran nau de gel? Una idea creativa, certament! O una idea de bomber, segons ho mirem. La congelació de l’aigua és un procés lentíssim, perquè involucra molta energia i perquè el gel que es forma damunt l’aigua líquida –fet del tot excepcional que fa que puguem fruir d’un món amb aigua líquida- fa d’aïllant i entorpeix el procés de congelació. Per això, és estrany trobar rius totalment congelats. I, d’altra banda, un cop construïda la nau de gel enmig l’Atlàntic, ens trobaríem amb un fet angoixant: la fragilitat del gel. El Quarter General d’Operacions Combinades de l’exèrcit britànic va passar per alt la part de l’aigua relativa a l’energia, ja que al capdavall, si bé costa molt obtenir gel, la guerra és la guerra i no val a pensar en despeses; però en absolut obviaren el fet de la fragilitat del gel. És aquí on apareix Perutz, el seu soterrani de Londres sota la carnisseria i el pykrete, capaç de resistir el tret d’un fusell.

Vet aquí els requisits tècnics amb què calia dissenyar la nau depykrete:

  • Havia de suportar l’onatge més fort de l’Atlàntic: 30 metres d’altura i 250 metres entre onades
  • Havia de ser una nau autopropulsada amb capacitat de maniobra fins i tot amb maregassa
  • Havia de resistir els torpedes dels submarins alemanys
  • Havia de tenir prou superfície per permetre l’enlairament dels avions bombarders més grans

La bestiola, doncs, havia de construir-se amb un casc de 13 metres de gruix; la coberta havia d’anar 15 metres per damunt l’aigua; havia de tenir almenys una mànega de 65 metres i una eslora de 650 metres; calien 26 motors elèctrics, cadascun amb una hèlix, proporcionant en conjunt 24 600 kW, que fornirien 7 nusos de velocitat. Tot plegat amb un desplaçament de 2 200 000 tones.

Vet aquí el producte (mental) del projecte Habacuc: la gran nau de gel. Sobre el paper, la nau existia. En la realitat, el primer a no creure-hi a causa dels problemes d’on i com construir-la i de la lenta deformació que podia patir el pykrete sota pressió va ser el propi Perutz. Però en plena segona guerra mundial, quin austríac exiliat a Londres i treballant per a un projecte militar tan secret, aprovat pel propi Churchill, podia gosar discutir un projecte així?

Prototipus amb sostre de la nau (Font: Cabinet Magazine)

Tot i que se’n va construir el prototipus de la fotografia, el projecte Habacuc fou finalment abandonat perquè la quantitat d’acer que calia per construir les instal·lacions per fabricar el pykrete era més gran que la necessària per construir les naus equivalents. La bona nova és que Max Ferdinand Perutz, aquell austríac de qui calia desconfiar per si de cas, va obtenir la nacionalitat britànica en el lapse d’un fast food per poder viatjar al Canadà a presentar i defensar el projecte als aliats americans en nom de l’almirallat britànic. El propi Perutz descriu irònicament en el seu I Wish I’d Made You Angry Earlier com eludia la pregunta sobre si era la primera vegada que viatjava al Canadà…

Uns quants anys més tard, el 1962, va guanyar el premi Nobel per les seves aportacions al coneixement de l’estructura de l’hemoglobina: un britànic universal, ves! Del prototipus de la nau de gel, no en queda res més que fotografies…

Tonilog

 Per saber-ne més:
Una biografia:  Gratzer, Walter (2002-03-05). “Max Perutz (1914–2002)” (PDF) [Accés 11-2013]. Current Biology12 (5)
La construcció del prototipus [Accés 11-2013]
 
Paul Collins, The Floating Island, Cabinet Magazine, 2002 [Accés 11-2013]
 
Versió en castellà de I Wish I’d Made You Angry Earlier: Los científicos, la Ciencia i la Humanidad, Ediciones Juan Granica SA, Barcelona, 2002
 
 
 

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
%d bloggers like this: