EL COMPROMÍS DE CASP. ENTRONITZACIÓ D’UNA DINASTIA ESTRANGERA A CATALUNYA. ANTECEDENTS I EFECTES POSTERIORS

Conceptes

Martí l’ Humà

Martí I de Catalunya-Aragó (Perpinya 1356-Barcelona 1410). Va ser rei de la Corona Catalano aragonesa des de 1396 fins al 1410. Martí era fill del rei Pere III “el cerimoniós” i era de caràcter poc enèrgic, amb excés de pes i de poca salut i tenia un caràcter afable i humanitari.El punt dramàtic de la seva vida va ser la mort del seu fill, Martí el jove, el 1409. Martí va morir el 31 de maig de 1410, però abans va patir una agonia lenta i dolorosa. El rei no va declarar heure a la corona i va fer una declaració al representant de les Corts catalanes dient que la successió a la corona s’havia d’arranjar per justícia – justícia després de la mort de Martí- i que duria al Compromís de Casp[1].

Jaume II d’UrgellFG002296

Comte d’Urgell i vescomte d’Àger (1408-14) fill del comte Pere II d’ Urgell, al qual va succeir el 1408 i de Margarida de Montferrat. Balaguer? 1378/80-Xàtiva 1433. El 1407 es va casar amb Isabel, filla de Pere III de Catalunya. Martí l’ Humà el va nomenar lloctinent del regne d’Aragó. Quan va morir Martí l’Humà, sense nomenar hereu, Jaume va quedar com candidat, juntament amb Ferran d’Antequera (dels Trastàmara castellans). La sentència de Casps (o també dita compromís de Casp) del 24 de juny 1412 no va tindre en compte els seus drets i Ferran – estranger – va ser proclamat rei.  Jaume no va acatar la sentència i es volia ser ell el rei. Jaume va aconseguir una aliança amb el duc de Clarence, al 1413, però com que el duc va haver de tornar aviat a Anglaterra i l’aliança es va trencar. Les manifestacions a favor del d’Urgell a a Aragó i a diversos indrets del País Valencià. Els anglesos i gascons que havien entrat per Jacaba i havien proclamat rei el comte d’Urgell, van ser derrotats el mes de juliol. Fernando de Antequera va rebre l’ajuda d’importants tropes castellanes i les forces urgellistes van fracassar el 25 de juny, davant de Lleida. Aleshores Jaume, es va retirar a la capital del seu comtat, on va ser assetjat, sense cap possibilitat d’escapatòria. Jaume d’Urgell es va rendir a Fernando, qui el va condemnar a presó perpètua, a la confiscació del seus béns, inclòs del dot de la seva esposa. El 10 de desembre va ser dut al castell d’Ureña, mancant a les condicions de la seva rendició. El 14240 va ser traslladat a Mora de Toledo, fins que va anar a parar al castell de Xàtiva, on va morir el juny de 1433 i enterrat a sant Francesc de Xàtiva[2].

Dinastia dels Trastàmara

Família reial castellana, formada per Enric, comte de Trastàmara, fill bastard del rei Alfonso XI de Castella, i que va esdevindre rei al 1369. Una branca d’aquesta dinastia va esdevindre sobirana de Catalunya-Aragó el 1412[3].

Fernando de Antequera

Medina del campo (Castella novembre de 1380- Igualada 2 d’abril de 1416).

Fill segon de Joan I de Castella i d’ Elionor de Catalunya – i per tant nét del rei Pere el Cerimoniós- es va educar i residir a Castella fins als 32 anys. Per la seva descendència i el seu matrimoni, va acumular uns grans dominis a Castella. En morir el rei Enric III de Castella – 1406- va assumir la regència de Castella i com a tal va reprendre la guerra contra el regne sarraí de Granada. El 1410 va morir el seu oncle, Martí l’Humà de Catalunya-Aragó sense proclamar hereu i Fernando va presentar la seva candidatura a la Successió de la corona catalano aragonesa. Va rebre el suport del ppa Benet XIII i el bàndols dels Urrea, a Aragó, i els dels centelles, a València. A la sentència de Casp el 1412, el va proclamar rei, però les cartes estaven marcades al seu favor. Va ser coronat rei a Saragossa el mateix any. Se li va oposar Jaume d’Urgell, però amb escassos suports, el va vèncer[4].Ferrando_I_d'Aragón

Però Fernando, acostumat al poder absolut que tenia a Castella, va topar amb les institucions catalanes i va haver d’acceptar limitacions al seu poder. En referència al cisma papal primer va ser fidel a Benet XIII, qui el va ajudar a en el compromís de Casp però el va abandonar el 1416 i li retirà l’obediència dels seus regnes. Els seus fills van ser Alfons IV el magnànim i Joan II que el van succeir com a reis de la corona catalano aragonesa[5].

Casp (o Caspe)

Municipi de la província de Saragossa – Aragó- situat a la confluència de l’Ebre amb el Guadalop. Població de 9.728 habitants(2009). El 1168 va ser conquerida als musulmans per Alfons        I que la va cedir – 1182- a l’orde de l’Hospital, va ser centre de la batllia de Casp. El 1412 s’hi va celebrar la reunió que va acordar l’anomenat Compromís de Casp[6].

 

Antecedents

Catalunya ja a finals del segle XIV, durant el regant de Pere III, cau en decadència. La pesta negra, també coneguda com pesta bubònica, causà una gran mortaldat i despoblà el camp, provocant una rescissió agrícola i grans tensions a les ciutats. que de manera endèmica flagel·là Catalunya i la resta d’Europa des del segon terç del segle XIV fins al segle XVI, especialment virulenta entre els anys 1345-1356. La seva procedència geogràfica era Crimea. Aquesta malaltia delmà un terç de la població europea i fou un dels motius de la decadència catalana. [1]Catalunya va ser el país de la Corona catalano-aragonesa que més va patir la pesta negra, ja que alguns autors afirmen que el 1300 tenia 500.000 habitants i al 1497 uns 224.000, és a dir que havia perdut el 55% de la població.[2]
El regne de Castella que romania fora de la crisi mercès al seu comerç de llanes, adquirí la preeminència, mentre que a la Mediterrània la República de Gènova desplaçava als comerciants catalans dels ports i mercats mediterranis. A partir del segle XIV, Gènova substituí els banquers catalans  en el comerç i finances castellanes.[3]
El 1410, morí el comte-rei català Martí I l’Humà, sense successors directes masculins per bé que el Casal Català mai en cap cas s’extingí, com malintencionadament s’ha explicat sinó que existien branques col·laterals masculines[4] Ferran d’Antequera, de la casa dels Trastàmares pretenia la Corona Catalano-Aragonesa, també la pretenia Jaume d’Urgell, lloctinent del regne.

Compromís de Casp

Per arribar a una solució es trobaren nou compromissaris, tres per cada regne- en el Compromís de Casp. Les reunions es celebraren el 1413 a la ciutat de Casp. Ferran obtingué el vot de tres aragonesos, un català i dos valencians, Jaume d’Urgell obtingué dos catalans i el tercer valencià s’abstingué.[5]

El Compromís de Casp va ser una farsa[6], ja que les cartes estaven marcades perquè de bon principi guanyés Ferran, no obstant alguns hi donaren pinzellades de legalitat perquè no fos dit. A Catalunya ningú no alçà un dit en favor de Jaume d’Urgell, que per aquest motiu passaria a anomenar-se “El Dissortat”, no obstant Catalunya pagaria molt cara aquella claudicació, ja que la guerra, o més ben dit les guerres, que vindria anys més tard serien inevitables12EL COMPROMISO DE CASPE

 

Efectes posteriors del Compromís de Casp

Amb Ferran d’Antequera comença el regnat de la dinastia estrangera dels Trastàmara, amb una llengua i cultura forasteres, que menyspreava els pactisme català entre els estaments i el rei[7], acostumats a la monarquia autoritària a Castella, cosa que propiciaria les guerres civils dels 1461-72, sota el regnat de Joan II. A tot això cal afegir-hi el conflicte dels remences (reivindicacions dels camperols) que no fou resolt fins el regnat de Ferran el Catòlic.baixa
Amb Ferran II, comença una nova etapa de la història de Catalunya. El seu casament amb Isabel de Castella suposà una unió dinàstica, però no política ni nacional. La idea de la unitat d’Espanya dels Reis Catòlics, és del tot falsa i tendenciosa[8].La Corona Catalano-Aragonesa conservà les seves institucions, furs i independència política i econòmica respecte de Castella. No obstant Ferran maldà per introduir una sèrie d’institucions forasteres: la Inquisició, el Virregnat i el Consell d’Aragó. La inquisició era constituïda segons la manera castellana, els virreis no s’avingueren amb la Generalitat perquè envejava el seu poder econòmic, el Consell d’Aragó servia d’enllaç entre el rei i la confederació. No obstant la Cort anà a residí a Castella, la qual cosa suposaria un distanciament entre la Corona i Catalunya i el fet que molts nobles catalans es castellanitzaren. Amb aquesta política Ferran II intentava ampliar la influència de Castella i la progressiva abolició de l’antiga vida catalana en totes les seves manifestacions.[9] La unió dinàstica amb Castella no va portar per als catalans més que misèria i dolor[10].

[1] Diccionari d’Història Universal, pàg. 848
[2] Història medieval de Catalunya, M. Aventí i J.M. Salrach, pàg. 161
[3] Història de Catalunya, pàg.36, J.M. Sanmartí
[4] Història de Catalunya, Tom 2, pàg. 547. Ferran Soldevila
[5] Història de Catalunya, J.M. Sanmartí
[6] Història de Catalunya, Tom 2, pàg. 609,. Ferran Soldevila
[7] Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives, pàg. 88
[8] Què és Catalunya?, AA. DD., pàg. 53
[9] L´esperit de Catalunya, Josep Trueta, pàg. 137.
[10] L´esperit de Catalunya, Josep Trueta, pàg. 151

Autor: Francesc Rebolledo i Bonjoch

 

[1] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

[2] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

[3] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

[4] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

[5] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

[6] http://www.enciclopedia.cat Edició digital de la Enciclopèdia Catalana

 

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “EL COMPROMÍS DE CASP. ENTRONITZACIÓ D’UNA DINASTIA ESTRANGERA A CATALUNYA. ANTECEDENTS I EFECTES POSTERIORS
  1. Jordi Camps ha dit:

    Se’m posen els cabells de punta i calfreds amb pell de gallina, quan m’assabento de coses com aquestes.
    No puc menys que recordar quan jo era petit, quan anava a escola (ara tinc 7 anys), que ebns venien aquest dos reis com si d’un conte de fades es tractés.
    Vaja, quina perla era aquest reietó d’en Ferran i com “l’hem d’agrair el què va fer per Catalunya”. Valga’m Déu ! Per cert, Sr. Rebolledo, i com era na Isabel ? I és veritat que és incert que fos Isabel que es desprengués de les joies de la corona per a finançar els nòlits de les caravel·les d’en Colom ? És cert que va ser la corona d’Aragó qui ho va finançar i no l’Isabel ?

    • francescrebo ha dit:

      Abans que res Jordi gràcies pel teu comentari i també dir-te que no em tracte de “senyor” sinó que em tutegis, per favor. No és cert que Isabel la Catòlica es desprengués de cap joia, va ser primer, Lluís de Santàngeli qui va financiar la primera expedició i molts catalans – entre ells Cristòfor Colom- va col·laborar en la descoberta d’ Amèrica. Jo sóc partidari de parlar de Corona catalano-aragonesa que no pas de Corona de Aragó.
      Atentament

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: