Escac

El rei espanyol ha pres la decisió d’abdicar. Ahir. Ara. Diu que vol deixar pas a “l’impuls d’una nova generació” i a “l’estabilitat”. És tan sols un moviment simbòlic? No ho crec. Si ens trobéssim davant un tauler d’escacs, interpretaria aquesta jugada com un moviment clau per mirar de guanyar la partida que fins ara, tot sigui dit, els pintava molt peluda. Val a dir, de tota manera, que les regles d’aquests escacs no són les tradicionals. Cony, l’adversari ens cedeix el Rei. Ja està. Ja hauríem guanyat. Apa, ara a començar una nova partida. I és així? No. Ni de lluny. A la partida interminable dels escacs espanyols, l’objectiu és conservar el tauler íntegre; que l’adversari no te’n retalli ni un quadrat i marxi a jugar pel seu compte. Òbviament, si durant tres-cents anys ho pots aconseguir sense sacrificar el Rei, doncs chapeau (és una jugada que popularment es coneix com un olé-tus-güevos). Ara bé, tinguem tots presents que si el tauler perilla de debò, el Rei esdevindrà automàticament una peça més. No serà, és clar, un peó —llàstima— però potser sí un noble alfil capaç de cedir el seu coll per tal de garantir la victòria.

Per què ho dic això? Si el rei espanyol abdica, “ens fotran” a en Felip VI i llestos. Tot continuarà igual.

Sí? Tot continuarà igual? De debò algú creu realment que aquesta abdicació és una passa buida, sense cap tipus de rerefons estratègic? Per a mi —i ara els ho diré sense embuts— aquest moviment espanyol representa l’entrada de l’unionisme, de ple, a la campanya del 9 de novembre del 2014. Una entrada per la porta del darrere, segurament, però —repeteixo, per a mi— amb tota la cavalleria. Van disparats, i descarats, a la caça del vot indecís. I probablement del vot independentista “de nova fornada”, dels independentistes de la “desafecció”. Abans no pensin que m’he begut l’enteniment (bé, o que no m’he pres la pastilla, si són vostès fans d’en Pere Navarro) deixin-me explicar-los els dos camins per on penso que ens podríem trobar caminant a partir d’ara:

Un dels meus dissenys favorits de La Ciutat Invisible

 

Camí 1: Felip VI

Espanya, en una nova exhibició del seu tarannà democràtic, decideix ignorar els milers de persones (i de vots, no convé oblidar els resultats electorals de les passades eleccions europees) que reclamen poder votar si s’ha de mantenir la Corona i com era d’esperar, no sotmet la Monarquia a referèndum. Així doncs, fan tota la pantomima que han de fer i col·loquen la corona a Don Felipe de Borbón.

Don Felipe VI. El Rey que habla catalán. Imaginin-se’l apostant per un nou estatus per a Catalunya. Imaginin-se’l fent pressió a la classe política per una reforma constitucional que permetés terceres vies. Imaginin que els polítics fan veure que fan cas de los consejos de Su Majestad (com si no estigués tot prèviament atado y bien atado) i s’hi llencen de cap. Imaginin la felicitat a la cara d’en Duran.

Amb la mà al cor: com creuen que això afectaria al percentatge de vots que anirien a parar al “Sí-No”?

 

Camí 2: Referèndum

(Aquest camí, ja els ho adverteixo, és d’alt risc per a l’Estat. Tot i així, vista la situació, jo no el descartaria pas)

Espanya fa veure que entén que la gent vol canvi i amb un gest inaudit, decideix deixar decidir al poble espanyol què és el que vol i el que no vol. Portar la Monarquia a referèndum! Això ja d’entrada seria un clatellot fort a tots els qui apel·lem a la baixa qualitat democràtica i al perpetu immobilisme polític espanyol. La cirereta seria que fos el mateix Felip qui ho demanés, per tal de legitimar-se. Semblaria que ve aire fresc. Ep, només dic que ho semblaria.

Imaginin que convoquen el referèndum per la monarquia, no sé, el 2 de novembre, per exemple. O el 8. No els veuen capaços? Jo sí, escoltin. Amb la mà al cor de nou: creuen que això no ens afectaria?

Arribat el dia del referèndum podria ser que guanyés la Monarquia, per exemple. No es pot pas descartar. Aleshores passaríem al que he descrit al Camí 1 però amb la particularitat que és així perquè la gent ho ha triat. Oh, qué modernos que somos, oigan. Fe-Fede-Federalisme! Cantaria en Pere Navarro. Aquest seria, òbviament, el final preferit dels amants de la tercera via. Ara, tornin a posar-se la mà al cor i pensin si això afectaria o no al nostre “procés”.

Si el dia del referèndum guanyés la República, Espanya també semblaria tocada per un vent fresc. El poble ha foragitat uns paràsits arrapats de fa anys i panys. Semblava impossible, escoltin. Què és el que no pot fer, doncs, aquesta gran nación? Juntos serem capaços de tot. Aquesta Espanya sembla que no és la que ens pensàvem! Repeteixo: sembla. Sí, ho han entès bé, ara ve allò de la mà al cor i la reflexió sobre si aquest desenllaç ens afectaria o no.

 

 

En fi. Jo ho deixo aquí. Ara me’n vaig a prendre’m la pastilla. I no és broma. Des d’ahir que pateixo un brot d’al·lèrgia brutal. Mocs, llàgrimes i picor de gola. Des d’ahir. Casualitats com tot, suposo.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: