El rei -d’Espanya- abdica

I? El títol, en aquest cas, és molt important. Des que vaig fer, per primera vegada, tercer de BUP, la filosofia em va canviar la vida; més concretament, les relacions personals d’aleshores i el fet d’haver estudiat psicologia i haver descobert el subconscient. Des d’aleshores, i no ho he pogut superar, em miro la gent i escolto més el que no diuen en paraules que no pas el que mostren conscientment; allò del llenguatge no verbal però, dut a un punt més enllà. Sovint ens passa, el subconscient o directament l’inconscient ens juga males passades; costa molt controlar-lo.

És així com, per exemple, TV3 (la seva), generalment parla de l’estat per fer referència a l’estat espanyol. Jo, generalment, quan no puntualitzo, és perquè del que parlo m’ho sento propi. No dic casa meva, sinó casa; i no dic casa per referir-me a casa de la meva mare. Tampoc, i això alguns independentistes ho tenim molt ben adquirit, parlo mai de l’estat per referir-me a l’estat espanyol. Quan parlo de l’estat, parlo del futur català; i quan vull parlar d’un estat aliè, dic estat espanyol, estat francès… puntualitzo perquè no és propi. El mateix amb país i un llarg etcètera…

No sé si em seguiu… Per això el títol és important, perquè Catalunya no té rei -l’havia tingut- i quan parlo de la monarquia aliena matiso de quina. El rei d’Espanya, la reina d’Anglaterra… Doncs no. No he llegit cap mitjà avui, parlant del rei d’Espanya. Tots, catalans inclosos i és el que em sorprèn, “el rei abdica”; el nostre rei, abdica. Ja ho cantava Llach: “El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist”. Petit, immadur…

Francament, he rebut les notícies relacionades amb la notícia amb cert pessimisme. Continuo pensant que serem independents abans de cinc anys però, no crec pas que el poble estigui conscienciat ni preparat. El primer que em fa pensar això és aquest… fet interioritzat de parlar del rei, i no pas del rei d’Espanya. Digueu-me meticulós.

La segona cosa que m’ha deixat una mica perplex, és tot l’enrenou que ha aixecat. Som tant, tant i tant independentistes, que l’abdicació d’un monarca d’un país aliè (o això pretenem demostrar) ens genera un munt de notícies, comentaris, portades… Pse… Escolteu, jo que sóc independentista penso que a Espanya facin el que vulguin; no hem d’arreglar els seus problemes ni ser-ne partícips, sinó emancipar-nos l’abans possible. Jo, que sóc independentista, em preocupa tant l’abdicació del monarca espanyol com la de la reina d’Anglaterra.

Però, la vergonya no s’ha acabat aquí, sinó que alguns partits independentistes els ha faltat temps per convocar manifestacions a favor d’una república catalana o en ajuntaments penjar l’estelada i la bandera de la república espanyola. Perdó? M’he perdut alguna cosa? Creia que estàvem muntant tot el pollastre que estem muntant perquè volem ser una república independent, no? A què treu que abdiqui un monarca d’un país i els independentistes ens n’alegrem? Que és el nostre monarca? I si volem la independència, per què demanem una tercera república espanyola? francament, una mica vergonya… deu ser la Catalunya que no es veu…

Jo, que alguns podeu pensar que he caigut en el parany de parlar-ne, dir-vos que no. No parlo de l’abdicació del rei espanyol, sinó del trist paper dels mitjans, majoria de partits i catalans; ho sento, ho haig de dir. Mireu, podem resumir el tema amb l’article 56.1 de la constitució espanyola (si digués constitució, em referiria a la pròpia ;-)): “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes”. Doncs què ha passat? Un canvi de titularitat, res més. Però molts independentistes i republicans al carrer a celebrar-ho…

Celebrar què? S’ha canviat una constitució aliena? S’ha acabat la monarquia espanyola? És més, qui sap què farà o deixarà de fer Felip VI durant els anys que encara ens queden pertanyent a Espanya? Tenint en compte que serem independents en breu, què coi ens interessa tot això? Doncs es veu que molt. Sort, sort, que encara n’hi ha que tenen dos dits de front. Generalment critico les coses quan no m’agraden però, com he dit sempre, no em costa gens treure’m el barret quan les coses crec que es fan bé. Perfecte el president Mas i CDC; sembla que són, paradoxalment, els únics que ho tenen clar. El primer, té clar que es canvia de monarca però, el procés segueix el seu curs. Els segons per haver llegit el titular “No és el nostre debat el que decideixi Espanya”.

Com dic, sembla que són els únics que ho tenen clar; espero que continuïn així. Total, gerra d’aigua freda. L’etern problema dels catalans: mostrem però, no demostrem. Som independentistes però, tots preocupats per l’abdicació del rei del país veí… Un aplaus. Encara, com a poble, hem de madurar molt… Però, serem independents!

Carles Costa – El rei -d’Espanya- abdica

_

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “El rei -d’Espanya- abdica
  1. David BC ha dit:

    Carles,
    Tens raó. Son molts anys acostumats escoltar expressions en el llenguatge que, d’una manera subtil, el que ha fet és tractar d’ocultar la personalitat pròpia del país. Jo, que sóc “quarentón”, ho he mamat de petit, i el que s’aprén de petit és molt difícil de canviar. Amb tot ho intento, perquè com tu dius, no és tan sols una manera de parlar, sinó que el llenguatge d’una societat reflexa la seva personalitat.
    Penso que, com jo, n’hi ha molta gent que poc a poc ens n’hem fet conscients. Pot no semblar-t’ho, però a hores d’ara les expressions han evolucionat molt en el sentit que tu dius. I això, és clar, és així perquè estem mutant com a societat en la nostra concepció del que ha de ser Catalunya. Un exemple: avui es parla sense rubor de “les relacions Catalunya-Espanya”, fins i tot en els mitjans de comunicació. Fa pocs anys no es deia mai, sempre era “la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya”. Avancem.

    De fet (i ara potser diràs que filo massa prim) tu mateix també ets víctima d’aquesta utilització del llenguatge per normalitzar el que interessa normalitzar… Perquè parles fe Felip VI? El rei d’Espanya es diu Felipe VI. Dir-li Felip és una manera d’acostar-lo, de dir-nos que també és dels catalans (Artur Mas no crec que es faci dir Arturo quan visita Madrid). Perquè tothom s’afanya a catalanitzar el seu nom? Doncs perquè així el fem nostre. Evitem-ho. El rei d’Espanya és Felipe VI.

    Com tu, soc del parer que no hem de sortir a celebrar ni reclamar res que sigui propi d’Espanya. Hem de fer la nostra.

    Un últim apunt. Dius que Catalunya havia tingut rei. Això és, com a mínim, discutible (la Història està molt subjecte a interpretacions, de vegades volem simplificar-la massa i sovint és dogmàtica). Penso que la societat catalana te un cert trauma amb el fet que Catalunya no ha estat mai un regne, quan n’hauria d’estar orgullosa. Catalunya, Aragó, València o Mallorca eren territoris sobirans sota un mateix monarca (igual que per exemple Carlos I de Espanya i V de Alemania va fer que els dos territoris compartissin monarques, però ningú no els concep com un únic regne o estat). En concret, Aragó va propiciar l’enllaç entre Peronella i Ramón Berenguer (al 1137) per evitar ser conquerits per Castella. Però mentre a Aragó el títol era Rei, a Catalunya era com a Comte de Barcelona, i com a tal exercia el “principatum” (cabdill principal), d’aquí el terme Principat.
    Així va ser, com a mínim, fins Martí l’Humà, l’últim del Casal de Barcelona. A partir d’aquí, amb l’elecció de Fernando de Trastamara, comença la castellanització del territori (en el sentit que es comença a adoptar tics del Regne de Castella). Sigui com sigui, normativament, crec que ningú va adoptar un títol que fos rei de Catalunya, i per contra van mantenir el de Comte de Barcelona.
    Pot semblar irrellevant el nom del títol al nostre territori, si igualment era hereditari i amb atribucions equivalents a les que podien tenir d’altres monarques amb títol de rei, però potser no ho és tant. L’estructura de comtats (Barcelona, Pallars, Urgell, Empúries, Girona), amb un “comte principal” però no rei, podria tenir a veure amb la concepció d’estat que molts anys després encara perdurarà: una tradició política més de consens i menys acostumada a reis absolutistes. Potser no va ser casual que segles després, a la Guerra de Successió, Catalunya s’aliniés amb el bàndol austracista en lloc del borbònic, de tradició absolutista. I que, encara avui, ens mirem aquestes parafernalies reials amb perplexitat.
    Així que, Carles, segur que molts no hi estaran d’acord, però el meu punt de vista és que Catalunya (o el Principat, per això que el territori no coincidia amb la Catalunya actual), tot i ser un ens polític sobirà, mai no ha tingut rei. I n’estic orgullós, fins i tot, d’aquesta singularitat.

    T’he fotut un rotllo, eh? Però és que m’apassiona la Història.
    Salut !!

    • Carles Costa ha dit:

      David,
      Just el contrari. Lliçó d’història. A molts ja ens va bé…

      Tema Felip VI. No he posat d’Espanya perquè, parlant del rei d’Espanya ho porta implícit; tot i que també ho podria haver posat. Sobre la traducció, no sé on vaig llegir o escoltar una vegada que els noms de la reialesa són traduïbles; de fet, són els únics casos. Carles i Caterina d’Anglaterra, Felip VI d’Espanya o Joan Carles d’Espanya.

      Insisteixo, crec haver-ho llegit/escoltat en alguna banda però, no ho sé del cert.

      Moltes gràcies per la valuosa aportació, David.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: