Superat el 9N i ja fora del que a Can Basté anomenaven sínia o hàmster, sembla molt probable que el procés català deixi de fer voltes, estabilitzi el rumb i agafi ben aviat velocitat de creuer. Mas pot dir que ha complert amb l’objectiu de legislatura, pot dir que ha fet totes les ofertes de diàleg raonables a Madrid —i alguna més que potser no calia— i que ha recollit totes les negatives necessàries. La nau està a punt i només falta que els partits que la comanden es posin d’acord sobre què faran per arribar al port d’Ítaca. Serà difícil, però es farà, amb llistes unitàries o sense, amb el programa de quatre punts d’ERC o amb un de set punts i mig, però Convergència i Esquerra estan tan abocades a entendre’s com ho estaven Adam i Eva al paradís. I si aquests dos partits no són capaços de consensuar uns punts en comú faran un ridícul més gran que el que hagués fet Eva o Adam dient-li a l’altre que no era el seu tipus. Hi ha un projecte que ha de néixer i fer-lo és cosa de dos —i si es fa entre tres o quatre, encara sortirà millor.
El 9N ha servit per instal·lar-nos tots plegats en l’hora de la veritat i per emprendre un camí que depèn molt més de nosaltres i molt menys d’ofertes que no arriben. I ha servit sobretot per fer un acte col·lectiu de desobediència a les declaracions del govern espanyol, als dictats del Tribunal Constitucional i a les ordres de la Fiscalia. Concretament, la Fiscalia va instar els Mossos a identificar les persones responsables de l’obertura de cadascun dels locals electorals, cosa que es van negar a fer. I s’havia especulat molt sobre què farien els Mossos arribat el moment. Instal·lats en la sínia dels arguments repetitius, els independentistes repetien que la Policia Nacional (espanyola) o la Guàrdia Civil no es podrien permetre enretirar urnes per l’escàndol que hagués provocat la foto en la premsa internacional. La resposta dels contraris al 9N —també fent voltes a la sínia— era, mentre pensaven això us farà mal, que no caldria perquè els mateixos Mossos d’Esquadra haurien d’obeir les ordres i treure les urnes. Però no ha estat així i la seva desobediència, la del Govern i la dels 2,3 milions de votants té un valor enorme perquè per primer cop s’ha donat més legitimitat a la voluntat del govern català que a la de l’espanyol. La declaració de sobirania del 23 de gener, al capdavall, no era paper mullat perquè l’han exercida els 1.861.753 votants del SÍ-Sí, els 232.182 del SÍ-NO i els 104.772 del NO. Federalistes i dependentistes també han votat desafiant l’Estat, s’ha arribat a una participació del 42% de la població que podia votar (més que en la majoria d’eleccions europees) i la independència ha rebut un suport del 81%. Es tracta d’un fracàs, doncs?
Segons Rajoy, Sánchez-Camacho, Rivera i la premsa de Madrid, sí. Que com s’ho fan per arribar a aquesta conclusió? Comptant els partidaris del SÍ-SÍ i constatant que són minoria. Amb el mateix esforç, però, podríem comptar els partidaris del SÍ-NO i del NO i constatar que encara són una minoria més petita. I si ens responen que la majoria dels del NO no van votar, podem dir que no ho sabrem mentre no fem un referèndum vinculant, i que molts coneixem uns quants independentistes que no van anar a votar perquè van pensar que no valia la pena. Tot plegat, a més, va tenir unes dificultats que van afectar a tota mena de votants: la necessitat de consultar el col·legi a internet (segur que tothom té internet?), la dificultat de desplaçar-s’hi, la murga de fer cues o la por de veure la policia enretirant urnes. Però per evitar que ens agafi un atac de baixa autoestima hi ha un últim càlcul que podem fer: sobre el total de població catalana, els votants del SÍ-SÍ representen un 24,78% mentre que, sobre el total de població espanyola, els votants del PP (amb la seva majoria absoluta al Congrés) són només un 23,11%. Com es podria defensar que una majoria és legítima i l’altra no?
Tanmateix, la lectura que el PP ha fet del 9N arriba tard de cara a la premsa internacional. Ara hem de veure com el gobierno-de-españa dóna ordres a corre-cuita als seus ambaixadors contra els articles dels dos hemisferis que, majoritàriament, s’han situat del cantó de la democràcia. Això és una guerra de desgast i l’estratègia de Mas ha funcionat fins ara —amb l’ajut inestimable del govern independentista de Madrid—. Però els temps s’han de saber administrar i cal constatar dos fets. Primer: que el procés participatiu del 9N no ha generat un mandat democràtic i, per tant, caldrà recórrer al que sempre havia estat el pla B: les eleccions plebiscitàries o constituents. I segon: que no tenim tot el temps del món. Els de Podemos desembarcaran al Congrés a finals de l’any que ve i és ara que som en el punt de mira de la premsa internacional, amb el referèndum escocès que encara cueja i la nostra enèsima mobilització ben fresca. Com va dir Junqueras quan se li va escapar la llagrimeta a Catalunya Ràdio, fem-ho, fem-ho d’una vegada. El moment és ara.
Des de la Mediterrània 