Els empèdocles moderns – L’element 47 (Ag) – argent (nilquadisepti, Nqs)

Aquestes setmanes creuem, descomptant el coure, la primera tanda de metalls nobles i/o preciosos, la corresponent al cinquè període (grups 8-11). Cobejats pel fet que la seva resistència a la corrosió i escassa abundor els convertia en unes mercaderies particularment aptes per a fer funcionaments de mitjà de circulació (pagament) i d’atresorament, per aquesta mateixa raó han estat bescantats alguns d’ells, com a “vil metall”. La vilesa dels metalls “monetaris” queda registrada en parèmia, bé com a comentari cínic (“Pagant Sant Pere canta”) o descriptiu. Deia Anselm Turmeda que “diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l’hom orat, pus que d’ells haja”. És clar que Turmeda admetia que “diners fan bé, diners fan mal, diners fan l’home infernal e fan-lo sant celestial segons que els usa”. En la nostra era, inaugurada per la fallida del sistema de Bretton Woods, i la desvinculació del dòlar nord-americà al patró or (1971), els diners són bàsicament un valor fiduciari. Així, es basen en la confiança que hom té en els subjectes emissors, bancs centrals (o sistemes centrals formats per una reserva comuna de diversos bancs). O en la confiança que generen algoritmes “no-manipulables” com els que hi ha al darrera dels “bitcoins”. Queda, però, el vincle lingüístic amb els diners històrics. El mot “diner” prové del denari, moneda romana d’argent equivalent a un as (una lliura) de bronze. Els calés, calerets o calerons, responen originàriament al calé, una moneda de coure. En moltes llengües la paraula per “diner” o “moneda” és la que fa referència a “l’argent” o “la plata”. Molts sistemes monetaris s’aixecaven a partir d’una pluralitat de metalls, amb monedes d’or, d’argent, de bronze, de coure, o d’altres metalls o aliatges. En la nostra era de moneda “fiduciària”, on la circulació es fa a base de traspassos electrònics, de paper-moneda o de monedetes d’acer o d’aliatges de coure-níquel, l’adhesió al valor de l’or i de l’argent (i del platí, i del pal•ladi) sembla vinculada a una superstició (una desconfiança) pròpia dels “survivalistes”. Se’ns fa difícil valorar la rellevància que tingueren els partidaris i detractors del bimetal•lisme, per exemple, als Estats Units en el darrer terç del segle XIX. La Unió Monetària Llatina, fundada per França, Bèlgica, Itàlia i Suïssa, sostingué inicialment el bimetal•lisme d’or i d’argent tradicionalment emprat a França, però després va virar de factor a un monometal•lisme fonamentat en el patró-or i fou així com s’estengué aquesta Unió Monetària, sense gaires estridències, a Espanya i Grècia (1868), i a Romania, Bulgària, Veneçuela, Sèrbia i San Marino. De manera similar, en el 1873, la Fourth Coinage Act situava els Estats Units en el patró or monometàl•lic. Els bimetal•listes, coneguts com a “silverites”, jutjaren la llei com “el crim del 73”, en tant que la fi de la “Free Silver” obstaculitzava el creixement del subministrament monetari i afectava l’expansió econòmica i, particularment, la de la petita empresa. La depressió que seguí al “pànic del 1893” renovà els rengles dels bimetal•listes. El Partit Republicà s’esquinça en dues faccions, la partidària del patró or (que fixava el valor de l’argent en un múltiple fix del valor de l’or) i la partidària de l’argent “lliure” (els Silver Republicans). Els bimetal•listes eren especialment forts en les regions amb mineria d’argent. També el bimetal•lisme fou un punt rellevant per al Populist Party. Però el gran portaveu del bimetal•lisme fou William Jennings Bryan, esdevingut líder destacat del Partit Demòcrata. En les eleccions presidencials del 1896, Bryan aconseguí el suport dels “Silver Republicans” de l’oest (Nevada, etc.). Bryan, en un cèlebre discurs fet el 9 de juliol, concloïa amb un nou manament: “no crucificareu la humanitat en una creu d’or”. Les eleccions les guanyaren els republicans. Val a dir, però, que el subministrament d’or que fornien els dipòsits descoberts a Sud-àfrica, van fer que els monometal•listes tinguessin un argument més a favor seu. El patró or, com hem dit, ja afeblit pel New Deal, fou definitivament rematat per Nixon. Els ametal•listes, de moment, són els que belluguen les cireres. I així arribem al nombre 47 de la nostra sèrie.

La qüestió del “bimetal•lisme” en la campanya de les presidencials nord-americanes del 1896, prefigura en bona mesura els debats sobre polítiques inflacionàries/deflacionàries que, fins els nostres dies, apareixen com les “dues ànimes” de la política econòmica. En la caricatura, feta per Gold Republicans, hom fa befa de la “prosperitat” promesa pels “freesilverites”. Xina, Índia, Japó, Mèxic, Guatemala o Sud-amèrica eren, efectivament, països bimetal•listes, i els “gold republicans” recordaven quins eren els nivells salarials d’aquestes contrades

La descoberta de l’argent

Sumaq Urqu o Cerro Rico, domina el paisatge de Potosí. Fins i tot en l’actualitat hi treballen 15.000 miners, i encara és coneguda per “menjar-se homes”, pels accidents i malalties vinculats a l’explotació del seu argent, estany i d’altres metalls.

L’argent ha estat conegut i utilitzat des de l’antiguitat més remota. Hom creu que potser a l’argent històricament només el precedeixen els coure, el plom i l’or. El seu primer ús és segurament anterior al VI mil•lenni a.C. Les mostres més antigues conegudes de treball d’argenteria, monticles d’escòria trobats a l’Àsia Menor a les illes de la Mar Egea, datarien de l’any 4000 a.e.c.

Recipient d’argent de l’època aquemènida (s. VI a.e.c). L’argenteria és l’art i l’ofici de treballar l’argent, i sovint ha anat acompanyada de l’orfebreria i del treball d’altres metalls fins, com el platí. L’argent es treballa a temperatura ambient, amb colps ben mesurats, amb un tot un ventall de martells, estaques, etc.

Com correspon a materials coneguts de bell antuvi, són diverses les arrels amb els quals es formen els noms que les diferents llengües assignen a l’argent. Argent i plata són sinònims perfectes, i han coexistit en la nostra llengua de bell antuvi, per bé plata també té altres accepcions (el “paper de plata”, per exemple és més pròpiament “paper d’alumini”). El mot “argent” prové en darrer terme de l’arrel indogermànica *arg-, que fa referència a quelcom blanc o lluent. D’aquesta arrel prové el mot grec, άργυρος, i el mot llatí, “argentum”, del qual deriva el mot emprat en la majoria de llengües romàniques, així com el mot celta “airgead”. El mot “platta” feia referència inicialment a qualsevol làmina de metall (“plata d’argent”), però acabà associat en les llengües hispàniques, a l’“argent”, mentre que en altres llengües (com en l’anglès, “plate”, es refereix comunament a l’or i a l’argent). Les llengües germàniques i baltoeslaves fan ús del mot “silubr/sirebro”, a través del qual tenim l’anglès “silver”. El mot àrab més estès és “fidda” (فضة), en hebreu “kesef” (כסף), en turc “kumush”, en llengües austronèsiques “perac”, en quítxua l’expressió “qullqi q’illay”, en basc “zilarra”, en xines “銀”, etc.

Com a metall noble i preciós, l’argent era situat just al darrera de l’or. Així ho trobem en el concepte d’Edat d’Argent, que fa servir Hesíode, per designar la segona raça humana, ja creada pels Déus Olímpics, i que si bé perfecta en la infantesa tornava després ignorant i violenta. En la “Politeia”, Plató identificà la casta d’argent amb la dels guerrers, els encarregats de protegir físicament la ciutat dels perills externs (i interns), a mig camí entre la casta d’or dels filòsofs governants, i les castes de bronze i de ferro que encarnen mercaders i menestrals.

L’argent, encara més que l’or, tenia aquestes dues ànimes. D’una banda, era un material ornamental, o un material de prestigi (pensem encara en les vaixelles i coberteries d’argent). De l’altra, fou una de les bases de molts sistemes monetaris (fins el punt que argent o plata són sinònims de diners).

Els sistemes monetaris contribuïren a fixar les relacions de valor entre els diferents metalls, amb l’escala descendent de l’or, argent, bronze i ferro (les medalles de metalls de les competicions esportives actuals, però, remunten als Jocs Olímpics de St. Louis, del 1904).

El dracma que trobem en diversos estats grecs, prové del verb δράσσομαι, en el sentit de grapat. Un dracma equivalia a sis òbols, i podia encarnar-se inicialment en bronze, coure o or. El tetradracma d’Atenes, com a moneda d’argent, tingué una gran difusió més enllà de l’Àtica. Les mines d’argent de Laurion, en l’extrem sud de l’Àtica, constituiren la font de talassocràcia atenesa que marca l’anomenada “Edat de Pericles”.

Prenguem ara com a exemple el sistema monetari romà. La unitat bàsica era “l’as”, corresponent a una lliura de bronze. L’as era subdivisible en semis (1/2), triens (1/3), quadrans (1/4), sextans (1/6) i uncia (1/12), així com en algunes fraccions no-unitàries, com el bes (2/3) o quincunx (5/12). Alhora l’as tenia els seus múltiples: dupondrius (2,5), sestertius (5/2), tressis (3), quadrussis (4), quinarius (5) i denarius (10). Sestercis i denaris s’encunyaven en argent. La idea originària dels denaris (els primers s’encunyaren l’any 211 a.e.c) era que contenien un argent de valor intrínsec deu vegades superior al d’una lliura de bronze. Malgrat l’estabilitat del sistema monetari, la tendència secular del denari fou la d’una pèrdua continuada de valor intrínsec. Tot i amb tot, el sistema monetari romà requeria d’una producció i encunyació continuada i controlada d’argent. A mitjan del segle II d.C., la producció romana d’argent era de 200 tones anuals, i devien ser en circulació unes 10.000 tones d’argent en monedes.

En les terres de l’Imperi Romà circulaven altres sistemes monetaris. Això ho veiem en les discussions que han tingut els historiadors en identificar les famoses trenta monedes d’argent (“arguria), que segons Mateu 26: 15, hauria rebut Judes Iscariot per conduir els guàrdies sacerdotals que volien prendre Jesús. En el 1958, Donald J. Wiseman proposava dues possibilitats. D’una banda podrien ésser tetradracmes (xekels) de Tir o estateres (didracmes) d’Antioquia. Una tercera possibilitat serien tetradracmes ptolemaics. Aquestes monedes eren preferides en el Temple de Jerusalem pel fet d’ésser fetes d’un argent més pur (94%) que no pas els denaris romans de l’època (80%).

“Aleshores van enviar a Jesús alguns fariseus i partidaris d’Herodes per sorprendre’l en alguna paraula comprometedora. Hi van, doncs, i li diuen: ‘Mestre, sabem que dius la veritat, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes de debò el camí de Déu. Digues: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? ¿L’he de pagar o no l’hem de pagar’. Jesús es va adonar de la seva hipocresia i els respongué: ‘Per què em poseu a prova? Porteu-me un denari i deixeu-me’l veure’. Ells l’hi portaren. Jesús els preguntà: ‘De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?’ Ells li respongueren: ‘Del Cèsar’. Jesús els digué: ‘Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu’ I quedaren sorpresos de la seva resposta”. Hom ha identificat el “denarion” del text de Marc 12:15, amb aquest denari de Tiberi amb la inscripció TI CAESAR DIVI AVG F AVGVSTVS. No obstant, la moneda podria haver estat qualsevol denari d’encunyacions anteriors, i el Cèsar podria ser August (mort el 14 e.c.) i no Tiberi, o fins i tot ésser una moneda de Juli Cèsar (mort el 44 a.e.c.) o Cèsar Germànic (mort el 19 e.c.). O fins i tot podria haver estat alguna moneda antioquena assimilable al denari o al tetradracma i que dugués el retrat de Cèsar

L’argent, comparativament, no ocupava un lloc tan central en el sistema monetari xinès, si bé molts bescanvis s’hi feien a través d’argent. De fet, en les bescanvis de la Ruta de la Seda, hi havia un flux net d’argent de l’Euràsia Occidental cap a la Xina. En tot cas, des de la dinastia Qin, les monedes de coure eren, si més no nominalment, la base d’un sistema que, a partir del segle XI e.c., adoptà el paper moneda (feiqian, literalment “diner volant”).

Mostra del col•lapse comercial a la Conca Mediterrània és el fet que la massa d’argent circulant passés de les 10.000 tones estimades en l’Alt Imperi a unes 1000-2000 tones vers l’any 800 e.c. Aquesta estimació la incorporava C. C. Patterson en una monografia del 1972. Una part creixent de l’argent passà a forma de joies, i és així com s’interpreta que el profeta Muhammad autoritzés els homes musulmans a dur anells d’argent en el dit petit de qualsevol de les dues mans.

Representació pictòria dels anys 1490 de la mineria d’argent de Kutná Hora

El perfeccionament de la mineria d’argent permeté l’explotació de minerals on la quantitat d’argent era relativament minsa, a través de processos de cupel•lació. La cupel•lació, practicada ja ben a l’inici de l’Edat dels Metalls, tractava els materials a altes temperatures, i aconseguia la separació dels metalls nobles dels metalls oxidables. Els romans la perfeccionaren per explotar l’argent de mines de plom com les de Britània des del segle I e.c. De manera similar, en la Conca del Titicaca en la mateixa època es produïa argent, mitjançant tècniques d’escorificació i cupel•lació (Schultze et al., 2009).

La tradició alquímica ha representat l’argent amb el símbol de la lluna creixent. La identificació de l’argent amb la Lluna, blanca i lluent, acompanya l’argent també com a símbol nocturn, o com a complement femení de l’or. L’heràldica europea reconeix l’argent-blanc com una de les dues tintures lleugeres (metalls), siguent l’altra l’or-groc.

A mitjan del segle XV, el procés de liquació havia obert noves fonts d’argent, com a subproducte de la mineria de coure. Bàsicament es tractava de fondre el mineral amb plom líquid, i aprofitar l’afinitat major de l’argent per aquest metall que no pas pel coure. La producció d’argent creixeria amb aquestes i altres innovacions metal•lúrgiques, que Georg Agricola registra i difon a “De re metallica”. Però a Europa, a banda de l’argent autòcton, havia d’arribar el produït de les Amèriques. Si bé molts conqueridors anaren a la percaça del Dorado, es feren rics amb l’argent. En el 1546 els europeus accediren a les mines d’argent del Potosí (Andes) o de Zacatecas (Nova Espanya). Potosí esdevingué un sinònim de riquesa, i hom creu que el monograma emprat per la ceca local, que combinava les lletres PTSI, és l’origen de l’actual símbol del $. Segons els registres oficials, s’extragueren entre el 1556 i el 1783, 41.000 tones d’argent pur. L’argent americà ha tingut com a efecte secular una desvalorització de l’argent respecte de l’or.

Gravat que representa Antoine de Beauterne, cavaller de l’Orde Militar de Sant Lluís, occint el 21 de setembre del 1765 la Bèstia que havia sembrat el pànic al Gavaudan (amb un balanç de 210 atacs, amb 113 morts). Hi ha la noció que Beauterne emprà una bala d’argent, però sembla que aquest element és una introducció tardana d’aquests fets semi-llegendaris. En efecte, en el segle XIX, comença a difondre’s en el mite de “l’home-llop” la idea que aquesta criatura nocturna únicament pot ser ferida amb bales d’argent. La Bèstia de Gavaudan, molt probablement, hauria estat el resultat d’un creuament d’una raça de gos (un dog de Bordèu o un altre mastí) i d’un llop autòcton.

Antoine de Lavoisier, al “Traité Élémentaire de Chimie”, esmenta l’argent entre les substàncies simples metàl•liques oxidables o acidificables. Constata el caràcter diferenciat del platí, com a metall noble que no era ni or ni argent, sospitat des de mitjan del segle XVI. També esmenta l’argent líquid (hidrargent) com un altre element metal•lic distint, cosa que ja era reconeguda pels alquimistes, i Lavoisier opta de fet per donar-li el nom planetari de mercuri.

En el “New System of Chemical Philosophy” (1808), de John Dalton, que introdueix la teoria atòmica de les substàncies i reaccions químiques, hom representa els àtoms d’argent amb el símbol S (de l’anglès silver).

Jöns Jacob Berzelius, en el 1813, introdueix els símbols químics que emprem en l’actualitat. El seu criteri era utilitzar les inicials dels elements. Ara bé, hi havia quatre elements de la seva llista, aluminium, argentum, arsenicum i aurum, que comencen per A, dos dels quals comencen per Ar. En conseqüència, a l’argent li correspongué el símbol Ag, que ha mantingut fins els nostres dies. S’abandonava així el símbol ☽, que quedava reservat a la Lluna.

Natura morta, de Louis Daguerre (1837). El daguerreotip empra plaques d’argent i coure, polides i sensibilitzades amb fums de iode. Es forma així una superfície amb iodur d’argent, que pot ja exposar-se. La fotosensibilitat del iodur d’argent produeix una imatge latent, que pot ser revelada amb l’exposició amb fums de mercuri, fixada amb una solució salina, daurada amb una solució de clorur d’or i segellada amb una coberta de vidre

L’argent, com a material reflectant, havia estat emprat en la confecció de miralls des de l’antiguitat, per bé que l’extensió del seu ús fou limitada fins a la invenció del vidre argentat. Des del 1835, Justus Liebig havia treballat en aquest procés, que a través de la reducció de nitrat d’argent aconseguia una capa fina d’argent metàl•lic en el vidre.

La proliferació de nous elements químics, particularment de metalls, conduí a intents de sistematització. En el 1865, John Newlands proposava un esquema basat en la llei d’octaus. Newlands assignava a l’argent el nombre 37, la qual cosa el posava en el grup d’elements encapçalat pel liti, el sodi i el potassi. En aquest grup hom combinava metalls alcalins (Li, Na, K, Rb, Cs) amb metalls més o menys nobles (Cu, Ag, Os).

La taula periòdica de Mendeleev del 1869, col•loca l’argent (pes atòmic de 108) en el grup de l’hidrogen. Aquest grup, a banda de l’hidrogen (primer període), únicament contindria el coure (quart període), l’argent (cinquè període) i el mercuri (sisè període).

La taula de Mendeleev del 1871, més compacta, situa l’argent en el grup VIII i en el sisè període, bo i compartint casella amb el ruteni, el rodi i el pal•ladi. Dissenys posteriors de la taula fragmentaran aquesta casella en quatre de correlatives del cinquè període. L’argent quedà en el grup del coure (quart període), fent companyia a l’or (sisè període). Aquesta disposició recorda l’escala clàssica, de menor a major valor/noblesa, de coure, argent i or.

El Riu de la Plata és l’estuari format pels rius Paranà i Uruguai, alimentat també pels rius Luján, Matanza, Samborombón i Salado del Sud. Juan Díaz de Solís, en el 1516, el denominà “Mar Dulce”. Sebastian Cabot, que l’explorà el 1525, li donà el nom actual, pels objectes d’argent que adquirí dels guaranís. En el 1776, s’establí el Virreinat del Riu de la Plata. Seria la base de l’estat federal conegut alternativament com a “Provincias Unidas del Río de la Plata, República Argentina, Confederació Argentina” o “Nación Argentina”, i de fet Argentina és l’únic estat que rep el nom d’un element químic.

La rellevància econòmica de la mineria d’argent és encara elevada en el segle XIX. Les febres d’argent tingueren un paper en la colonització de regions senceres, com el Norte Chico de Chile, o múltiples contrades nord-americanes. L’interès d’aquestes regions per un “argent lliure” topà amb la introducció gradual d’un “patró or” que reduiria el rol monetari de l’argent.

Dibuix de Camilo Golgi de l’hipocamp, a partir d’una preparació histològica tenyida amb nitrat d’argent. La tinció de Golgi, o reacció negra, es basava en la reacció de nitrat d’argent amb dicromat potàssic, i la consegüent fixació de color negre del cromat d’argent. Les partícules de cromat d’argent tendien a unir-se a les membranes neurals, la qual cosa posava en evidència les xarxes nervioses. Ramón y Cajal emprat aquesta tècnica demostraria que la xarxa nerviosa no és un reticle continu sinó que és formada per unitats cel•lulars, les neurones.

S’ha comentat sovint que la conductivitat elèctrica de l’argent és un 6% superior a la del coure a temperatura ambient. Tot i així, pel seu caràcter de metall preciós, les aplicacions industrials de l’argent han estat limitades. Durant la Segona Guerra Mundial, però, l’augment de la demanda de coure per a l’esforç de guerra promogué la mobilització també de l’argent. Les reserves d’argent de West Point foren manllevades per a múltiples usos industrials, com ara instal•lacions elèctriques de barra de jocs per a plantes d’alumini. També s’utilitzà l’argent per recobrir connectors i interruptors elèctriques, com a reflectant en llanternes, etc. L’argent també substituí l’estany en soldadures. El 27 de març del 1942, el Congrés autoritzà una nova composició de les monedes de 5 cèntims, conegudes com a níquels, per fer-ne de 50% coure i 50% argent, bo i alliberant níquel. El Projecte Mahattan consumí unes 13300 tones d’argent, manllevades també del Tresor nord-americà per als dispositius d’enriquiment isotòpic d’urani de l’Oak Ridge National Laboratory. Bona part de tot aquest argent industrial fou reciclat després de la guerra i retornat als fons federals en les dècades següents.

L’electromagnet gegant de la Planta Y-12 de Oak Ridge (Tennessee) fou construït d’argent pur per comptes de coure. L’electromagnet permetia la separació dels dos isòtops principals d’urani, el 235 i el 238, a partir de mostres prèviament ionitzades

L’argent: isòtops i abundància

La massa atòmica estàndard de l’argent és de 107,8682 uma, que resulta de la mitjana ponderada dels dos isòtops més abundants, 107Ag i 109Ag. Un llistat dels isòtops coneguts faria:
– argent-93 (93Ag; 92,94978 uma). Nucli format per 47 protons i 46 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,005 s.
– argent-94 (94Ag; 93,94278 uma). Nucli format per 47 protons i 47 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,037 s. Decau a pal•ladi-94, amb emissió d’un positró. Posseeix dos estats metastables, un a 1350 keV (94m1Ag; que té una semivida de 0,422 s, i que decau bé a pal•ladi-94 (>99,9%) o a rodi-93 (<0,1%, amb emissió d’un protó i d’un positró)) i un altre a 6500 keV (94m2Ag; que té una semivida de 0,3 s).
– argent-95 (95Ag; 94,93548 uma). Nucli format per 47 protons i 48 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,74 s. Decau normalment (>99,9%) a pal•ladi-95 (amb emissió d’un positró) o, alternativament (<0,1%), a rodi-94 (amb emissió d’un protó i d’un positró). Posseeix tres estats metastables, un a 344,2 keV (95m1Ag; que té una semivida de menys de 0,5 s), un segon a 2531 keV (95m2Ag; que té una semivida de menys de 0,016 s) i un tercera a 4859 keV (95m3Ag; que té una semivida de menys de 0,04 s).
– argent-96 (96Ag; 95,93068 uma). Nucli format per 47 protons i 49 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4,45 s. Decau majoritàriament (96,3%) a pal•ladi-96 (amb emissió d’un positró) o, alternativament (3,7%), a rodi-95 (amb emissió d’un protó i d’un positró). Posseeix dos estats metastables: 96m1Ag (semivida de 6,9 s) i 96m2Ag (semivida de 7•10-7 s).
– argent-97 (97Ag; 96,92397 uma). Nucli format per 47 protons i 50 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 25,3 s. Decau a pal•ladi-97, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (97mAg) a 2343 keV, que té una semivida de 5•10-9 s.
– argent-98 (98Ag; 97,92157 uma). Nucli format per 47 protons i 51 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 47,5 s. Decau normalment (99,99%) a pal•ladi-98 (amb emissió d’un positró) o, alternativament (0,0012%), a rodi-97 (amb emissió d’un protó i d’un positró). Posseeix un estat metastable (98mAg) a 167,83 keV, que té una semivida de 2,2•10-7 s.
– argent-99 (99Ag; 98,91760 uma). Nucli format per 47 protons i 52 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 124 s. Decau a pal•ladi-99, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (99mAg) a 506,1 keV, que té una semivida de 10,5 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-100 (100Ag; 99,91610 uma). Nucli format per 47 protons i 53 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 121 s (2 minuts). Decau a pal•ladi-100, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (100mAg) a 15,52 keV, que té una semivida de 134 s, i que decau bé a l’estat basal o directament a pal•ladi-100.
– argent-101 (101Ag; 100,91280 uma). Nucli format per 47 protons i 54 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 666 s (11 minuts). Decau a pal•ladi-101, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (101mAg) a 274,1 keV, que té una semivida de 3,10 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-102 (102Ag; 101,91169 uma). Nucli format per 47 protons i 55 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 774 s (13 minuts). Decau a pal•ladi-102, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (102mAg) a 9,3 keV, que té una semivida de 460 s, i que decau bé a l’estat basal (49%) o directament a pal•ladi-102 (51%).
– argent-103 (103Ag; 102,908973 uma). Nucli format per 47 protons i 56 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 3940 s (66 minuts). Decau a pal•ladi-103, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (103mAg) a 134,45 keV, que té una semivida de 5,7 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-104 (104Ag; 103,908629 uma). Nucli format per 47 protons i 57 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4150 s (69 minuts). Decau a pal•ladi-104, amb emissió d’un positró. Posseeix un estat metastable (104mAg) a 6,9 keV, que té una semivida de 2010 s, i que decau bé a l’estat basal (0,07%) o directament a pal•ladi-104 (99,93%).
– argent-105 (105Ag; 104,906529 uma). Nucli format per 47 protons i 58 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 3,567•106 s (41 dies). Posseeix un estat metastable (105mAg) a 25,465 keV, que té una semivida de 434 s, i que decau bé a l’estat basal (99,66%) o directament a pal•ladi-105 (0,34%).
– argent-106 (106Ag; 105,906669 uma). Nucli format per 47 protons i 59 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1438 s (24 minuts). Decau normalment (99,5%) a pal•ladi-106 (amb emissió d’un positró) o, alternativament (0,5%) a cadmi-106 (amb emissió d’un electró). Posseeix un estat metastable (106mAg) a 89,66 keV, que té una semivida de 7,15•105 s, i que decau a l’estat basal (0,00000416%) o directament a pal•ladi-106.
– argent-107 (107Ag; 106,905097 uma). Nucli format per 47 protons i 60 neutrons. És un isòtop estable, per bé que teòricament capaç de fissió espontània. La seva freqüència és del 51,839%. És l’isòtop fill del pal•ladi-107, i en aquest sentit la seva presència en la fracció sideròfila de meteorits és indicatiu de l’origen de la nebulosa que donà lloc al nostre Sistema Solar (entre les supernoves originadores dels materials protosolars i l’acreció dels protoplanetes no haurien d’haver passat més de 10 milions d’anys). L’argent-107 posseeix un estat metastable (107mAg) a 93,125 keV, que té una semivida de 44,3 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-108 (108Ag; 107,905956 uma). Nucli format per 47 protons i 61 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 142 s (2 minuts). Decau majoritàriament (97,15%) a cadmi-108 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (2,85%), a pal•ladi-108 (amb emissió d’un positró). Posseeix un estat metastable (108mAg) a 109,440 keV, que té una semivida de 1,32•1010 s, i que decau bé a l’estat basal (8,96%) o directament a pal•ladi-108 (91,3%).
– argent-109 (109Ag; 108,904752 uma). Nucli format per 47 protons i 62 neutrons. És un isòtop estable, per bé que teòricament susceptible de fissió espontània. La seva freqüència és de 48,161%. Una part de la dotació és producte de la fissió d’isòtops radioactius pesants. Posseeix un estat metastable (109mAg) a 88,0341 keV, que té una semivida de 39,6 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-110 (110Ag; 109,906107 uma). Nucli format per 47 protons i 63 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 24,6 s. Decau normalment (99,7%) a cadmi-110 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,3%), a pal•ladi-110 (per captura electrònica). Posseeix dos estats metastables, un a 1,113 keV (110m1Ag; que té una semivida de 6,6•10-7 s) i un altre a 117,59 keV (110m2Ag; que té una semivida de 2,15956•107 s, i que decau bé a l’estat basal (1,36%) o directament a cadmi-110 (98,64%).
– argent-111 (111Ag; 110,905291 uma). Nucli format per 47 protons i 64 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 6,44•105 s (7 dies). Decau a cadmi-111, amb emissió d’un electró. Es present en forma de traça, ja que és producte de la fissió d’isòtops radioactius pesants. Posseeix un estat metastable (111mAg) a 59,82 keV, que té una semivida de 64,8 s, i que decau bé a l’estat basal (99,3%) o directament a cadmi-111 (0,7%).
– argent-112 (112Ag; 111,907005 uma). Nucli format per 47 protons i 65 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,127•104 s (3 hores) i que decau a cadmi-112, amb emissió d’un electró.
– argent-113 (113Ag; 112,906567 uma). Nucli format per 47 protons i 66 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,93•104 s (5 hores). Decau a 113mCd, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (113mAg) a 43,50 keV, que té una semivida de 68,7 s, i que decau bé a l’estat basal (64%) o a cadmi-113 (36%).
– argent-114 (114Ag; 113,908804 uma). Nucli format per 47 protons i 67 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 4,6 s. Decau a cadmi-114, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (114mAg) a 199 keV, que té una semivida de 0,0015 s, i que decau a l’estat basal.
– argent-115 (115Ag; 114,90876 uma). Nucli format per 47 protons i 68 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1200 s (20 minuts). Decau a 115mCd, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (115mAg) a 41,16 keV, que té una semivida de 18,0 s, i que decau bé a l’estat basal (21%) o a cadmi-115 (79%).
– argent-116 (116Ag; 115,91136 uma). Nucli format per 47 protons i 69 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 161 s (3 minuts). Decau a cadmi-116, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (116mAg) a 81,90 keV, que té una semivida de 8,3 s i que decau bé a l’estat basal (6%) o directament a cadmi-116 (94%).
– argent-117 (117Ag; 116,91168 uma). Nucli format per 47 protons i 70 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 73,6 s. Decau a 117mCd, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (117mAg) a 28,6 keV, que té una semivida de 5,34 s, i que decau a l’estat basal (6%) o directament a 117mCd.
– argent-118 (118Ag; 117,91458 uma). Nucli format per 47 protons i 71 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 3,76 s. Decau a cadmi-118, amb emissió d’un electró. Posseeix tres estats metastable, un a 45,79 keV (118m1Ag, que té una semivida de 10-7 s), un altre a 127,49 keV (118m2Ag, que té una semivida de 2,0 s, i que decau bé a l’estat basal (41%) o directament a cadmi-118 (59%)) i un tercer a 279,37 keV (118m3Ag, que té una semivida de 10-7 s).
– argent-119 (119Ag; 118,91567 uma). Nucli format per 47 protons i 72 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 6,0 s. Decau a 119mCd, amb emissió d’un electró. Posseeix un estat metastable (119mAg) a 20 keV, que té una semivida de 2,1 s, i que decau a cadmi-119.
– argent-120 (120Ag; 119,91879 uma). Nucli format per 47 protons i 73 neutrons. És un isòtop inestable, amb una semivida de 1,23 s. Decau normalment (99,99%) a cadmi-120 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,003%) a cadmi-119 (amb emissió d’un neutró i d’un electró). Posseeix un estat metastable (120mAg) a 203,0 keV, que té una semivida de 0,371 s, i que decau bé a l’estat basal (37%) o directament a cadmi-120 (63%).
– argent-121 (121Ag; 120,91985 uma). Nucli format per 47 protons i 74 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,79 s. Decau a normalment (99,92%) a cadmi-121 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,076%), a cadmi-120 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– argent-122 (122Ag; 121,92353 uma). Nucli format per 47 protons i 75 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,529 s. Decau normalment (>99,9%) a cadmi-122 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (<0,1%), a cadmi-121 (amb emissió d’un neutró i d’un electró). Posseeix un estat metastable (122mAg) a 80 keV, que té una semivida de 1,5 s, i que decau bé a cadmi-122 (>99,9%) o a cadmi-121 (<0,01%).
– argent-123 (123Ag; 122,92490 uma). Nucli format per 47 protons i 76 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,3 s. Decau normalment (99,45%) a cadmi-123 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,549%), a cadmi-122 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– argent-124 (124Ag; 123,92864 uma). Nucli format per 47 protons i 77 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,172 s. Decau normalment (99,9%) a cadmi-124 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (0,1%), a cadmi-123 (amb emissió d’un neutró i d’un electró). Posseeix un estat metastable (124mAg), que té una semivida de 0,2 s, i que decau bé a l’estat basal o directament a cadmi-124.
– argent-125 (125Ag; 124,93043 uma). Nucli format per 47 protons i 78 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,166 s. Decau normalment (>99,9%) a cadmi-125 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (<0,1%), a cadmi-124 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– argent-126 (126Ag; 125,93450 uma). Nucli format per 47 protons i 79 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,107 s. Decau normalment (>99,9%) a cadmi-126 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (<0,1%), a cadmi-125 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– argent-127 (127Ag; 126,93677 uma). Nucli format per 47 protons i 80 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,079 s. Decau normalment (>99,9%), a cadmi-127 (amb emissió d’un electró) o, alternativament (<0,1%), a cadmi-126 (amb emissió d’un neutró i d’un electró).
– argent-128 (128Ag; 127,94117 uma). Nucli format per 47 protons i 81 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,058 s.
– argent-129 (129Ag; 128,94369 uma). Nucli format per 47 protons i 82 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,044 s. Posseeix un estat metastable (129mAg), que té una semivida de 0,16 s.
– argent-130 (130Ag; 129,95045 uma). Nucli format per 47 protons i 83 neutrons. És un isòtop molt inestable, amb una semivida de 0,05 s.

L’àtom neutre d’argent conté 47 electrons, amb una configuració basal d’escorça de 1s22s22p63s23p63d104s24p64d105s1. Això el converteix en l’element del cinquè període del grup 11 (el grup del coure o dels “metalls monetaris”), dins del bloc d (metalls de transició). L’argent és comptat entre els metalls nobles i preciosos. L’estat d’oxidació més habitual és +1 (p.ex. AgNO3), per bé que també el podem trobar amb +4 (p.ex. K2AgF6), +3 (p.ex. KAgF4), +2 (p.ex. AgF2) i 0. El radi atòmic és de 1,44•10-10 m i el radi de Van der Waals de 1,72•10-10 m.

Cristall d’argent obtingut per electròlisi (>99,95%)

En condicions estàndards de pressió i de temperatura, l’argent es presenta com un sòlid metàl•lic tou (2,5 en l’escala de Mohs) i llustrós. La seva associació amb el color blanc se justifica sobradament es justifica sobradament en tant que és el metall més reflectiu (si més no, a longituds d’ona superiors a 450 nm). També ocupa, entre els metalls, el primer lloc quant a conductivitat elèctrica (resistivitat de 15,87 nΩ•m a 293 K, unida a una molt baixa resistència de contacte) i tèrmica (429 W•m-1•K-1). És ben dúctil i mal•leable. La densitat a temperatura ambient és de 10490 kg•m-3.

En condicions estàndards de pressió, l’argent fon a 1243,93 K. L’argent líquid, en el punt de fusió, té una densitat de 9320 kg•m-3.

En condicions estàndards de pressió, l’argent bull a 2435 K.

L’argent és estable per exposició a l’aire o l’aigua nets. Si es fa malbé és per la presència en l’aire o en l’aigua amb la qual està en contacte d’espècies reactives com l’O3 o l’H2S. És l’H2S el que indueix la formació d’una capa superficial enfosquida (enlletgiment), de sulfur d’argent (Ag2S), eliminable amb àcid clorhídric diluït. Hom també pot emprar l’àcid sulfúric sobre objectes d’argent, per eliminar per exemple les restes d’òxid de coure després de soldadures o anellaments.

Per atacar l’argent cal l’ús d’oxidants forts, com ara el permanganat potàssic (KMnO4) o el dicromat potàssic (K2Cr2O7).

Entre els compostos d’argent podem citar:
– el nitrat d’argent (AgNO3). Es pot obtindre dissolent argent en àcid nítric (HNO3). En condicions estàndars de pressió i temperatura, l’AgNO3 és un sòlid cristal•lí transparent, soluble en aigua.
– sulfur d’argent (Ag2S).
– el clorur d’argent (AgCl). En condicions estàndards de pressió i de temperatura, es presenta com un sòlid de color groc pàlid.
– el iodur d’argent (AgI). Pot adoptar una estructura cristal•lina hexagonal (β-AgI) o cúbica (α-AgI). L’estructura cristal•lina de β-AgI similar a la del glaç d’H2O explica que se l’utilitzi per a promoure la condensació de núvols i afavorir-ne la pluja.
– l’òxid d’argent (Ag2O). Es pot produir en basificar solucions aquoses d’AgNO3.
– carbonat d’argent (Ag2CO3. Es pot obtindre en tractar AgNO3 amb Na2CO3.
– fulminat d’argent (AgONC). Es pot obtindre en tractar argent metàl•lic amb HNO3 en presència d’etanol.
– azida d’argent (AgN3). Es pot obtindre en tractar AgNO3 amb NaN3.

L’abundància de l’argent en l’univers és condicionada pels processos de nucleosíntesi que tenen lloc en supernoves (procés r a partir d’elements més lleugers) i altres estels massius, així com per l’estabilitat dels seus isòtops i les rutes de desintegració d’isòtops d’altres elements que hi conflueixen. Com és d’esperar amb un element de nombre Z imparell, el nombre d’isòtops estables és reduït (107Ag i 109Ag) i l’argent és superat en abundor pels dos elements que el flanquegen en la taula periòdica, el pal•ladi i el cadmi. De fet, dels elements de Z inferior, únicament el rodi és menys abundant en termes atòmics que l’argent. Dels elements de Z superior, depassen en aquest sentit a l’argent un bon nombre (cadmi, estany, tel•luri, iode, xenó, bari, ceri, neodimi, osmi, iridi, platí, plom).

Argent nadiu

En el planeta Terra, globalment, l’argent suposa, en termes de massa, 0,05 ppm (0,012 ppm en termes atòmics). Com a element calcòfil, la concentració és una mica més elevada en l’escorça terrestre (0,07 ppm). Se’l pot trobar en forma metàl•lica (argent nadiu), en aliatge amb or (electre, amb quantitats d’argent que poden anar del 20% al 80%) o en minerals. Entre els minerals que compten amb quantitats significatives d’argent podem esmentar l’argentita (Ag2), la clorargirita (AgCl) o la pirargirita (Ag3SbS3). Però la font mineral més rellevant d’argent es troba en minerals de coure, coure-níquel, plom o plom-zinc.

Espècimen d’embolita (clorargirita bromiana) procedent de Chañarcillo (província de Copiapó, Atacama, Xile)

En la hidrosfera, l’argent és present sobretot en forma del catió Ag+. La concentració en l’oceà és de 40 μg•m-3.

En l’atmosfera, és present de manera transitòria en forma de traça.

Biològicament, l’argent és considerat un element inert. És present, però, de forma passiva en els organismes. En el cos humà, l’argent suposaria en termes de massa 0,01 ppm, de tal manera que per a una massa corporal podríem esperar 2 mg.

La majoria de sals d’argent poden ser tòxiques segons la dosi i la via d’exposició.

L’exposició crònica a compostos d’argent pot conduir a l’argíria o argirosi, que pot ser localitzada o generalitzada. El símptoma més pregon de l’argíria és el viratge de la pell, mucoses i conjuntiva cap a una coloració blava o grisosa. La raó és l’acumulació irreversible de dipòsits d’argent i de compostos d’argent en els teixits. Trastorn rar, especialment en la forma generalitzada, se sol vincular a l’exposició laboral a l’argent, principalment en la metal•lúrgia.

Que l’argent metàl•lic és considerat inert ho prova el fet que la Unió Europea el compta com un additiu alimentari permès, amb finalitats colorants, amb el codi E174. En canvi, en els Estats Units no és permès.

Dolços recoberts de vark. Vark vol dir recobriment i pot fer referència també a l’or, però el més habitual és utilitzar-hi argent

Més controvertit que no pas els usos decoratius en rebosteria, és l’ús medicinal de l’argent col•loidal. L’ús de l’argent en el tractament de ferides ja és referit per Hipòcrates, i actualment se l’utilitza en el tractament de ferides. Però el principi actiu microbicida és Ag+ mentre moltes formulacions empren suspensions d’argent metàl•lic.

Stan Jones (*1943) en una fotografia del 2002, en el decurs de la seva campanya per al Senat nord-americà com a candidat del Partit Llibertari. Jones pateix argíria, manifestada en el color blavós de la seva pell, després d’haver consumit un preparat casolà d’argent en el 1999 en el pensament que el Y2K produiria un desabastiment d’antibiòtics. A banda de la tinció cutània, Jones no sembla haver desenvolupat cap problema addicional, i de fet continua defensant l’ús d’argent col•loidal com a remei

L’argent en l’economia actual

Evolució de la producció anual d’argent des del 1880

La producció mundial anual d’argent és d’unes 24.000 tones. Les principals miners són les de Cannington (Queensland, Austràlia), Fresnillo (Mèxic), San Cristóbal (Bolívia), Antamina (Perú) o Rudna (Polònia). L’argent en aquestes mines és un subproducte del refinat electrolític del coure, o d’altres metalls (or, níquel i zinc), o bé del tractament pirometal•lúrgic del mineral de plom (segons el procés patentat per Alexander Parkes en el 1850). L’argent es comercialitza amb diferents graus de puresa, arribant fins a 99,999%.

Lingot d’argent de 1000 unces (uns 31 kg)

A banda de la mineria, cal esmentar la rellevància de la indústria del reciclatge d’argent, que empra com a matèries primeres residus elèctrics i electrònics, residus fotogràfics i, en menor mesura, moneda, medalles i joieria.

Els residus de centrals nuclears poden contindre fins a un 0,1% d’argent, producte de la fissió nuclear. La concentració, doncs, és massa baixa. No obstant, si se superessin les limitacions tècniques considerables per extreure’n els platinoids que també s’hi produeixen, l’argent seria un subproducte que afegiria valor al procés. Actualment, però, més aviat, les centrals nuclears consumeixen argent, ja que els bastons de control que regulen les reaccions de fissió solen construir-se amb un aliatge d’argent (80% d’argent, 15% d’indi i 5% de cadmi).

En el preu de l’argent hi participa com a factor la producció i les perspectives de producció però també altres factors. Així, per exemple, s’explica l’alça de preu de l’argent en el 1980 per les manipulacions de mercat de Nelson Bunker Hunt (1926-2014), que culminà en l’anomenat Dijous d’Argent (27 de març del 1980), on caigué el preu de l’argent, i que arrossegà altres valors alhora que també en Hunt i el seu germà s’hi picaren els dits. En la primera dècada del segle XXI hi hagué un augment de preus atribuïble a l’atracció dels investidors però també a la major demanda industrial. És habitual que hom expressi el valor de l’argent en relació al valor de l’or. En aquest sentit, la ratio també ha variat considerablement a llarg de la història, amb mínims de 1/100 i màxims d’1/15 (actualment se situa al voltant de 1/60).

Evolució del preu de l’argent dels darrers 50 anys expressat en dòlars nord-americans nominals (línia negra) o ajustats a inflació (línia vermella)

L’argent és emprat en mitjans de canvi i d’investiment, per bé que no amb els nivells d’altres èpoques. En determinades legislacions, com la llei judaica, encara avui es fixen alguns valors en argent, i així la ceca israeliana emet monedes de 117 gram, sobretot emprats en ritus de pas.

En joieria i en la confecció de vaixelles, se sol consumir en forma d’argent esterlí (aliatge de 92,5% d’argent i 7,5% de coure), que és més dur que no pas l’argent pur i que té un punt de fusió més baix (1166 K). També s’utilitzen en vaixelles aliatges més rics (com l’argent “britània”, de 95,8%). En els anys 1990, Peter Johns estudià l’efecte d’afegir-hi germani a l’argent esterlí, de la qual cosa resultà un aliatge més resistent a enlletgir-se. Una alternativa més tradicional per protegir l’argent esterlí ha estat el recobriment amb argent 99,9% o, fins i tot, amb rodi.

No és or tot el que lluu. Les medalles olímpiques d’or són fetes realment d’argent daurat, és a dir d’argent esterlí recobert amb una capa d’or. A banda de la qüestió del preu, l’argent daurat és més lleuger i més fort que no pas l’or. Alhora, la recoberta d’or protegeix l’argent i el coure d’oxidacions i sulfuracions

L’argent es fa servir en l’anomenat or colorat. A més de fornir-hi un color més pàlid, l’argent hi dóna més duresa. Hom pot anar des dels 9 quirats (62,5% argent + 37,5% d’or, de color blanc) a 22 (91,7% d’or i 8,3% d’argent, coure i d’altres metalls).

El 40% del consum mundial d’argent es destina a finalitats industrials.

La indústria fotogràfica arribà a consumir mundialment un màxim de 8300 tones d’argent (en format de nitrat i halurs) en el 1999. Des de llavors, l’adveniment de la fotografia digital ha reduït la demanda a 2500 tones.

Les bateries d’òxid d’argent empren Ag2O com a càtode i Zn com a ànode. Com a electròlit poden utilitzar KOH i NaOH

La indústria elèctrica empra argent per comptes de coure en diverses aplicacions, com ara en connectors d’alta qualitat de radiofreqüència. En electrònica, l’argent metàl•lic o l’òxid d’argent i de cadmi són aprofitat en contactes elèctrics. L’argent també entra en la formulació d’algunes bateries (bateries d’òxid d’argent, de llarga vida i amb una elevada relació energia:pes; bateries d’argent-zinc o d’argent-cadmi, d’alta capacitat).

Per a la confecció de miralls, sovint s’afegeix argent per deposició humida en el substrat que formarà després el vidre. En aquests usos, l’argent competeix amb l’alumini. On l’argent té el terreny sense disputa és en la confecció de miralls per a telescopis d’infraroig.

Cada any es consumen 100 tones d’argent per la confecció de vidres de finestres. L’argent hi és afegit per polvorització catòdica. La principal finalitat és reduir la transmissió lluminosa, contribuint així a l’aïllament.

Anualment, la indústria de l’energia solar consum unes 3000 tones d’argent. Cada panell fotovoltaic cristal•lí requereix uns 20 grams d’argent. El desenvolupament de polímers d’argent que treguin profit de la seva reflectivitat és una de les línies de recerca més actives en aquest camp.

Les amalgames dentàries més comunes són d’un 50% de mercuri, un 22-32% d’argent, un 14% d’estany, un 8% de coure i traces d’altres metalls. Per bé que emprades a la Xina des del segle VII e.c. i considerades segures per molts dentistes, la preocupació per la toxicitat del mercuri i, d’altra banda, aspectes estètics, promouen la substitució, tampoc gens senzilla, per resines polimèriques

En la indústria química, l’argent és utilitzador com a catalitzador en reaccions d’oxidació, com ara en la producció de formaldehid a partir de metanol o la d’òxid d’etilè a partir d’etilè. També és utilitzat com a reactiu en la prova d’Oddy per a la detecció de sulfurs.

Alguns sistemes domèstics i comunitaris de filtració de l’aigua de beguda fan ús de nanopartícules d’argent metàl•lic per les seves propietats antibacterianes i de catalització de la degradació de compostos haloorgànics.

El grup de recerca de Shanhui Fan treballa en el desenvolupament de miralls que mantinguin frescos els edificis en zones i èpoques càlides, complementant o substituint l’aire condicionat. Aquests miralls incorporen una primera capa reflectiva d’argent, damunt de la qual s’alternen capes de diòxid de silici (SiO2) i d’òxid de hafni (HfO2), que també contribueixen a la reflectivitat i transformen el mirall en un radiador tèrmic.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: