…i esmorza

S’acaba el 2014, any de la independència —ui, sí— i com que de la independència trobo que és millor no parlar-ne per no fer-se mala sang i pensar que l’hem cagada posant-la en mans de qui l’hem posada, prefereixo acabar l’any parlant de bicicletes. Sí, sí, de bicicletes.

Aquest 2014, cap al mes de maig per ser precisos, vaig prendre la decisió d’emprar majoritàriament la bicicleta com a mitjà de transport entre casa i la feina. Això són uns deu quilòmetres diaris repartits en quatre viatges. Uns cinquanta quilòmetres setmanals repartits en vint viatges, els quals, traduïts a l’idioma de la màfia que manega el transport públic a Barcelona, em comportaven una despesa trimestral “personalitzada i intransferible” de 142 euros. Si a més obro la porta del congelador i els ensenyo el meu sou allà al fons, ben cobert de gel de fa un bon grapat d’anys (gràcies a la crisi que ens afecta a tots), suposo que no els costarà pas gaire comprendre el motiu de la meva decisió.

El cas és que en pocs mesos la despesa de la bicicleta ha quedat totalment amortitzada i ara em desplaço entre casa i la feina a 0 euros el viatge0 euros el mes i 0 euros el trimestre. Bé, per ser sincer, he de dir que això no és del tot cert: continuo pagant la meva quota a la màfia perquè disposo d’una targeta de deu viatges integrats de TMB per si plou o per si neva. Sigui com sigui, la despesa que dedico al transport ha passat de ser considerada abusiva a ser considerada irrisòria. I a més he perdut uns quilets, escoltin.

Malauradament, tal com vostès ja deuen estar sospitant, no tot són flors i violes. L’anar en bicicleta en una gran ciutat com és Barcelona té també els seus grans inconvenients. El principal i més destacable és el fet que sigui impossible circular només amb els dos ulls que per defecte la natura ha concedit a la majoria de mortals. És evident que quan Déu Tot Poderós va dissenyar el cos humà no va contemplar pas la possibilitat que la seva creació acabés pedalant per un carril bici —també conegut com a “carril de càrrega i descàrrega de mercaderies diverses”, “carril de parada de taxis” o “carril de vianants que esperen que el seu semàfor es posi verd”— de doble sentit pel bell mig de Barcelona, perquè això, benvolgudes i benvolguts, requereix com a mínim quatre ulls (sense comptar el del cul). I res d’anar endormiscats i dur-los a mig rendiment; els quatre ulls han d’estar 100% operatius per tal d’assegurar-nos una visibilitat de 360 graus i així tenir opcions d’esquivar amb garanties l’idiota —o el ramat d’idiotes— de torn, que farà tot el possible (i més) per tal de fer-nos acabar la jornada amb els genolls pelats.

Precisament, són aquests idiotes sense cap mena de coneixement de senyals viaris verticals, horitzontals, lluminosos o acústics, els que espero que m’inspirin de cara al nou any per tal d’elaborar un compendi d’apunts que els retratin de la manera més fidedigna possible, sempre basant-me en la pròpia experiència. Perquè a Barcelona, estimades i estimats, hi ha molta gent que sap fer anar un cotxe o una moto, però que no té ni puta idea de com collons circular en cotxe o en moto; hi ha molta gent que sap caminar, però que no té ni puta idea de com collons circular a peu; i per descomptat, a Barcelona hi ha molta gent que sap anar en bicicleta però que no té ni puta idea de com s’ha de circular en bicicleta.

Bixo
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: