Hi ha persones que em miren estrany quan els explico que em temo que la mobilització de l’onze de setembre d’enguany està mal plantejada. Detecto en la seva mirada la voluntat d’analitzar si faig cagarel·la o si és que, a còpia dels “consells” d’un “bon amic” ex-terrorista, he decidit apostar pel federalisme que ens regalaran les “esquerres” espanyoles pactant amb el Partido Popular. Perquè tothom sap que la independència de Catalunya no estaria gens bé aconseguir-la sumant-hi la rància, corrupta i retalladora dreta catalana i que en canvi la reforma constitucional federalista la farem de bracet amb una força política honesta, sincera i neta de corrupció, com és el partit d’en Rajoy. Ah, i amb el vist i plau del partit d’en Rivera i la mediació, evidentment, de Su Majestad Felipe VI.
La cara els canvia, però, quan els explico que no faig pas conya i que no, que de moment no m’he tornat subnormal i no m’he empassat el gripau del federalisme via reformes constitucionals que a més ens han de garantir el dret d’autodeterminació. Que només parlo de no errar el tret i de no regalar munició moral a l’adversari. Aleshores em posen cara de preocupació i em pregunten que per què ho dic. Jo responc amb una altra pregunta: què hi anem a fer, enguany, a la Meridiana?
Altres onzes de setembre tothom tenia una resposta vàlida, contundent i claríssima per a aquesta pregunta: exigir al govern espanyol que ens deixi votar, exigir al govern català que convoqui un referèndum digui el que digui el govern espanyol, fer visible el conflicte català al món, fer palesa la manca de democràcia a l’Estat espanyol, etc. Totes eren vàlides i totes anaven en la mateixa direcció. I totes deixen de tenir sentit per mobilitzar “les masses” aquest nou onze de setembre. El món ja té claríssim que som molts i que no tenim permès de fer un referèndum normal, com els escocesos. El govern espanyol ja ens ha dit i ens ha repetit que la unidad de España és inqüestionable i que la veritable democràcia és no qüestionar el que ells diuen que no es pot qüestionar i qüestionar només allò que ells ens deixin qüestionar. El govern català finalment ha entès la situació i el moment històric, i ha optat per les plebiscitàries; l’única sortida viable al conflicte. Per reblar el clau, només ens cal esperar a llegir el programa de “Junts pel Sí” i confirmar el seu compromís de portar la DUI al Parlament, amb l’obvi suport —almenys, pel que fa a la DUI— de la CUP.
No em mal interpretin, amb aquest text no vull menystenir la força del carrer. La demostració de força popular sempre és importantíssima en tots els fronts. Però plantejar l’11S d’enguany com una reedició de la Via Catalana o de la “V” trobant-nos ara en un context polític tan diferent del d’aquests dos exemples, em sembla gairebé una temeritat. Que els Déus, Twitter i l’hiperventilisme indepe em perdonin per això que ara diré, però em sembla que enguany a la Meridiana no hi haurà tanta gent com l’any passat a la Diagonal i la Gran Via. I encara la diré més grossa: ho trobaré absolutament lògic perquè em penso que moltes persones independentistes es van manifestar altres anys per aconseguir un referèndum o almenys, un 27S. Em penso que moltes persones independentistes es van manifestar per poder tenir la independència a les mans, a l’abast del seu vot. I ara, en principi, l’hi tindran (a no ser que ni tan sols nosaltres ens creguem el caràcter plebiscitari de les properes eleccions). Em penso, doncs, que una part essencial de la reivindicació que movia tantíssima gent, ha desaparegut. O minvat, si més no. Perquè em sembla innegable que una bona part de l’independentisme té ja la mirada fixada no en l’11S ni el 27S, sinó en el 28S. I no crec pas que aquests estiguin gaire animats per participar en una nova manifestació lúdico-festiva d’una entitat el president de la qual ha afirmat que la DUI post 27S no és “el camí”. Autoconvèncer-se que tot això no afectarà notòriament l’assistència em sembla quelcom massa ingènuament feliç fins i tot per a “la revolució dels somriures”.
I a sobre, no se n’oblidin, l’onze de setembre d’enguany cau en pont.
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
Existeix una certa tendència a consolidar el moment present, aperpetuar en un cicle anual les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i a consolidar Junts Pel Sí com a marca transversal de l’independentisme/sobiranisme/catalanisme. Aquesta tendència neix de la por a perdre, però també de la por a guanyar