Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» d’Enric Valor (I)

1962-11-01_001

Les «Lecciones de valenciano. Parlem bé» començaren a publicar-se en les pàgines de Jornada l’11 de novembre del 1962 i finalitzaren el 9 de gener del 1964. En total s’hi publicaren 176 fitxes, redactades totalment en valencià, la primera de les quals anava encapçalada per unes paraules inicials elaborades per la direcció del periòdic, a manera de justificació de tan atrevida iniciativa, emmarcant-la amb un to oficialista, de treball sobre el «acervo cultural de España», amb la idea de fer front a qualsevol crítica que pogueren rebre, no tant dels lectors del periòdic sinó de les mateixes autoritats del règim franquista:

Jornada aspira a contribuir, en la medida de sus posibilidades, tanto a la divulgación como a la depuración de nuestra lengua vernacula. Los valencianos debemos hablar mas en nuestra lengua. Y debemos asimismo aplicarnos en hablar mejor, con un mayor rigor filológico, pues de lo contrario el idioma del país valenciano corre el peligro de perder su prestancia y su propia personalidad. Jornada aporta a esta empresa una serie de lecciones —hoy publicamos la primera— que explica con amenidad y sencillez el ilustre gramàtico Enric Valor, bajo el título de «Parlem bé». Enriquecer nuestra lengua vernàcula y divulgar su conocimiento es tanto como cuidar uno de los mas bellos filones del acervo cultural de España. Esta idea es la que ha venido a inspirarnos la publicación de estas lecciones.

La temàtica de les lliçons és molt variada; de fet, s’hi barregen les dedicades a l’ortografia amb les de morfologia, sintaxi o de contingut lèxic. Segurament, Enric Valor ja les tenia mig enllestides quan planificà el curs, i la idea inicial era preparar unes lliçons bàsicament de correcció lèxica, però també és cert que a l’hora de publicar-les no s’atengué cap criteri sistemàtic. Mentres que les tres primeres feien referència a qüestions lèxiques —«”Sombrero”, capell i barret», «Comanda, encàrrec i raó», «”Alquiler” i lloguer»—, en la quarta, «Normes elementals de lectura», hi ha un canvi de plantejament que justifica afirmant que «accedint ben gustosos a la petició que ens han fet nombrosos lectors de la secció, donarem d’ara en avant i alternant amb les de Vocabulari, algunes lliçons que resolguen, per als no habituats a la lectura de la nostra llengua, els dubtes de pronunciació que puguen tenir». Aquesta varietat de temes fa que anys més tard Josep Giner (1971: vii) les considere com unes «notes volanderes periodístiques». Pel que sembla, la realitat d’una societat valenciana analfabeta en la seua pròpia llengua s’imposava als desitjos de depuració lèxica del gramàtic castallut. Així, la fitxa 9 s’hagué de dedicar a «La s sonora», la 13 a «Les lletres j i g» i la 22 i la 23 a «Els valors de la x», amb la voluntat de solucionar els problemes de pronúncia de les consonants que presentaven més dificultats.

D’altra banda, que els lectors s’adreçaren a l’autor amb peticions més o menys concretes ens demostra que l’acollida d’aquestes «Lecciones de Valenciano» fou ben positiva. De fet, el 21 de novembre del 1962 aparegué una carta signada per un lector, Alejandro García Planas, en la secció del diari que duia per títol «Pido la palabra» per manifestar que «leo —y muy gratamente— las lecciones del señor Valor», per interessar-se per diverses qüestions terminològiques referides a paraules sinònimes i per demanar-li que explicara com es va gestar l’ortografia del 1932. Enric Valor contestà les diverses qüestions en la mateixa secció amb aquestes paraules:

Donem les gràcies al senyor García Planas per les seues encoratjadores paraules, així com per les suggerències que ens fa per a temes de parlem bé […]

Respecte a la seua al·lusió a la unificació ortogràfica, ens plau de comunicar-li que abans de formular-se oficialment en 1932, ja s’havia pràcticament aconseguit. Totes les gramàtiques del nostre idioma, com ara són les de Fabra, Moll, Sanchis Guarner, Jeroni Marvà i tantes altres i tots els Diccionaris —el Català-Valencià-Balear, el Valencià de la Rima, el Pal·las, el General de Fabra, etc., etc.— practiquen una absoluta uniformitat ortogràfica. I igual esdevé en la copiosa literatura actual de les tres regions de la nostra parla.

Una altra cosa és que es mantinguen en l’ensenyament i en la llengua literària determinades formes morfològiques —a semblança de l’italià— que responen a realitats regionals i que, de cap manera, signifiquen falta d’unitat sinó riquesa de matisos i d’expressió de la llengua.

Al llarg de la totalitat de les lliçons publicades, Enric Valor no esmenta que consultara cap manual gramatical, llevat de la Gramàtica valenciana (1950) de Manuel Sanchis Guarner. Altrament, ben sovint apareixien exemples extrets del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, que anomenava habitualment tant pel seu nom com amb les sigles DCVB. Una altra obra de referència era el «Diccionari General de la nostra llengua, obra rigorosament científica» (fitxa 75), eufemisme que emprava per referir-se al Diccionari general de la llengua catalana (1932) de Pompeu Fabra. En altres ocasions, ja avançat el curs, Valor no té problemes per a referir-se directament a la totalitat de les terres on es parla «la nostra llengua». Així, en la fitxa 132, dedicada a «El raïm i la verema», es refereix a aquesta darrera forma per a dir que «és general en el País Valencià i encara en totes les altres terres on es parla la nostra llengua. El Diccionari Català-Valencià-Balear la registra (amb R) en el Rosselló i en totes les altres comarques catalanes de l’altra banda dels Pirineus, en tot el Principat de Catalunya, a les Illes Balears i en diversos punts del País Valencià».

Pel que fa al nom de la llengua, Enric Valor empra habitualment el de valencià per a les Gramàtica Valencianavarietats valencianes i el compost català-valencià-balear o el catalano-valencià per a referir-se al conjunt de la llengua catalana. En aquest sentit, Valor segurament estigué condicionat en gran manera per la polèmica generada a la ciutat de València arran de la publicació de les obres de Joan Fuster El País Valenciano i Nosaltres els valencians. Segurament pensava que emprar el nom de llengua catalana directament no seria ben acceptat pels lectors de Jornada, que, no ho oblidem, era el portaveu vespertí del règim franquista a València.

Finalment, la sèrie de lliçons que amb el títol de «Parlem bé» publicà Enric Valor durant més d’un any arribà a la seua fi, i el 9 de gener del 1964 aparegué un «Advertiment» en el qual es feia un balanç de la tasca duta a terme i s’anunciava l’inici d’una segona època amb la publicació d’una altra sèrie de lliçons amb el títol de «Gramàtica elemental per a valencians»:

Advertiment

Donem compte als nostres cars lectors que, amb la publicació de la lliçó 175 el darrer dimarts, posem punt i final a la «primera època».

Com s’ha vist, hi hem donat correcció de vocabulari, esporàdiques nocions de sintaxi, notícia d’expressions castisses i una idea general de l’origen etimolò­gic, extensió i vitalitat del nostre idioma. Tanmateix, no creem, naturalment, que en tinguen prou els lectors amants del verb secular de València. Però estimem que, en aquests aspectes tractats, té el lector un punt de recolzament des d’on poder passar a ensenyaments més sistematitzats […].

Ara, només donar les gràcies a tots aquells que s’hagen interessat en les seues modestes explicacions, fetes, certament, amb el cor i el pensament posats en la major grandesa de València.

Enric Valor

L’interés per la llengua dels valencians

Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: