Que sóc independentista, no imbècil (II)

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ANC i l’AMI. Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment…

De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “Signa un pot per la #independència”; també aquí. Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar –vagi per davant que no crec que els manqués bona fe– el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no… (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (art. 29) [Tornar-hi!] i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è) i és regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60)”. I perquè l’exerceixen? “Per demanar al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques perquè es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant en la qual es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. En cas que això no sigui possible perquè l’Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d’una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, es demana que aquesta PETICIÓ sigui entesa com una manifestació lliure d’una voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014””.

Com que el temps se’ls tirava a sobre i si mal no recordo van tenir una ponència pel mig, mentre recollien signatures per declarar la independència el setembre del 2014, aprovaven que aquell dia no els anava bé i que ho farien per Sant Jordi del 2015… És a dir, demanaven que la gent signés una cosa, per fer-ne una altra. Jo particularment ja entenc que era de cara a la galeria però, venem-ho com a tal. O som seriosos o no…

Aquell 2014 també hi va haver el famós 9N. Sí! Allò que havia de ser un referèndum, llavors una consulta i va acabant esdevenint un procés de participació ciutadana. Altrament dit, costellada. Tanmateix, aleshores va sortir la que era la presidenta de l’ANC afirmant que “’Passi el que passi, arribant fins avui, desafiant l’Estat, ja hem guanyat”. Aleshores també vaig comprendre que no havien entès res i del que es tractava i tracte no és de desafiar ningú, sinó de viure millor. No em sembla que costi tant d’entendre.. I viure millor, a diferència del que li vaig sentir al diputat a Madrid per ER(C) en una televisió local no és únicament qüestió de diners…. Perquè amb un pacte fiscal tindríem diners, però no tindríem competències sobre l’Ebre, ni sobre immigració, ni sobre ports ni aeroports… Perquè aquesta és una altra…. un dels grans problemes que té el nou independentisme català és que la il•lusió  i el fanatisme ens perd. Siguem seriosos… i ho torno a pensar ara després de llegir i escoltar les noves de l’ANC.

Atenció… després de recollir signatures per declarar la independència un setembre de 2014, llavors un Sant Jordi de 2015, un 9N, unes eleccions que ens van vendre (no l’ANC, sinó tota la parròquia política proindependentista) com a plebiscitàries, ara estan de consulta! Atenció (altra vegada!)! Segons llegeixo a la seva web en l’Argumentari sobre el referendum d’Independència: “Des del punt de vista de l’ANC, aquesta via [la del referèndum] pot ser la més adequada per culminar el procés amb èxit”. Perdó? Ara toca això? Proposen: “L’ANC exigirà al Govern i al Parlament la celebració d’un Referèndum d’Independència, amb resposta binària i una pregunta clara, si els socis donen suport a aquesta opció”. EXIGIR. En el mateix document n’hi ha més: “Ara estem exigint convocar un Referèndum que suposarà el marc jurídic per a una decisió sobirana”. “Nosaltres EXIGIM (i amb negreta) a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència amb totes les garanties democràtiques i que, en cas de guanyar el SÍ, declarin immediatament la independència de Catalunya. Qui ha d’organitzar-lo són les nostres institucions. L’ANC i la societat civil EXIGEIX (i amb negreta) que el RI es celebri, i si cal ajudarà, però no posem les regles”. “Redissenyem lleugerament el Full de Ruta i exigim acabar el procés amb el Referèndum”. Certament, no he volgut continuar llegint perquè m’ha agafat por.

No és la primera vegada -ni sembla que serà l’última- que dic que això dista molt del meu concepte de democràcia. Per mi, la democràcia -ho he explicat un munt de vegades- és: 1) hola em dic X i tinc una idea/projecte. 2) registro em meu partit amb els meus ideals i 3) proposo i ofereixo el meu projecte als ciutadans perquè aquests el puguin valorar i votar. Evidentment que la democràcia són moltes més coses!!!! No cal que em surtin ara que la democràcia no és només votar cada 4 anys. Jo ho sé… El que vinc a dir és que la democràcia no és: 1) el que hi ha no m’agrada. 2) Com que no m’agrada, em queixo i munto pollastres al Govern i als partits polítics (manifestacions). 3) Com que els que governen no tenen/comparteixen els meus ideals, els exigeixo que els canviïn; vull que deixin de ser el que lliurament han decidit ser, perquè siguin el jo vull que siguin. “Aixequem-nos i aneu-hi”, que deia un company. Tot això, evidentment, fent-ho des de fora la política. És a dir, fer política, des de fora la política; jugar a la política, però sense les regles de la política. Fer política, sense haver passat per les urnes… No sé si em seguiu… Quina diferència hi ha entre un cop d’estat, imposar, exigir uns ideals sense haver passat per les urnes, i “exigirà al Govern i al Parlament la celebració d’un Referèndum d’Independència” o “EXIGIM a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència” ? El que sempre he dit… que es presentin a les eleccions i no caldrà exigir res! Però, insisteixo, fer això des de fora el quadrilàter, no em sembla democràtic ni és el país al que aspiro. O que pensaríeu si els que estiguessin fent això fossin forces espanyolistes?

Però amb tot aquest galimaties, també sembla que s’hi ha afegit el Govern que ens va vendre que amb 18 mesos (aproximadament) la cosa ja estaria. Llegeixo, no sé si certament o no, que “JxSí demana explorar la via unilateral d’independència”. Cosa que em costa molt d’entendre quan Romeva ja va afirmar fa temps que “Si l’estat espanyol bloqueja l’autogovern, el govern o el Parlament de Catalunya, procedirem igualment a la proclamació d’independència i a l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica.”. Després d’afirmar aquesta via l’any passat, ara es plantegen explorar-la? no hauria de ser el revés? Primer explorar i un cop tens conclusions, afirmar? Trobo que anem improvisant molt no? I més encara veient la imatge que tenen encara avui a la web de Junts Pel sí:

 Sort que hi ha algú que certament hi entén, com el Ferran Requejo, catedràtic de Ciència política de l’UPF: “Jugar a fer referèndums en el marc constitucional espanyol és un error. Els dirigents que ho plantegen demostren no estar ben preparats per dirigir”. O Germà Bel: “Si es fa un RUI, serà un 9-N però patètic”. Ja ho vaig explicar el setembre del 2012 quan explicava la via del referèndum i no em sembla pas que costi tant d’entendre:

 

Crec que un atracador no es plantejaria atracar un banc per robar 150 €uros. Si es plantegés saltar-se la legalitat, seria “per fer-ho bé”. Arriscaria molt perquè el premi s’ho valdria; no estic animant a ningú a fer res! El que estant plantejant aquí és saltar-se la legalitat espanyola, de la qual en formem part, per fer una cosa que NO trencaria amb ella. És aquí on hi ha l’error. Si has de saltar-te una legalitat, que sigui per trencar amb ella! Amb la declaració unilateral d’independència, a diferència d’un referèndum, SÍ que trencaria amb la legalitat. I si t’independitzes d’X, deixes de formar part d’X, i no et pot caure tot el pes de la legalitat d’X perquè ja no en formes part. O és que algú entendria que Itàlia condemnés a dirigents polítics espanyols? Oi que no?

 Per tant, vista la situació, diverses coses. La primera és que sóc independentista, no imbècil… i em sap greu que se’ns tracti d’aquesta manera perquè s’està jugant amb la il•lusió de molta gent. Els que som independentistes des que tenim ús de raó, ja hi estem avesats però molts no sé si tindran paciència i ànims per aguantar tot aquest galimaties… I certament em sap més greu per aquesta gent que no pas per mi… que ja tinc clar que quan ells li tinguin i hi hagi voluntat de veritat ja m’avisareu. Altra cosa és que sigui el que estan buscant…  Us imagineu? Acabar amb la paciència de la gent i que aquesta defalleixi… Certament, després de tots els esforços de PP, PSOE, Cs, TCE i d’altres per fer créixer l’independentisme… no entenc perquè els teòrics independentistes no acabem d’actuar com caldria. I la segona, és una petita aportació al galimaties. Tenint en compte que sembla que anem improvisant i allargant-t’ho tot perquè no haguem de declarar la independència (estatut 2005, enganyifa fiscal, referèndum, consulta, procés participatiu, eleccions plebiscitàries…), perquè no fem una consulta de participació ciutadana per demanar a la gent si volen que es promogui un consulta per demanar si es vol que es demani de fer un RUI o una DUI? Això, almenys, ens tindrà entretinguts uns mesos més a veure si s’acaba d’abaixar el shuffle… Que vista la situació, no sé si és del que es tracte…

Carles Costa – Que sóc independentista, no imbècil (II)

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Que sóc independentista, no imbècil (II)
  1. Ferran ha dit:

    És cert que l’ANC ha anat donant pals de cec, però el Requejo i el Bel tampoc s’han de creure com si fossin les sagrades escriptures: ells defensen el full de ruta, que els ha anat molt bé pels seus interessos, però que ha arribat a un atzucac, justament perquè és inviable. Efectivament, no es pot fer un referèndum dins la Constitució espanyola, però és que es tracta de trencar el marc constitucional. I això només es pot fer amb un autèntic referèndum d’autodeterminació. Ara que l’ANC comença a anar bé, no ho espatllem

    • Carles Costa ha dit:

      Gràcies Ferran pel comentari.
      De totes maneres, no crec que sigui el camí. L’única manera de trencar el marc constitucional espanyol és, valgui la redundància, trencant-lo, no formant-ne part, independitzar-se’n. La DUI és això. trencar. Et declares unilateralment independent i, com a tal, deixes de formar part d’un estat; altrament dit, la seva legalitat i marc constitucional deixa de tenir validesa on s’hagi fet la DUI.

      Contràriament, un RI, sigui o no U, no és més que una consulta. Si surt que no, has fet el préssic. Cas que l’acabis fent, continues pertanyent a un estat, amb la qual cosa la seva legalitat i marc consitucional continua essent vigent. Amb el RUI no has creat un nou estat amb un altre marc constitucional, sinó que legalment, no ha canviat res. D’altra banda, si surt que sí, què faràs? Sí o sí, en algun moment, has de crear un nou estat, t’ha de declarar independent… El camí a seguir és DUI i llavors referèndum per ratificar la decisió.

      No ho dic jo…. L’exemple que sovint els independentistes posen perquè és el que va reconèixer el Tribunal Internacional de l’Haya ara fa aproximadament 6 anys, és precisament el de la declaració unilateral. No hem d’inventar res.

      Salut i gràcies pel comentari

  2. Ferran ha dit:

    D’acord amb que cal trencar, però la DUI no és el mitjà. Catalunya no és Kosovo, on no hi havia pràcticament administració sèrbia. El referèndum és l’únic que pot donar valor al trencament.

    • Carles Costa ha dit:

      Gràcies de nou pel comentari, Ferran.
      La DUI era l’aposta de l’ANC fa un temps… No passa res, no ens convencerem l’un a l’altre.

      També et diré que em van voler fer creure que la solució era un estatut(et) el 2005 al que vaig votar-hi en contra. També em van voler fer creure que la solució era un engany fiscal, al que tampoc hi vaig donar suport. Posteriorment, em van voler fer creure que la solució era un referèndum / consulta / no sé què de participació ciutadana, i tampoc els hi vaig fer cas. Tant de bo estigui equivocat ara.

      Gràcies de nou.

      • Ferran ha dit:

        Gràcies per la resposta, Carles
        Ja ho sé que al llarg de tots aquests anys ens han volgut vendre moltes coses que es presentaven com la solució definitiva, i que no ho han estat. La raó és que tots aquests remeis màgics depenien exclusivament de la voluntat de l’ Estat espanyol, que no té cap interès en afluixar. Això només ens deixa la via unilateral, que no pot ser una DUI del Parlament que no serviria per res, sinó que haurà de ser un referèndum d’autodeterminació, que expressarà clarament a Espanya i al món la voluntat del poble català. Fins i tot en el cas que guanyés el “no” a la independència, les coses no podrien continuar igual. Això a Espanya ho saben, i per això no volen ni sentir parlar d’una solució “a l’escocesa”.

  3. gatafelix72 ha dit:

    Totalment d´acord amb tu, Carles. De fet, jo sóc partidària de fer la DUI, directament, perquè la pantalla del Referèndum, per a mi, ja estava passada.
    No m´agradaria pensar, com dius tu mateix, al final del text, que tot aquest galimaties l´estiguin fent les entitats sobiranistes, perquè el soufflé del poble baixi. La campanya del Signa un vot per la independència la vaig recolzar i difondre per les xarxes al començament, però, finalment, no la vaig signar, per aquest petit defecte de forma que, em va fer pensar que, alguna cosa no rutllava bé (i potser, per aquell sisè sentit, que, gairebé mai em falla), vaig veure ràpidament, que tot allò era paper mullat (com ja hem vist, dos anys més tard que així ha estat). Suposo que, no pot haver-hi tornada enrere, com tanmateix, sóc partidària d´allò de: només el poble salva el poble i, l´experiència, els anys sortint al carrer, parlant amb uns i altres, llegint de tot (convergents, republicans, cupaires, UPDIC, Catalunya Acció), per a mi només hi ha una única via i, que aquesta via ha de ser la valenta i tirar cap al dret: que és amb la Declaració Unilateral d´Independència. Sense fer això, la resta només serà un camí, mai serà un fet….

    Gràcies per llegir-me quan toqui!

    • Carles Costa ha dit:

      Hola Gatafelix72 i moltes gràcies pel teu comentari.
      No puc assegurar que ens vulguin entretenir però és la sensació que em fa. A mi… més o menys tot em sembla bé perquè sóc un defensor de les llibertats (d’expressió inclosa).

      Dit això, però, també penso que no és el mateix il·lusió que efectivitat. Un exemple molt clar, va ser amb l’expresident del Barça Gaspar. Absolutament ningú pot dubtar del sentiment i il·lusió que va dipositar Gaspar en la seva presidència però, si es descuida… Va ser un dels pitjors presidents del Barça. Amb la independència i entitats sobiranistes passa una mica el mateix. Està farcit de molt bona gent però els que duen el timó em fa la sensació que no saben on van. I, en el cas del signa un vot, senzillament es va enganyar a la gent. I, llibertat sí, engany ja no em sembla bé.

      Dit també això, crec que també ens mereixem conèixer la veritat. Personalment, quan veig algú/alguna entitat/algun partit que no n’encerta ni una, m’acaba generant desconfiança; crec que és una cosa natural en l’espècia humana. Senzillament, una entitat que fa anys que diu que és la darrera manifestació i la més important… al final se li acaba girant les coses… El més fàcil, sensat, òptim, senzill, pràctic i sincer, hauria estat dit que declararíem la independència QUAN TOT ESTIGUI LLEST. No un 11 de setembre; no un 23 d’abril… perquè això és totalment absurd. Les coses (i més una com aquesta) s’ha de fer quan tot estigui (prou) ben lligat.

      Un altre punt, i disculpa que m’allargui, és el de “només el poble salva el poble”. És cert… però és una arma de doble tall. No agradarà el que diré però és que el poble mostra molt però demostra poc. Està molt bé manifestar-se però el que calen són fets. I per haver-hi fets, hi ha d’haver coneixement i, per haver-hi coneixement, cal un bon ensenyament i una bona base. Tristament, crec que el poble no està preparat i desconeix moltes coses. Recordo quan jo vaig fer campanya amb Reagrupament amb el tema de la DUI; no vàrem entrar al Parlament. 6 o 8 anys més tard… és el que la gent demana. Em sembla bé… Ja des d’aleshores la gent es manifesta i demana a la resta que canviïn perquè no volen canviar ells mateixos. Vull dir… el poble no ha volgut canviar de vot, sinó que ha volgut que els partits canviessin els seus ideals. El poble s’ha anat queixant sempre però ha continuat votant més o menys el mateix… Cosa que no he entès mai. En aquest sentit, la figura més destacada, és el senyor Mas, a qui m’agrada comparar carinyosament amb el senyor Satan de Bola de Drac. Un poble que creu que som on som gràcies a Mas.. no l’entendré mai. No nego ni negaré mai el carisme del senyor Mas però, una persona que ha apostat per una constitució europea que no s’ha aplicat, per un estatutet fracassat i que ell va repactar a l’esquena del Parlament, per un engany fiscal, per un referèndum/consulta/costellada… Tu creus que el senyor Mas es guanyaria la vida com a broker? Doncs és al que majoriatàriament el poble ha donat suport sempre.

      Total, i acabo. Quan ho tinguin clar, ja ens avisaran. I, tenir-ho clar, significa agafar el toro per les banyes. Volem o no volem? Si volem, és tant senzill com presentar un projecte i que el poble hi doni suport. Espero que sortirem de dubtes aviat; jo, amb el President Puigdemont hi tinc confiança i esperança; el veig infinitament més resolutiu que el Mas; amb les idees clares i sense embuts. Altra cosa és si som prous i, com a poble/societat, estem preparats (moralment, internament, que per gent qualificada anem sobrats).

      Salut i moltes gràcies.

      Carles

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: