El Tribunal Suprem, ha fet ferma la condemna imposada a Pepe Rubianes, ja mort, per vulneració a l’honor de l’alcalde Salamanca. El motiu és unes declaracions escrites, contestant a l’alcalde Salamanca sobre la sortida dels papers del seu arxiu. En la explicació de la sentència, es diu “Hom pot discrepar, censurar i criticar amb tota la força que es cregui necessària, però no insultar”.
Cal dir que el Tribunal Suprem és un altre tentacle de l’estat espanyol, que actua contra Catalunya, el tentacle més gros del món judicial, i ha picat fort contra una persona que destacava en el món artístic, i venint de fora i arribat a Catalunya, va ser ben rebut i s’hi va integrar. Mai no va ser discriminat, malgrat que habitualment parlava en castellà . Difícilment es ficava en política, però quan ho feia, es fica de costat del nostre país, i en contra d’una Espanya discriminatòria, contra les minories, en aquest cas les nacionals i lingüístiques. I això li ho vam agrair, però a Espanya se la tenien jurada.
Respecte als insults cap a l’alcalde de Salamanca, suposant que siguin certs, he de dir que moltes personalitats rellevants de l’estat, han insultat a tots els catalans i catalanes, i no els han fet res personatges com Quevedo que va dir “el catalán es la criatura más triste y miserable que Dios Creó”. Santiago Bernabéu, directiu del Real Madrid “Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes”. Vargas Llosa, premi nòbel de literatura ““es mezquina y provinciana la política de hacer retroceder el español para que prospere el catalán”. O més recentment, la presidenta de Andalusia, Susana Díaz: “[Los catalanes] están pidiendo que los andaluces cuando pagan sus hipotecas y sus intereses en La Caixa, que es la primera entidad financiera en Andalucía, vayan a cotizar a la Hacienda catalana”.
Tots aquests que ens han insultat, i molts més, mai no han estat ni denunciats, ni condemnats ni se’ls ha tocat ni un pèl, perquè com va dir Pere de Portugal al segle XV “els castellans, gent enemiga i envejosa, de la virtut dels catalans”.
Autor: Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 
És increïble. Aquesta xusma, gentalla, banda de forassenyats, ja no respecten ni als morts.
Maleït sia ! Si no respecten ni als morts, com pretenem que respectin als que encara som vius i pensem diferent d’ells ?
Rubianes és un càstig d’exemple, com ho va ser el cap de Moragues. Jo no respecto Franco, ni Felip V etc. i tots els que han anat contra Catalunya, malgrat que siguin morts, per la seva crueltat. Tot teu i espero que continuïn les teves aportacions.
Jo faig de menys Rubianes, intel·ligent i divertit, i “se me da una higa” el que puguen pensar els altres, especialment si són enemics de la nostra gran nació catalana. Això em fa pensar en el gran filòsof Joan Lluís Vives, el valencià. Era d’origen jueu (cristià nou). Un fill de puta d’inquisidor volgué torturar-lo i cremar-lo en la foguera. Vives va poder fugir a l’estranger. Aleshores la puta in inquisició castellana – els autos els escrivia en llengua de forasters – va desenterrar el cadàver de sa mare morta feia una pila d’anys i el va cremar en un puto “Auto de Fe”. D’això se’n diu “Renacimiento español”. Afortunadament el nostre Joan Lluís Vives va participar en el Renaixement europeu on mai no va sentir res en castellà. Estem parlant d’un humanista de fama internacional.
L’altre cas d’inquisició directa, per exemple, és el del fotoperiodista Jordi Borràs, amb qui va tenir un cara a cara, fa temps a Catalunya Ràdio amb el cap visible de Somatemps. Els insults que li va “dedicar” el “senyor” Alsina a en Jordi, amb desqualificatius, com el de subnormal, no tenen preu tot i que, les seves denúncies al respecte d’això i, les amenaces de mort que ha rebut, suposadament, per grups ultradretans, ha fet, com no, que el o els jutges que li portaven els casos a en Borràs, quedessin arxivats al calaix de l’oblit.
Doncs sí, la hipocresia té moltes cares, i amb molts “cares” – cares dures-. L’exemple que tu m’expliques no el coneixia, gràcies per explicar-me’l, és l’antítesi de Rubianes. D’aquestes en tenim moltes, de ja fa segles. D’Espanya no en podem esperar res. Gràcies per la teva aportació, que espero que sigui més sovint.
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/cara-a-cara-jordi-borras-i-josep-alsina-sobre-la-ultradreta-a-catalunya/video/5557644/