Els grans de pol·len són els microgametòfits de les plantes amb llavors (espermatòfites). Aquests microgametòfits han d’arribar a posar-se en contacte amb els macrogametòfits, que creixen en els òrgans reproductius femenins dels esporòfits: allà els microgàmetes derivats dels grans de pol·len i els macrogàmetes s’uniran per donar lloc a un nou esporòfit i tancar aquest cicle bigeneracional (esporòfits diploides i gametòfits haploides). La pol·linització consisteix precisament en el procés pel qual es transfereix pol·len, format als òrgans reproductius masculins de les flors, cap als òrgans femenins de les flors. Hom parla d’autopol·linització quan el pol·len fecunda flors de la mateixa planta, bé sigui de la mateixa flor (autogàmia) o de flors diferents (geitonogàmia). Si el pol·len fecunda flors d’una planta diferent, llavors hom parla de pol·linització creuada o de xenogàmia. En alguns casos, la pol·linització es realitza de manera abiòtica, ja sigui a través del vent (anemofília) o de l’aigua (hidrofília). La major part de la pol·linització, vora un 80%, és una pol·linització biòtica, és a dir mitjançada per un organisme pol·linitzador, habitualment insectes (entomofília), però també en ocasions aus (ornitofília), quiròpters (quiropterofília), etc. La interacció entre la planta generadora de pol·len i l’insecte pol·linitzador és un exemple de relació mutualista: l’insecte aconsegueix una font nutrícia (el pol·len i el nèctar) i la planta aconsegueix una distribució dirigida del seu pol·len. Els processos evolutius han determinat doncs l’establiment d’una xarxa planta-pol·linitzador. Theodora Petanidou, del Laboratori de Biogeografia i Ecologia de la Universitat de l’Egeu, a Mitilene, ha estudiat l’ecologia de la pol·linització, en el marc de l’ecologia reproductiva de les plantes de la Mediterrània. Aquesta setmana ella i els seus col·laboradors publicaven un article a la revista de Stuttgart “Plant Biology” sobre les xarxes planta-pol·linitzador de vuit illes de la Mar Egea. Les seves dades indiquen com l’estructura d’aquestes xarxes es troba condicionada per variables abiòtiques, és a dir climàtiques, tant pel que fa a les condicions mitjanes de temperatura i precipitació com a la variabilitat.
Imatge de Thera (Santorini), el juliol del 2004. Les illes de la Mar Egea són de les contrades més càlides de la Conca Mediterrània
L’ecologia de la pol·linització a l’Arxipèlag Egeu
Theodora Petanidou és professora associada del Laboratori de Biogeografia i Ecologia del Departament de Geografia de la Universitat de l’Egeu, a Mitilene (Lesbos). D’aquest mateix Laboratori són l’ecòleg alemany Thomas Tscheulin, l’entomòleg belga Jelle Devalez, la botànica Anastasia Stefanaki, l’entomòleg Aggeliki Kaloveloni. Els ecòlegs Athanasios S. Kallimanis, Maria Lazarina i el biostatístic Stefanos P. Sgardelis treballen al Departament d’Ecologia de l’Escola de Biologia de la Universitat Aristòtil de Tessalònica. D’aquesta darrera universitat, però, del Departament de Botànica és Effie Hanlidou. L’entomòleg Ante Vujić treballa al Departament de Biologia i Ecologia de la Universitat de Novi Sad.
Aquests investigadors han analitzat dades sobre la relació planta-pol·linitzador en vuit illes de la Mar Egea, recollides en el 2012. Duen les anàlisis fins al nivell d’espècie i cobreixen 39 xarxes locals planta-pol·linitzador. Avaluen la riquesa de cada espècie així com les propietats de la xarxa (nivell d’aniuament, modularitat, especialització).
De cada localitat tenen present les dades climàtiques, tant pel que fa a les condicions mitjanes (temperatura mitjana i precipitació anual) com a la variabilitat estacional. En aquest darrer sentit empren com a indicadors la isotermalitat (que és el quocient entre el rang diürn mitjà de temperatures mensuals i el rang anual de temperatures) i l’estacionalitat de temperatura (la desviació estàndard entre les mitjanes mensuals).
El clima afecta les propietats estructurals de les xarxes planta-pol·linitzador a través de l’abundància de les espècies implicades
La riquesa de cada espècie influeix fortament en les propietats estructurals de les xarxes planta-pol·linitzador. Alhora, aquesta abundor de cada espècie és a afectada pel clima. A banda d’aquest efecte indirecte de les variables climàtiques, també hi ha efecte directes sobre la modularitat i l’especialització.
L’estudi ofereix detalls de com diferents aspectes del clima afecten les propietats de les relacions entre les plantes i els seus pol·linitzadors. Allò especialment remarcable, segons els autors, és que es puguin detectar aquests efectes en la regió estudiada, car la diferència de clima entre les illes de l’Egeu no és pas tan remarcable (el gradient latitudinal va essencialment dels 36º als 40º.
Mapa de la Mar Egea. L’estudi de Petanidou et al. mostra com les variables climàtiques afecten directament i indirecta l’estructura de relacions entre les plantes i els seus insectes pol·linitzadors. De les dades es pot deduir com fins i tot canvis relativament menors en les dades climàtiques centrals o en la variabilitat estacional poden alterar aquestes relacions
Lligams:
– Climate drives plant-pollinator interactions even along small-scale climate gradients: the case of the Aegean. T. Petanidou, A. S. Kallimanis, M. Lazarina, T. Tscheulin, J. Devalez, A. Stefanaki, E. Hanlidou, A. Vujić, A. Kaloveloni, S. P. Sgardelis. Plant Biol (Stuttg). 10.1111/plb.12593 (2017).
Des de la Mediterrània 