Entre el 2011 i el 2014, en el jaciment etrusc de Cetamura, en l’actual districte enològic de Chianti (província de Siena, Toscana), es feren excavacions en un pou de 33 metres fondària. Les condicions de l’indret permeteren recuperar restes botàniques molt ben preservades. Entre aquestes restes es recuperaren un total de 454 llavors de raïm, corresponents a 21 capes arqueològiques, datables entre el segle III a.C. i el segle I d.C. La troballa oferia la possibilitat de rastrejar la introducció a la zona del model viticultor romà. Un grup d’investigadors de la Universitat de Nàpols Frederic II ho aprofiten per datar l’inici del model viticultor romà a la Mediterrània Occidental devers l’any 200 a.C. en un article publicat a PLoS One.
Estratigrafia del fons del pou de Cetamura
Una finestra a la Toscana de fa dos mil·lennis
Mauro Paolo Buonincontri, anteriorment investigador a la Universitat de Siena, és ara a la Universitat de Nàpols. La recerca sobre les llavors de raïm del pou de Cetamura fou concebuda per Gaetano Di Pasquale, Riccardo Aversano i Boris Basile. En la recerca, també participà Francesca Carucci. En la supervisió de l’estudi contribuïren, a més de Di Pasquale, Domenico Carputo i Luigi Frusciante. Tots ells són membres del Departament de Ciències Agrícoles, amb una línia de recerca orientada a l’arqueologia ambiental. L’article original fou tramès el 15 de març del 2017 a PLoS One, i s’assignà com a editora a Monica Scali, de la Universitat de Siena. Després d’una revisió, l’article fou acceptat el 28 de setembre i publicat el 15 d’octubre.
Allò que els arqueòlegs actuals denominen “civilització etrusca” sembla haver-se iniciat en els segles IX i VIII a.C., al llarg del litoral italià de la Mar Tirrena. Els termes etrusc, tirrè i toscà són més o menys bescanviables. L’inici d’aquesta civilització s’acompanya, com evidencien les restes arqueobotàniques, d’un cultiu més extens de la vinya, particularment de la vinya enfiladissa (lambruscaia).
Les muntanyes de Chianti foren escenari del punt àlgid de la civilització etrusca entre els segles VII i V a.C. El segle IV a.C. és caracteritzat, segons les dades arqueològiques, per un cert abandonament, coincidint possiblement amb la conquesta romana. Malgrat tot, en el segle III a.C. hi ha indicis d’una revifalla de l’antiga cultura etrusca. La petjada romana no es deixaria notar fins el segle II a.C., i en gran mesura la cultura etrusca a la zona desapareix a mitjan segle I a.C.
El jaciment arqueològic de Cetamura, a 684 m d’altura respecte el nivell del mar, indica la presència etrusca des de final del segle IV a.C. La romanització no implicà l’abandonament de l’indret, que continuà amb presència humana fins el segle II d.C.
Devers el 300 a.C., els etruscs excavaren en la roca un pou de 33 metres de fondària. Durant 370 anys, fou utilitzat. Les campanyes arqueològiques realitzades entre el 2011 i el 2014 estudiaren els sediments del fons. S’identificaren 29 capes arqueològiques. Els arqueòlegs passaren mostres de sediments per tamisos de 4, 2, 1, 0.5 i 0.25 mm.
De les 29 capes arqueològiques estudiades, hom trobà llavors de raïm en 21. En total, es recuperaren 454 llavors de raïm. Cobrien cinc fases culturals: LE1 (300-200 a.C.), LE2 (200-100 a.C.), LRR (100-50 a.C.), ERE1 (30 a.C.-40 d.C.) i ERE2 (40-70 d.C.).
Les 454 llavors de raïms foren sotmeses a determinacions biomètriques. Per això eren fotografiades sota un estereomicroscopi. Se’n mesurava la llarga, l’amplada, la longitud de la tija i la posició de la xalaza, així com la superfície total i el perímetre.
Una submostra de 22 llavors fou utilitzada per a l’extracció d’ADN. L’anàlisi d’ADN incloïa 34 marcadors genètics (23 nuclears i 11 plastidials).
Diagrama de grans de raïm, que mostra la morfologia piriforme de les llavors
L’anàlisi genètica
De les 22 llavors estudiades, es va poder aïllar ADN antic (aADN) en 15 casos. D’aquestes 15 llavors, hom cobrí en totes 14 dels 34 marcadors proposats. Aversano i Basile trobaren especials dificultats en la PCR de marcadors nuclears. En total, identificaren 45 al·lels. Tan sols en llavors corresponents a la fase ERE2 (els regnats de Claudi i Neró) trobaren polimorfismes (en 6 loci diferents).
Algunes de les variants al·lèliques trobades són presents en les vinyes modernes de Lambrusco i de Barbera, però no pas totes.
L’anàlisi biomètrica
L’anàlisi de variança indica que les llavors de la fase LE1 (s. III a.C.) són, de mitjana, més petites que les fases posteriors.
L’evolució de la viticultura a les muntanyes de Chianti entre els anys 300 a.C. i 100 d.C.
L’índex de Stummer utilitza les variables biomètriques de les llavors de raïm per classificar-les entre les variants salvatges (amb valors d’índex entre 76 i 83) i les variants cultivades (amb valors entre 44 i 53). Les llavors analitzades en aquest estudi tenen un índex de Stummer intermedi, entre 59 i 64, que no sembla tampoc modificar-se al llarg del període cobert de 370 anys.
En qualsevol cas, l’estudi indica un canvi en la mida mitjana de la llavors de raïm a partir de la fase LE2. Així, Aversano et al. proposen que al voltant del 200 a.C. hi hagué un canvi en la gestió de la vinya etrusca.
La vinya etrusca tradicional era, com hem dit, enfiladissa. Les soques eren grans i no eren pas sotmeses ni a empelts ni a podes. Cada peu donava lloc a una bona quantitat de raïm, però ni el raïm ni el vi etrusc era gaire apreciat si atenem al testimoni d’historiadors grecs i romans. El contacte amb les colònies gregues i fenícies del sud d’Itàlia i del nord d’Àfrica, va animar els romans a introduir innovacions, com les plantacions de vinya en fileres regulars, l’ús de l’empelt i la poda freqüent.
La poda intensa redueix la quantitat de raïm, però el raïm que es forma és més gros. La mida de la llavor és indicativa de la mida del gra de raïm, i cal pensar doncs que fou la introducció de la poda la que explica que en la fase LE1 les llavors fossin més petites que en etapes posteriors.
La Cetamura del període republicà era políticament romana. A diferència d’altres territoris toscans, amb més presència de villae romanes, però, retenia la cultura etrusca. Les restes d’àmfores a Cetamura indiquen un canvi devers l’any 200 a.C.: les àmfores massaliotes i de la Magna Grècia són substituïdes per àmfores romanes (Dressel 1, Lamboglia 2).
Hom ha parlat d’una revolució vinícola a la Itàlia de l’època, coincident amb el final de la Segona Guerra Púnica. Per als terratinents, la producció vinícola comercial podia ésser una font rellevant d’ingressos. Aquesta revolució arribà aviat fins i tot a terres poc romanitzades, com les muntanyes del Chianti.
Lligam:
– Dating the beginning of the Roman viticultural model in the Western Mediterranean: The case study of Chianti (Central Italy). Riccardo Aversano, Boris Basile, Mauro Paolo Buonincontri, Francesca Carucci, Domenico Carputo, Luigi Frusciante, Gaetano Di Pasquale. PLoS One 12: e0186298 (2017).
Des de la Mediterrània 