Patrons de variació genètica en poblacions sardes de llissa llobarrera (Ictiogenètica mediterrània, 05/2021)

Ja fa uns quants anys que la producció mundial de llissa llobarrera en aqüicultura supera en tonatge les captures pesqueres (Mugil cephalus). Paral·lelament ha crescut el valor comercial tant de la carn com de la fresa d’aquesta espècie. El grup de recerca de Piero Cossu, del Dipartimento di Medicina Veterinaria de la Università degli Studi di Sassari, considera que tant l’explotació de pesqueries com la pràctica aqüícola pot comportar una sèrie de riscos per a la diversitat genètica de la llissa. Per fer-ne una avaluació, Cossu et al. han utilitzat microsatèl·lits com a marcadors genètics de la diversitat de la llissa llobarrera en indrets de l’illa de Sardenya sotmesos a la pressió pesquera i a pràctiques d’aqüicultura semi-intensiva. En un article a Scientific Report, constaten que la diversitat genètica dins de les poblacions estudiades és inferior als valors reportats en investigacions prèvies. La manca d’estructura geogràfica d’aquesta diversitat s’explica per l’alta capacitat de dispersió de la llissa, sense que s’arribi, però, a una panmixi. En tot cas, la informació recollida constitueix la línia de base d’una futura monitorització de la integritat genètica de les poblacions salvatges d’aquesta espècie.

Fotografia de Roberto Pillon que mostra un espècimen salvatge de “Mugil cephalus” en aigües de Menorca

La llissa llobarrera a Sardenya

Piero Cossu, Fabio Scarpa i Marco Casu són membres dels departaments de Ciències de la Natura i dels Recursos Ambientals i de Medicina Veterinària de la Universitat de Sàsser. Al primer d’aquests departaments també pertany Tiziana Lai, com també ho fa Daria Sanna, que és alhora membre del Departament de Ciències Biomèdiques. Ilenia Azzena és alhora membre del Departament de Ciències Biomèdiques i de Medicina Veterinària. Laura Mura i Nicola Fois són membres del Dipartimento per la Ricerca Nelle Produzioni Animali d’Agris Sardegna. Tots ells contribuïren a la concepció i disseny d’aquest estudi. Fois i Mura recolliren les mostres de camp, i agraeix la col·laboració de Marco Trentadue durant el mostreig. A l’estany de Cabras comptaren amb el suport del Nuovo Consorzio Cooperative Pontis; a la llacuna de Mistras amb el de la Cooperativa Pescatori e Molluschicoltori; a l’estany de Porto Pino amb el de la Società Cooperativa Pescatori San Giuseppe; a l’estany de Tortolì amb la Cooperativa Pescatori. Mura realitzà la feina de laboratori, en el marc de la seva tesi doctoral. Cossu féu l’anàlisi i interpretació de dades. Cossu redactà el primer esborrany de l’article, que fou comentat pels altres autors fins arribar a la versió que fou tramesa a la revista el 3 de juliol del 2020. L’article fou acceptat el 18 de gener i publicat el 3 de febrer.

Localitats incloses en el mostreig: estany de Cabras (CAB), estany de Mistras (MIS), estanys de Porto Pino (PPI), estany de Tortolì

Un dels motius de l’ascens de l’aqüicultura ha estat precisament evitar l’erosió excessiva de les reserves pesqueres. Però l’aqüicultura pot suposar una reducció de la mida efectiva de la població suplementada per aquesta via.

La llissa llobarrera (Mugil cephalus L.) és una espècie de distribució mundial. Viu en zones litorals. Si bé fa la fresa a mar oberta, i els primers estadis larvaris es dispersen de manera passiva, els posteriors estadis larvaris (a partir d’un mes de l’eclosió) migren cap a ambients estuarins o salobres (estanys, llacunes, desembocadures de rius, etc.). Quan són adults migren a mar oberta, mostrant una elevada capacitat de dispersió (de desenes o centenars de quilòmetres).

De manera creixent, la fresa de la llissa llobarrera és apreciada com una delicadesa, i per això una part de les captures d’adults es destina a recollir-la. Una estratègia per aprofitar el valor d’aquest “or gris” és fer créixer les poblacions de llacunes en condicions d’aqüicultura semi-intensiva. Una altra estratègia és introduir-la en llacs d’aigua dolça o en embassaments creant-hi noves pesqueries.

La diversitat genètica de la llissa llobarrera ha estat estudiada sobretot a escala global. En aquest estudi, Cossu et al. se centren en la diversitat a escala local. La llissa llobarrera constitueix un recurs econòmic important per a l’illa de Sardenya. El 2017, la massa de captures a les costes de Sardenya era de 156 tones. Instal·lació d’aqüicultura semi-intensives i extensives aprofiten aquest recurs, i la demanda de fresa és tan elevada, que hi ha una importació de fresa congelada per fer-ne més cria en aquestes instal·lacions.

Determinacions genètiques

El protocol dissenyat es basava en una captura i mostreig no-letal. Els clips s’obtenien d’aletes caudals de peixos destinats a la venda en mercats locals o que eren utilitzats en la producció de fresa, fornits en un cas i en l’altre pels pescadors de les cooperatives esmentades.

L’illa de Sardenya té una superfície d’aiguamolls de 150 km2. Cossu et al. triaren quatre estanys costaners (Cabras, Mistras, Porto Pino i Tortolì) dedicats a la pesca tradicional o a l’aqüicultura semi-intensiva de llissa llobarrera. Aquests estanys són separats de la mar i tenen poca fondària. L’estany de Cabras és un sistema hipertròfic, on la salinitat va de menys de 10 PSU l’hivern a més de 30 PSU en estiu, condicionada per la precipitació. Els estanys de Mistras i Porto Pino són oligotròfics i hipersalins (>40 PSU). El de Tortolì té un major bescanvi amb el mar, amb nivells de salinitat i de nutrients més estables.

En el curs del 2013, Mura i Fois colliren uns 200 clips d’aletes caudals. Els preservaven en etanol absolut guardant-los a -80 °C fins a l’aïllament d’ADN.

S’establiren protocols de reacció en cadena de polimerasa (PCR) en múltiplex amb la finalitat d’amplificar 14 marcadors de microsatèl·lits. Els encebadors de l’extrem 5’ eren marcats amb fluorocroms (6-FAM, VIC, NED o PET). La PCR incloïa un total de 30 cicles. Els productes d’amplificació eren analitzats per electroforesi.

Els resultats genètics obtinguts eren analitzats pel que fa a les proporcions de Hardy-Weinberg i de desequilibris de lligament. Es computava el nombre d’al·lels (NA), la riquesa al·lèlica (AR), l’heterozigositat esperada i observada, i el quoficient de consanguinitat.

Patrons genètics observats

Els 14 loci de microsatèl·lits analitzats eren polimòrfics per a totes les poblacions estudiades, és a dir que no hi havia cap al·lel que superés la freqüència del 95%. El nombre d’al·lels per a cada locus anava de 3 (Mce11) a 32 (Mcs2DM). Dels 14 loci, 7 es desviaven de la proporció de Hardy-Weinberg: 5 per un dèficit d’heterozigots (Mce22, Mce6, Mce24, Mce25 i Mce3) i 2 per un excés (Mcs16DM i Mcs2FH). Com que la presència d’al·lels nuls en Mce25, Mce3 i Mce22 resultava massa elevada, aquests dos loci foren descartats en les anàlisis ulteriors.

Pel que fa al desequilibri de lligament, se n’observava en 96 de les 364 parelles de loci. Com que el locus Mcs16DM mostrava desequilibri de lligament amb el locus Mcs1EH en totes les poblacions estudiades, fou exclòs de les anàlisis ulteriors.

Els 10 loci retinguts en les anàlisis no mostraven indicis d’ésser sotmesos a pressió selectiva.

Les diferents poblacions presentaven unes riqueses al·lèliques i uns valors d’heterozigositat comparables. Les dades d’heterozigositat no indicaven cap indici de declivis recents en la mida de població.

Les poblacions no mostraven una diferenciació genètica significativa entre elles. Cossu et al. no descarten que aquest resultat sigui més degut a una manca de capacitat de resolució més que no pas a una veritable panmíxia.

Una informació genètica de base per a una correcta gestió de les poblacions de llissa

El panell de microsatèl·lits emprat per Cossu et al. seria suficient per al seguiment de poblacions en el marc de la gestió de l’explotació pesquera i aqüícola. L’altra capacitat de dispersió dels adults explicaria la manca de diferenciació entre les quatre poblacions sardes estudiades. Això recomanaria considerar la gestió de la llissa llobarrera com a única unitat per a tota l’illa de Sardenya. Així no seria problemàtic que estanys amb un dèficit de població fossin suplementats amb individus d’altres estanys, sempre que el nombre de progenitors no fos massa petit. De fet, les dades de microsatèl·lits podrien ajudar a seleccionar el nombre d’individus i el genotip corresponent en aquestes transferències.

Lligams:

Genetic patterns in Mugil cephalus and implications for fisheries and aquaculture management. Piero Cossu, Laura Mura, Fabio Scarpa, Tiziana Lai, Daria Sanna, Ilenia Azzena, Nicola Fois, Marco Casu. Sci. Rep. 11: 2887 (2021).

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: