Les Ìsuli Ègadi són un arxipèlag d’uns 4000 habitants, situat davant de Tràpani, en el litoral de la Sicília occidental. Constitueixen un indret turístic emergent de la Mediterrània, i això ha tingut un impacte en l’economia local, amb abandonament de pràctiques tradicionals agrícoles (com les plantacions de pruners, presseguers i albercoquers) i pesqueres (tonyina). És un context propici per a la recerca etnobotànica que fa Cassandra L. Quave. En un article al Journal of Ethnobiology and Ethnomedicine, amb Quave d’autora corresponsal, se’ns fa una avaluació de l’estat del coneixement ecològic tradicional a les illes de Lèvanzu, Favignana i Marèttimu, que abasta l’ús de plantes silvestres i cultivades, i de fongs, amb finalitat de salut humana, alimentació, pesca i agricultura, tot comparant les pràctiques actuals amb les documentades en el passat. En total es feren entrevistes, previ consentiment informat, a 48 participants, entre el maig del 2016 i el juliol del 2017, i també l’octubre del 2018. A més d’herboritzar, els autors revisaren la literatura científica i d’altres reports pertinents. Un total de 122 tàxons de plantes i 5 de fongs, corresponents a 54 famílies botàniques diferents, foren citats per a 355 usos. Els reports del passat ens mostren l’intens aprofitament de les atzavares Agave americana i A. sisalana per fer cordes d’usos agrícoles i marítims, així com altres eines per cosir, menjar cargols o construir mobiliari. La canyaferla (Ferula communis), també abundant a les illes, era aprofitada extensament: les tiges seques eren matèria primera en la fabricació de mobles artesanals. Alhora, la presència de canyaferla ajuda fins i tot en l’actualitat els caçadors de bolets en l’obtenció de Pleurotus eryngii var. ferulae. Del cascall marí (Glaucium flavum) es fa una crema per a hematomes, i el donzell arbustiu (Artemisia arborescens) és aprofitat per banyar els nou-nats. Certament, que a les Ègades s’ha perdut un punt l’aplicació quotidiana de recursos vegetals, en especial en la pesca tradicional i en els remeis de salut, per bé que es conserven en la memòria dels més grans.
Vista des d’Èrici on es contempla, en primer pla, Tràpani, i en segon les ìsuli Ègadi
Les Àgates com a refugi biocultural
L’estudi de camp (amb entrevistes i recol·lecció de plantes) fou realitzat per Alfonso La Rosa (Cooperativa Silene, de Palerm), Laura Cornara (del Departament de Ciències de la Terra, de l’Ambient i de la Vida de la Universitat de Gènova), Alessandro Saitta (del Departament de Ciències Agrícoles, Alimentàries i Forestals de la Universitat de Palerm), Akram M. Salam (del Molecular and Systems Pharmacology Program de l’Emory University, d’Atlanta), Santo Grammatico (de Legambiente Liguria Onlus, de Gènova), Marco Caputo (del Center for the Study of Human Health, de l’Emory University) i Cassandra L. Quave (del Department of Dermatology, de l’Emory University School of Medicine). Quave concebé i supervisà l’estudi. El primer esborrany de l’article fou redactat per Quave, Cornara, La Rosa i Tommaso La Mantia (de la Universitat de Palerm). Feren contribucions a l’anàlisi formal La Rosa, Saitta, Cornara, La Mantia i Grammatico. La Rosa i Cornara consten com a primers autors. Els autors agraeixen les comunitats i participants que contribuïren a la recerca, i en especial a Vito Vaccaro per l’ajut en l’organització d’un taller comunitari per compartir les dades obtingudes. També agraeixen a Susanne Masters i Maria Fadiman l’ajut en la col·lecció de mostres, i a Barbara Borghesi en la recol·lecció de dades a través dels informants. La recerca es finançà a través del Emory University Research Committee.
Els espècimens recol·lectats es troben dipositats a l’Herbari de la Universitat de Palerm i al de l’Emory University, amb els permisos corresponents d’importació. L’article fou tramès a la revista el 4 de març, i fou acceptat per a publicació el 29 de juny.
Aquesta recerca s’emmarca en els treballs que han fet Quave i els seus col·laboradors arreu de la Regió Mediterrània, especialment en els indrets (illes i muntanyes) que denominen “refugis bioculturals de coneixement ecològic tradicional”. Un refugi biocultural no tan sols acull espècies biològiques, sinó també coneixement i experiències sobre la gestió pràctica d’aquesta biodiversitat i dels serveis ecosistèmiques que aporta.
Les Illes Àgates visqueren importants transformacions en les èpoques fenícia i romana. A l’inici del segon mil·lenni d.C., però, la pirateria afavorí l’abandonament de les illes. El 1637 les illes foren adquirides per la família Pallavicino, però la colonització més intensa no arrencà fins el començament del segle XVIII. A les illes es plantava cereals i horta, i també fruiters: són aquests darrers els qui han resistit millor les transformacions recents.
L’illa de Marèttium o Hiera, és la més distal de les illes, i també la més salvatge. Encara que en època romana hi havia tot de cases i cultius, a final del segle XVII l’illa era deshabitada. Més endavant fou colonitzada. La riquesa de farigola de l’illa estimulà l’apicultura, que esdevingué una de les activitats econòmiques principals, i és ben present en l’actualitat.
Imatges de Marettimo (A), Favignana (B) i Levanzo (C)
Favignana és l’illa més gran de les tres. És la que preserva millor l’activitat agrícola. En les antigues pedreres calcàries es plantaren fruiters.
A Lèvanzu el paisatge agrícola sobreviu en les parets de pedra seca que separen els camps. Els Pallavicino fomentaren la vinya. Les pastures permetien una activitat ramadera.
La metodologia
De les cinc illes Àgates, l’estudi es limita a les tres habitades (Lèvanzu, Favignana i Marèttimu). En tot l’arxipèlag (37 km2) resideixen 4292 persones, segons el cens del 2017. Administrativament, pertanyen al Comune de Favignana.
Entre el maig del 2016 i el juliol del 2017, i l’octubre del 2018, es feren un total de 48 entrevistes en profunditat, que duraven entre 2 i 3 hores. Les entrevistes es feien en italià. El recrutaments dels informats es va fer a través de presentacions del Comune de Favignana, i de mostreig de bola de nou. Cercaven informants que representessin diverses activitats econòmiques (agricultura, pesca, cura de la llar). Els informants havien d’ésser naturals de l’arxipèlag i haver-hi viscut la major part de la vida. Es feren entrevistes individuals i de petit grup (2-3 informants). Abans de fer les entrevistes, els participants havien de prestar consentiment informat d’acord amb els estàndards de la Society for Economic Botany i la International Society of Ethnobiology.
Cada citació dels informants costa de la part de la planta utilitzada, del mode de preparació i d’aplicació, de l’ús cercat i informació addicional sobre valor folclòric o rellevància en les tradicions locals.
De totes les espècies silvestres citades es feren fotografies digitals i es recolliren espècimens.
L’ús de múltiples informants permetia calcular el factor de consens.
123 plantes i 5 fongs
Els 48 participants citaren en total 123 tàxons de plantes i 5 tàxons de fongs. Això es correspon a 54 famílies botàniques. Els usos poden classificar segons categories generals (etnoveterinària, alimentació, llar, mar, o enutjoses). Les aplicacions mèdiques contemplaven aspectes cardiovasculars, dermatològics, gastrointestinals, de salut general, musculoesquelètics/neurològics, optomètrics, de salut oral, otolaringològiques/respiratòries o urològiques.
Les espècies citades són una minoria (vora el 25%) respecte del total de tàxons registrats en la flora de les illes (492 per a Marèttimu; 468 per a Lèvanzu; 570 per a Favignana).
Els informants tenien, en el moment de l’estudi, edats entre 56 i 91 anys, amb una edat mediana de 78. El 60% eren homes i el 40% eren dones. De les 1211 citacions d’ús recollides, en sortien 355 conjunts diferents de coneixement col·lectiu. La família botànica més ben representada era de les asteràcies (14 espècies).
De les categories d’usos la més abundant era l’alimentària (56 espècies), seguida de les aplicacions per a la llar (43 espècies) i els usos dermatològics (25 espècies). Els majors consensos s’obtenien en usos amb finalitats musculoesquelètiques/neurològiques, urològiques i gastrointestinals.
Els usos més citats fan referència a les fulles (21%), seguides de fruits (14%), parts aèries (12%) i tiges (11%). Els mètodes més freqüents de preparació eren la decocció (33%), l’ús directe (20%) i les tisanes o infusions (13%).
Passat i present
A Marèttimu encara es conserven arbres fruiters, si bé s’han perdut els noms de les antigues varietats.
Les atzavares (Agave americana) són d’origen nord-americà, però s’han naturalitzat a les illes. En el passat, a les Àgates s’utilitzà amb profusió la fibra obtingué de les fulles. Fins fa poc encara hi havia artesans que en feien cadires.
El donzell arbori (Artemisia arborescens) és planta medicinal encara ben recordada. El caulu marinu (Glaucium flavum) és utilitzat tòpicament en el tractament d’hematomes.
No és d’estranyar que molts usos etnobotànics de les plantes desapareguin de la tradició popular. Al capdavall, l’economia de l’arxipèlag és ara basada principalment en el turisme. La població de tota edat recorre a les medicacions farmacèutiques. Els usos etnobotànics canvien amb el temps, i si abans la cardedda i serpi (Hyoseris radiata) s’utilitzava com a remei dermatològica, ara es coneix com a bona en cocció contra els atacs de pedra. La chiappara (Capparis orientalis) ja només s’utilitza per fer conserves salades que es venen a turistes al port de Favignana, i s’han obligats els antics usos medicinals (com a depuratiu i tònic).
Quan hom repassa l’agitada història d’aquest arxipèlag, habitat i deshabitat intermitentment des del Paleolític, ja entén veritablement que allò que un segle aixeca, un altre ho aterra. Però servar el coneixement ecosistèmic dipositat en la gent gran ajuda a entendre tot un període històric.
Lligams:
– Ethnobotany of the Aegadian Islands: safeguarding biocultural refugia in the Mediterranean. Alfonso La Rosa, Laura Cornara, Alessandro Saitta, Akram M. Salam, Santo Grammatico, Marco Caputo, Tommaso La Mantia & Cassandra L. Quave. J. Ethnobiol. Ethnomed. 17: 47 (2021)
Des de la Mediterrània 