L’amor en temps de confinament

Comparteixo amb les lectores i els lectors d’aquest blog el relat curt L’amor en temps de confinament, amb el qual em vaig presentar al concurs literari de Sant Jordi 2021 convocat per l’aleshores Secretaria d’Universitats i Recerca, i guardonat amb el primer premi del concurs. Durant l’acte de lliurament dels premis, el president del jurat, Claudi Alsina, es va referir a l’obra com un relat de realisme poètic en temps de confinament. Espero que us ho passeu tan bé llegint-lo com jo escrivint-lo!

Dating is hard at the best of times - now with social distancing in the mix it's almost impossible
Imatge: iStock.

Al cap de nou mesos d’un divorci emocionalment devastador, el cor em començava a fer pessigolles i ja tornava a tenir ganes d’enamoriscar-me (pel cap baix) o fins i tot d’enamorar-me (si la nova parella s’ho valia): el meu retorn al mercat era ja una realitat. El cas és que per anar de cara a barraca vaig començar a remenar per la variada multiplicitat d’eines que la tecnologia ens proporciona, tot aplicant el principi de Hamilton o llei del mínim esforç, un dels meus principis preferits de la física clàssica.

Després de l’ensurt que em vaig endur quan, equivocadament, vaig descarregar al meu mòbil l’aplicació Grindr i em van començar a assetjar un munt de senyors vigorèxics que es delien perquè els recités Luis Cernuda, finalment vaig aterrar a Tinder, la reina de les aplicacions per lligar; el cas és que en vaig sortir al cap de cinc minuts: el gran mercat de la carn que m’oferia no era el que em plaïa en aquell moment. Acte seguit vaig tastar Happn, un recurs que et permet lligar amb persones que es troben a menys d’un quilòmetre del punt geogràfic on ets. Tot just començava a familiaritzar-me amb el giny i a veure les imatges de les noies que havien tingut la mateixa ocurrència que jo, que es declarava l’estat d’alarma i el confinament a tot el país. Happn continuava sent útil, per bé que mostrava fonamentalment perfils de veïnes del barri, la qual cosa d’entrada podia ser un bon banc de proves.

Cansat de parlar amb senyores que no volien passar del registre escrit a l’oral, un bon dia va arribar a la meva pantalla un perfil que em va cridar l’atenció des del primer moment. Es deia Laia, es definia com a gran lectora de Vicent Andrés Estellés i romànticament carnal. Al cap de cinc minuts de demostrar-li el meu interès amb un like, la Laia em corresponia amb la mateixa operació i es produïa l’anhelat matching que permetia obrir un xat i començar a conèixer-nos millor! La Laia vivia a cent cinquanta metres del meu cau i des del primer moment  em va semblar diferent a les altres noies amb qui havia intercanviat nicieses. Sortosament  va voler passar de la pantalla a la realitat ben aviat i el nostre primer encontre va tenir lloc a la secció de congelats del Caprabo del barri, com no podia ser d’una altra manera en temps pandèmics. Atractiva, moderna, riallera i amb un vestit auster però elegant, em va fer la impressió que connectàvem, però només era la primera cita…

I a aquella primera cita al Caprabo en van seguir d’altres, en què anàvem alternant els punts de trobada. Des de la secció d’embotits fins a la parada del peix, des de la nevera dels iogurts fins a les prestatgeries del pa… Vam recórrer tots els punts cardinals de la geografia del súper per conèixer-nos millor. La Laia havia estudiat matemàtiques i treballava a l’Idescat, mentre jo era funcionari al gabinet tècnic d’un departament de la Generalitat de Catalunya ubicat a menys de 200 metres d’on treballava ella! Estava delerós per saber si totes aquestes coincidències podien arribar a esdevenir l’operació aritmètica més important de les nostres vides.

Cansat de les nostres trobades al súper, i com sigui que la meva nova amiga tenia una gosseta yorkshire terrier que es deia Sally, vaig oferir-me a la veïna del replà, una entranyable senyora gran, a passejar-li el rottweiler, que es deia Harry, ja que en temps de pandèmia no era convenient que la senyora voltés gaire pel barri. Això m’obria noves oportunitats de quedar amb la Laia en un entorn exterior i més segur, i d’aquesta manera també es  facilitava que en Harry es trobés amb la Sally. Vaig descobrir que la Laia i jo teníem gustos semblants quant a cinema (malgrat que ella era més d’Agnès Varda i jo preferia François Truffaut) i a filosofia (ella era pitagòrica i llegia Leibniz, jo em considerava epicuri i em delia per Spinoza); però en qualsevol cas sempre arribàvem a consensos.

Un dia, però, que jo havia anat al Caprabo a comprovar si per fi havia arribat el carregament de paper higiènic que el barri sencer estava esperant, em vaig quedar ben garratibat en veure com la Laia estava fent la compra al costat d’un senyor que no era jo. Quin ensurt! A la suor freda que em va envair en un primer moment li van seguir un nus a l’estómac i un desconcert tan grans, que no vaig tenir ni esma de saludar-la. Aquella nit es va produir l’intercanvi més tens d’àudios de Whatsapp de la nostra recent estrenada relació, fins que gelosia amunt i seducció avall ella em va confessar que l’individu en qüestió era el seu germà Roderic, que també vivia al barri. Quin alleujament!

I al cap de quinze dies va arribar el primer cafè a casa meva; i el segon, a casa d’ella… I després del cafès van venir els dinars. Malgrat les nostres desacomplexades i serenes solituds, dinàvem plegats amb totes les mesures de distància i ventilació. Per Sant Jordi li vaig enviar un poema de Joana Raspall i ella em va contestar amb un poema de Joan Vinyoli, Aventurem-nos, uns emotius versos sobre l’amor que està naixent en una relació que acaba de començar. I va ser aleshores quan em va dir que havia despublicat l’aplicació Happn del seu mòbil, i en aquesta decisió jo entrellucava reveladors senyals del que esperava de mi i del nostre potencial futur com a parella. I dels dinars vam passar als sopars, i dels sopars a les aproximacions i les festes que l’amor implica. I ara, deu anys després, mentre veig la Laia llegint un llibre de Maria Mercè Marçal a la terrassa del nostre pis, recordo amb nostàlgia com va començar la nostra relació, sortosament ara ja sense distàncies ni ventilació.

(L’obra L’amor en temps de confinament, de Xavier Lasauca i Cisa, està sotmesa a una llicència de drets d’autoria CC BY-NC-ND 4.0)

Altres entrades d’aquest blog relacionades amb la literatura:

“L’espera”, un relat sobre el romanç que va viure Einstein a Barcelona
“Química”, de Weike Wang, o la dura vida del doctorand
8 estratègies per llegir més llibres
Poesia 2.0 al TERMCAT
Sant Jordi 2015: tres recomanacions i 32 piulades de poesia
Sant Jordi 2013: tres recomanacions
Logicomix, una recerca èpica dels fonaments de les matemàtiques

Recerca 2.0, Ciència 2.0, xarxes socials, dones i ciència, universitats, open access, open science, innovació a l'Administració, open data...

Tagged with: , , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “L’amor en temps de confinament
  1. didaclopez ha dit:

    Un relat ple d’optimisme. Confiem que d’ací a 9 anys el període actual sigui un record que mogui a la nostàlgia i no una normalitat cronificada.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: