Turquia, com a país de recent industrialització, és objecte d’investigació des de la interfície entre economia i ecologia, com hem vist en alguna ocasió (28/2020). Fırat Emir, de la Facultat d’Economia i Ciències Administratives i Socials de la Universitat Bahcesehir de Nicòsia, és el primer autor d’un article a la revista Environmental Science and Pollution Research en el que s’examina el lligam entre la urbanització, l’ús de l’energia, l’investiment exterior directe, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambientals.
El districte financer Levent, d’Istanbul, és un dels símbols de la puixança de Turquia
Una sèrie temporal del 1970 al 2017
La introducció i la bibliografia de l’article han anat a càrrec de Lucy Davou Philip, del Departament d’Economia de la Facultat d’Empresa i Econòmiques de la Universitat Mediterrània Oriental de Famagusta. Firat Emir analitzà les dades, aplicà la metodologia i redactà els resultats i la conclusió. El projecte fou supervisat per Kamil Sertoglu, professor associat d’economia de la Universitat Mediterrània Oriental de Famagusta. L’article fou tramès a la revista Environmental and Science Pollution Research el 25 d’agost del 2021. Després d’un procés de revisió, fou acceptada el 24 de març d’enguany.
L’anàlisi d’Emir et al. parteix de dades d’una sèrie temporal que va del 1970 al 2017. Com a indicador de sostenibilitat ambiental s’empra la petjada ecològica, particularment l’empremta d’emissions de CO2 i d’altres gasos d’efecte hivernacle.
Els indicadors considerats en l’anàlisi abasten la urbanització, el consum energètic, l’investiment exterior directe, el creixement econòmic i la petjada ecològica. L’objectiu de l’anàlisi és investigar-ne les connexions a llarg termini, en l’espai de gairebé mig segle.
L’anàlisi RALS
Emir et al. apliquen una tècnica de quadrats mínims augmentats residuals (RALS). A través del test augmentat de Dickey-Fuller (ADF, en l’acrònim anglès) comproven la hipòtesi nul·la de la presència d’una arrel unitària en la sèrie temporal, contemplant com a hipòtesi alternativa el caràcter estacionari de la sèrie. La relació en estat estacionari a llarg termini entre les variables considerades és investigada a través de la RALS-Engle and Granger (RALS-EG).
A través dels quadrats mínims ordinaris (OLS, en l’acrònim anglès), Emir et al. comproven l’efecte a llarg termini i la rellevància de les variables investigades sobre la sostenibilitat ambiental.
La relació entre urbanització, consum energètic i qualitat ambiental
Emir et al. constaten l’existència d’una relació a llarg termini entre les variables citades. Els coeficients de llarg termini indiquen un impacte significatiu sobre la sostenibilitat ambiental.
Així doncs, a llarg termini, l’augment de la urbanització i del consum energètic degraden l’ambient i redueixen la qualitat ambiental. En el 2018, el 75,1% de la població de Turquia vivia en ciutats. En el període 2015-2020, la taxa d’urbanització s’estima en un 2,04% anual. Entre el 1990 i el 2017, el consum primari d’energia es va triplicar, per bé que en els darrers anys hi ha una tendència a l’estabilització. La dependència dels combustibles fòssils és ben clara, ja que del subministrament energètic primari del 2019, el 30% era de petroli, el 30% de carbó i 25% de gas.
L’investiment exterior directe té un impacte directe (0,22%) sobre la sostenibilitat ambiental. Més gran és l’impacte directe del creixement econòmic (8,03%).
Una corba en forma d’U entre l’economia i l’ecologia
En els anys 1950, Simon Kuznets proposà que la relació entre el desenvolupament econòmic i la igualtat social segueix una corba en forma d’U invertida. És a dir, que al principi el desenvolupament econòmic es tradueix en un augment de la desigualtat, però que en arribar a un nivell, un desenvolupament econòmic ulterior condueix a una disminució de la desigualtat.
De manera anàloga, hom ha proposat una corba ambiental Kuznets (EKC, en l’acrònim anglès). Segons aquesta idea el desenvolupament econòmic es tradueix en un augment inicial dels impactes ambientals (pol·lució, etc.), però que en arribar a un cert nivell, aquest impacte ambiental disminueix.
Les dades d’Emir et al. indiquen que la hipòtesi EKC no és vàlida per a la Turquia del darrer mig segle. Més aviat, hom troba una corba en forma d’U entre el funcionament econòmic de Turquia i la petjada ecològica. Així doncs, si inicialment en aquest període, el creixement econòmic es traduïa a en una menor petjada ecològica, actualment la tendència és la contrària.
L’anàlisi de causes i efectes indica, segons Emir et al., que la urbanització es retroalimenta amb el consum energètic.
Les recomanacions
Els investigadors turco-xipriotes recomanen a les autoritats de Turquia l’execució de programes d’urbanització ben planificats, acompanyats d’una política energètica conservacionista. L’urbanització sostenible passa per enfortir les “indústries verdes”.
De les energies renovables més rellevants a Turquia destaca de llarg la hidroelèctrica. En el 2021, el 17% de l’electricitat de Turquia procedia de les centrals hidroelèctriques, particularment les de les conques del Tigris i de l’Èufrates.
L’energia solar en les províncies del sud, i l’energia eòlica de les províncies de l’oest, són cabdals per realitzar la transició energètic, sense oblidar tampoc la biomassa o la geotèrmica.
Lligams:
– Assessing the influence of urbanization and energy on carbon emissions of Turkey: evidence using the new RALS analysis. Fırat Emir, Lucy Davou Philip, Kamil Sertoglu. Environ. Sci. Pollut. Res. Int. (2022).
Des de la Mediterrània 