La mandíbula de Banyoles descoberta en el 1887 és una de les imatges icòniques de la Prehistòria de Catalunya. Ho és, sobretot, pels seus caràcters arcaics (per exemple, la manca de barbeta). A mesura que la paleoantropologia ha avançat, generacions successives d’investigadors han posat de manifest les seves afinitats amb l’home de Neandertal o amb altres espècimens europeus del Pleistocè Mitjà (=Chibanià, fa 774-129 milers d’anys). Amb l’adveniment de tècniques de datació absoluta com les sèries d’urani o la ressonància paramagnètica, la mandíbula de Banyoles ha estat situada, no obstant, en el Pleistocè Tardà (=Tarantià), concretament de fa 66 a 45 milers d’anys. Brian A. Keeling, del Department of Anthropology de la Binghamton University, és el primer autor d’un article publicat aquesta setmana al Journal of Human Evolution, que assenyala justament en la direcció contrària. En aquesta recerca comparen la mandíbula de Banyoles amb fòssils del Pleistocè Mitjà d’Àfrica i d’Europa, de neandertals, d’homes anatòmicament moderns del Paleolític Superior i d’homes moderns recents. Keeling et al. avaluen la presència i la freqüència de trets morfològics tot realitzant una reconstrucció virtual de la mandíbula de Banyoles sobre la que apliquen una anàlisi geomètrica i morfomètrica tridimensional. D’això conclouen que la mandíbula de Banyoles no presenta cap tret morfològic derivat propi dels neandertals. L’anàlisi de components principals situa la mandíbula de Banyoles entre individus fòssils i recents classificats com a Homo sapiens, mentre que l’anàlisi de residuals de Procrustes mostra que no entra en caps dels grups humans considerats. Com hauríem de classificar, doncs, l’home de Banyoles? No sembla un descendent de pre-neandertals per qüestions de cronologia. No sembla un home anatòmicament modern per la manca d’estructures de barbeta. Keeling et al. s’orienten per considerar l’home de Banyoles com un exemple de població no-neandertaliana del Pleistocè Tardà europeu. Proposen, doncs, que s’hi facin anàlisis genòmiques o proteòmiques a la mandíbula de Banyoles per acabar de situar-la.
Dibuix d’Henri Puech de la vista anterior de la mandíbula de Banyoles
La mandíbula de Banyoles
Brian A. Keeling és estudiant de doctorat del Department of Antropology de la Binghamton University de New York. Rolf Quam és professor d’aquest Departament, a més d’investigador de la Division of Anthropology del American Museum of Natural History de NY, del Centro UCM-ISCIII de Evolución y Comportamiento Humanos, de Madrid, i de la Cátedra de Otoacústica Evolutiva y Paleoantropología de la Universidad de Alcalá. Ignacio Martínez és el catedràtic d’aquesta darrera i membre del Centro de Investigación Francisco Javier Muñiz de la Universidad de Buenos Aires. Juan Luis Arsuaga és investigador del Centro d Evolución y Comportamiento Humano i del Departamento de Geodinámica, Estratigrafía y Paleontología de la Facultad de Ciencias Geológicas de la Universidad Complutense de Madrid. Julià Maroto és del Grup d’Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Girona.
Aquests autors trameteren l’article al Journal of Human Evolution el 9 de novembre del 2021. Després d’un procés de revisió de gairebé un any, l’article fou acceptat el 21 d’octubre, i publicat el 6 de desembre.
La mandíbula en qüestió fou descoberta accidentalment en l’abril del 1887 en el curs d’operacions en una pedrera calcària propera del Pla de la Formiga, a Banyoles. El picapedrer Llorenç Roura advertí l’empremta de dues dents d’aparença humana en el bloc de travertí que tallava, i es posà en contacte amb el farmacèutic Pere Alsius (1839-1915). Alsius comprà el bloc i hi va extreure una mandíbula humana fossilitzada. La mandíbula ha romàs propietat de successives generacions de la família Alsius, i ha estat objecte de diverses recerques. Cada generació de paleoantropòlegs ha comptat amb nous coneixements i metodologies per dir-hi la seva. Keeling et al. hi fan una reanàlisi a través d’una morfologia comparativa descriptiva i una morfometria geomètrica tridimensional.
En el 1887, la mandíbula de Banyoles se sumava a un grapat ben escàs de restes fòssils d’humans arcaics: el crani d’un infant d’Engis (descobert el 1830), el crani adult de la Pedrera de Forbes a Gibraltar (descobert el 1848), el crani adult de la Gruta de Feldhofer a Neandertal (1856) i els esquelets parcials de quatre adults i un infant de Cro Magnon (1868).
Alsius publicà en el 1907 i en el 1915 dues descripcions breus de la mandíbula que havia reconstruït a partir de les peces extretes de la matriu de travertí. En el 1915, Eduardo Hernandez-Pacheco i Hugo Obermaier estudiaren la mandíbula i n’assenyalaren l’afinitat amb els neandertals. En el 1956, Santiago Alcobé va acabar d’extraure la mandíbula de la matriu, la neteja i esmenà alguns aspectes de la reconstrucció originària d’Alsius. En el 1972, Henry de Lumley estudià la mandíbula posant-hi de manifest característiques arcaiques (baixa altura de corpus, grans dimensions condilars, no-truncació del marge gonial) i modernes (símfisi prou vertical, depressió alveolar força somera i tubercles laterals lleugers en la superfície externa). Publicacions posteriors oscil·laven entre classificar la mandíbula de Banyoles entre els representants arcaics del gènere Homo del Pleistocè Mitjà, entre els neandertals o fins i tot entre els homes anatòmicament moderns.
La datació de la mandíbula de Banyoles
L’avantatge d’haver estat descoberta en el 1887 és que la mandíbula de Banyoles ha pogut ser estudiada durant un llarg període, alhora que ha passat a l’imaginari popular. El desavantatge és que Alsius no podia comptar amb les eines que hauria pogut comptar un descendent seu si la mandíbula hagués estat descoberta en el 2022. Paral·lel a l’estudi de la pròpia mandíbula s’ha desenvolupat al llarg de generacions un estudi sobre el seu context geològic. El Pla de l’Estany ha acumulat grans quantitats de travertí des de fa milions d’anys. El funcionament de la pedrera a cel obert del Pla de la Formiga ha destruït el lloc exacte on fou descoberta la mandíbula, però els papers d’Alsius assenyalen que era a quatre metres sota la superfície. Hom disposa també de restes faunístiques i florístiques trobades prop de la mandíbula. D’altra banda la matriu de travertí del Pla de la Mata ha estat objecte de recerques paleontològiques en les que s’han identificat cavalls (Equus), bous (Bos primigenius), bisons (Bison priscus) i cérvols (Cervus elaphus), propis del Pleistocè Mitjà i Tardà.
En el 1966, Berger & Libby utilitzaren la tècnica de radiocarboni per datar aquesta zona, amb un resultat que indicava una antiguitat de 17 ± 1,0 milers d’anys. Aquesta datació, a parer dels autors, convertia la mandíbula de Banyoles en l’exemple més tardà de l’home de Neandertal. En el 1987, Yokoyama et al. aplicaren una anàlisis de sèries d’urani sobre una mostra de travertí de Banyoles i una mostra d’os de la mandíbula: mentre el travertí tindria una antiguitat de 70-100 mil anys, la mandíbula seria molt més recent (16,2 ± 3,2 milers d’anys). Aquestes datacions produïen la impressió que l’home de Banyoles fou la darrera bossa de l’home de Neandertal en una Europa ja dominada pels homes anatòmicament moderns.
Contràriament, l’anàlisi de sèries d’urani aplicada a una mostra de travertí del bloc on s’havia trobat la mandíbula feta per Julià & Bischoff en el 1991 indicava una antiguitat de 45 ± 4 milers d’anys. En el 2006, Grün et al. analitzaren fragments d’esmalt i de dentina del tercer molar dret de la mandíbula amb sèries d’urani i ressonància d’espin electrònic trobant-hi una forta heterogeneïtat (66,0 ± 7,0 milers d’anys), alhora que per a la matriu de travertí estimaven una edat de 42,5 ± 4,1 milers d’anys.
Keeling et al. opten per una finestra temporal de 66-45 milers d’anys d’antiguitat. Això es correspon als estadis d’isòtops marins MIS 3 o MIS 4, en el moment de glaciació continental més extensa del Pleistocè Tardà. D’acord amb al registre fòssil a la nostra disposició (que no hem d’oblidar mai que és incomplet), en aquella època (la primera meitat del Pleistocè Tardà) a Europa el gènere humà només era representat pel l’home de Neandertal, com testimonia l’esquelet de la cova de Régourdou. Ara bé, en el Sud-Est asiàtic tenim exemples datats entre 70 i 50 milers d’anys d’antiguitat corresponents a homes neandertals (Amud, Kebara i Ein Qashish) i a homes anatòmicament moderns (Manot).
Si les restes humanes del període són escasses, no ho són tant els testimonis arqueològics basats en indústria lítica. Durant el MIS 3 es registra un augment dels jaciments mosterians. Fa uns 40.000 anys comencen a declinar tant les restes fòssils de neandertals com les restes arqueològiques mosterianes. Això s’interpreta com el resultat d’una substitució de l’home neandertal per part de l’home anatòmicament modern, que ja domina la segona meitat del Pleistocè Tardà.
La mandíbula de Banyoles com a primer indici de la presència d’home anatòmicament modern a Europa?
L’arribada de l’home anatòmicament modern, és a dir de l’Homo sapiens, a Europa sembla relativament tardana. No obstant, restes com la d’Apidima 1 (de 210.000 anys d’antiguitat) poden fer-nos pensar en incursions no-reeixides anteriors. Restes de la Grotte Madrin datades entre 56,8 i 51,7 milers d’anys han estat classificades com a H. sapiens com també ho han estat restes de la cova de Bacho Kiro, de Peştera cu Oase, de la Grotta del Cavallo, de Zlatý Kůň o de la Kent’s Cavern. Aquestes restes indicarien que la penetració definitiva de l’home anatòmicament modern a Europa hauria començat abans del MIS 3, i que durant més de 10.000 anys coexistiren al subcontinent poblacions neandertals i modernes.
La mandíbula de Banyoles com a indici d’una tercera espècie europea anterior tant a neandertals com a moderns?
Keeling et al. consideren que la mandíbula de Banyoles no presenta cap de les sinapomorfies característiques de l’home de Neandertal. L’anàlisi morfològica indicaria una afinitat amb els homes anatòmicament moderns, però els trets arcaics conviden a deixar-lo fora d’aquest grup. Keeling et al. conviden a considerar la mandíbula de Banyoles com a candidata per a l’aplicació de tècniques d’ADN antic o proteòmiques. Potser aquestes anàlisis ens durien a concloure que som davant d’una espècie diferenciada (com passà amb les restes de Denisova) o potser al contrari a afirmar el caràcter continu de la diversitat del gènere Homo.
Lligams:
– Reassessment of the human mandible from Banyoles (Girona, Spain). Brian A. Keeling, Rolf Quam, Ignacio Martínez, Juan Luis Arsuaga, Julià Maroto. Journal of Human Evolution 174: 103291 (2023).
Des de la Mediterrània 