Rellotge de la Biblioteca del Museu Romàntic de Can Papiol, d’Àngela Llop, Flickr
Solemnialment,
un cop cada setmana,
el meu pare pujava a un cadiral
a donar corda al rellotge.
(Era una clau de relleus gòtics
llarga i fina com un espasí).
Quan el pare morí
va pertocar-me a mi, el fill gran,
de fer girar la clau
perquè no s’estronqués
el batec de la casa.
Insensible, el pèndol
no va atrapar el ritme del meu cor.
Guillem Díaz-Plaja
El poema anterior, Del rellotge del Menjador, de Guillem Díaz-Plaja i Contestí (1909-1984), ens mostra com la funció de donar corda al rellotge familiar, que pot simbolitzar fer rutllar la hisenda o l’empresa familiar, passa del pare al fill.
Però, el pèndol no atrapa el ritme del cor del fill; per a ell, la continuació d’aquesta tasca tan sols és una càrrega, ja que no es correspon amb el que el seu cor anhela.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 