Escenaris de futur: cas 2, l’estabilització

Dels quatre escenaris esquemàtics, el cas 2 reflecteix possiblement el desig d’etern del descans i de l’estabilitat. En l’esquema, parlem d’energia, però també podríem parlar en altres termes, bé demogràfics o bé intangibles. De fet, tal com assenyalava Joan Fuster, quan hom parla de “progrés moral” es refereix justament a l’estabilització d’uns principis morals i al procés socials d’apropar-s’hi assimptòticament. Fuster també assenyalava que el “moralista” que parla de “progrés moral” cerca l’estabilització d’aquells valors en el quals s’hi sent més còmode (per interès o per familiaritat). Similarment, els qui pensen en un cas 2, situen el nivell d’estabilització allà on creuen que hi ha la “situació ideal”. Nostàlgics del passat, voldrien un decreixement fins a un nivell estable (que, per a uns, seria més o menys paleolític, o més o menys industrial). Els adherits al present, voldrien que la història s’hagués acabat i que les estructures vigents restessin per sempre més. Els somniadors en un futur més lluminós, voldrien potenciar les forces productives fins a l’estadi en el qual desaparegués l’escassedat i els antagonismes socials que ella comporta.

El desenvolupament accelerat en el qual sembla que siguem immersos, fa difícil pensar en aquesta “estabilització”. N’hi haurà prou amb assenyalar que hom considera (des d’un punt de mira capitalista) que una economia nacional es troba en condicions òptimes només si creix un mínim del 3%. Per sota d’aquesta fita, tot són malures i desocupació, i hom parla, amb justícia, d’estagnació. El capitalisme consisteix en l’acumulació de capital: si el capital no creix, tururut viola.

L’evolució de la població mundial en el futur

És força difícil fer una estimació acurada de quina ha estat l’evolució de la població mundial humana d’ençà que hi ha humans. I això val tant si posem l’arbitrari moment de tall en l’Homo habilis com si ho fem en l’home anatòmicament modern. No obstant, a grans trets, la corba de població / temps també segueix una exponencial. El que no és tan clar, és aquest creixement exponencial vagi a perdurar gaire en el temps.

Hi ha hagut, en temps passats, moments de pujades i baixades en la població mundial, però hom suposa que, si més no, des del 1400, la població mundical ha crescut de forma continuada. La mateixa taxa de creixement va experimentar una acceleració d’ençà de la revolució industrial i de l’expansió imperialista del capitalisme. És a dir, que el creixement era hiperexponencial o hiperbòlic. I diem bé, era.

La taxa de creixement anual va depassar el valor de l’1,8% en els anys 1950. I, el 1963, va assolir un valor màxima, del 2,2%. Però des de llavors, aquesta taxa de creixement anual ha davallat. En els anys 1970, va tornar a creuar la barrera de l’1,8%. I, el 2009, es devia situar en un 1,1%.

Aquest creixement de la població mundial depèn dels índexs absoluts de natalitat i de mortalitat. L’índex de natalitat absolut sembla que va fer un pic cap a la fi del segle XX (amb valors de 173 milions, que ara haurien baixat a 140 milions). Se suposa que l’índex de natalitat absoluta es mantindrà constant (la qual cosa suposa que baixa en termes d’índex de natalitat per cada 1000 habitants). Mentrestant, l’índex de mortalitat absolut podria tendir a pujar (degut al propi envelliment de la població).

Davant d’aquestes xifres hi ha dos escenaris plausibles extrems:
– la taxa de creixement anual continuarà baixant, però de manera molt paulatina. Si aquest fos el cas, la població mundial continuaria a créixer durant tot el segle XXI (i XXII, i XXIII). En el 2100, la població mundial podria haver assolit els 14.000 milions (el doble de la xifra actual).
– la taxa de creixement anual baixarà de forma constant i implacable. El 2040, arribaria a un valor de 0. Llavors, la població assoliria un zenit de 7.500 milions d’habitants. Durant la resta de segle, la població mundial de manera constant i, fins i tot, accelerada. En tancar el segle XXI, la població podria ser inferior als 6.000 milions d’habitants.

El fet que ara la taxa de creixement anual de la població mundial vagi cap a valors inferiors a l’1%, podria fer pensar a més d’un que no és tan destrellatada la idea d’una estabilització. D’acord amb les projeccions, sembla raonable esperar que la població mundial deixi de créixer cap el 2080 (amb uns 9.000 milions d’habitants).

Però quina implicació real tindria aquesta “aturada” del creixement demogràfic? Les mateixes dades de les darreres dècades mostren com el consum energètic creix per damunt del creixement demogràfic (és a dir, que creix el consum energètic per càpita). D’altra banda, les dades demogràfiques brutes obliden l’estructuració de la humanitat en classes socials i obliden també les disparitats de desenvolupament entre les grans regions planetàries.

Finalment, els processos d’automatització, robotització, intel•ligència artificial, etc., fan que la humanitat sigui quelcom més que la suma dels individus humans vius. L’antroposfera depassa els nostres cossos i engloba també la nostra maquinària, infrastructures, etc. La humanitat podria continuar creixent malgrat que el nombre d’individus humans anés en declivi.

Una “estabilització” en cicles

Si per comptes de projectar-nos en el proper segle, ens projectem en el proper mil•lenni, què podríem esperar? Els ecòlegs ens adverteixen que ja hem creuat el llindar més enllà del qual la petjada humana és “sostenible”. En la petjada humana no entra únicament el nombre d’habitants (que creix), sinó també el consum que fan i els efectes residuals que produeixen. Els models ecològics ens ensenyen que, creuat el llindar, les poblacions es fan susceptibles i tendeixen caure catastròficament a nivells inferiors. Potser seria aquesta l’única estabilitat possible, una de forjada de cicles i oscil·lacions de creixement i de destrucció.

En certa forma, un III mil·lenni d.C. conformat per una successió catastròfica de períodes de creixement i de destrucció, seria com retornar a mil·lenis anteriors. A aquella època de les societats pre-industrials, on la roda girava i els imperis que naixien havien de morir després, sense que res no justifiqués transcendentalment l’acumulació de poder i de riqueses. Una vana successió de dinasties i de monarques, de cultures i de pobles, en un món post-industrial de milers de milions d’habitants, sempre al llindar del desastre. Llavors, el desig es converteix en el malson.

Dídac López

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Escenaris de futur: cas 2, l’estabilització
  1. Oriol López ha dit:

    Fascinant anàlisi!

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: