Escenari de futur: cas 3, un decreixement deliberat i controlat

El cas 3 del gràfic es correspon a una dolça i paulatina caiguda, més o menys deliberada o controlada. Ja comentàvem la setmana passada, que la població mundial, plausiblement, podria deixar de créixer en la segona meitat del segle XXI (o la primera del segle XXII). Però el gràfic vol representar el consum energètic, el qual podria conservar un creixement exponencial malgrat que la població mundial s’estabilitzés o comencés a davallar en nombre. De fet, el consum energètic per càpita ha crescut de forma efectiva, amb el mateix desenvolupament dels darrers segles.

Però el consum energètic no és un valor en ell mateix. És un dels mitjans que garanteix el creixement econòmic que és causa i conseqüència de l’extensió mundial del sistema capitalista. I aquest creixement econòmic, en darrer terme, depèn de la producció, com més va més eficient, de productes i serveis útils (i de l’expansió, alhora, de noves necessitats humanes que cal cobrir amb nous productes i serveis). No falten els qui creuen que la futura transició energètica que seguirà a la disminució de la importància relativa dels combustibles fòssils en el consum energètic humà, comportarà un ús més eficient de l’energia. Així doncs, en una perspectiva més llarga, ens podríem trobar amb el fet que el consum energètic davallés en la segona meitat del segle XXII, per posar una data, mentre el desenvolupament objectiu (mesurat en termes de producció de béns i serveis) continués en creixença.

Però, pel cas 3, més que no pas un decreixement del consum energètic, caldria entendre un decreixement deliberat i controlat del desenvolupament econòmic i tecnològic. Això, naturalment, es reflectiria en un decreixement encara més accelerat del consum energètic i de la població mundial. Així doncs, en aquest cas, caldria contemplar una transformació substancial del mode de producció. Més que demanar-nos la plausibilitat d’aquest escenari, caldria demanar-se’n les raons possibles per seguir aquest curs. És possible que, davant de les limitacions ecològiques de la biosfera planetària, hom opti racionalment per una via de decreixement per raons de pura supervivència.

El decreixement

Un debat que, en els darrers quaranta anys, ha estat constantment viu entre les organitzacions d’esquerres ha estat la qüestió del significat del “creixement”, del “progrés”, del “desenvolupament de les forces productives”, del “consumisme” o de l’“austeritat”. Si volguéssim fer-ne una paròdia parlaríem d’una banda de “progressistes”-“consumistes” (molt orientats a la idea del cas 1, o de la singularitat tecnològica, optimistes del progrés), i de l’altra d’“holístics”-“conformistes” (més orientats al cas 3, o del decreixement controlat). Entre els primers, trobem aquells corrents del trotsquisme argentí que ens inciten a conquerir l’espai. Entre els segons, trobem aquells sectors de l’esquerra comunista italiana que deien no concebre la societat post-capitalista sinó era en un entorn d’austeritat.

El “creixement econòmic” de totes les societats de classe té com a finalitat més o menys manifesta garantir el sustentament de la classe dirigent (i dels directament dependents) i la perpetuació d’aquesta estructura social. El “creixement econòmic”, en el context capitalista, ens proveeix de tota mena de meravelles tecnològiques i de conquestes “útils”, però tot plegat només és un subproducte de la recerca de la maximització de benefici. Per Adam Smith no hi havia cap contradicció entre els interessos individuals patents i la mà invisible que resultava de l’agregació d’aquests interessos. Però la pròpia evolució (o degeneració) del capitalisme vers a formes més monopolístiques, més estatistes, més conservadores, menys innovadores, més porugues, fa trontollar, com es temia Schumpeter, aquesta “mà invisible”. Sigui com sigui, l’objectiu patent del “creixement econòmic” i les contrapartides de costos socials i ecològics que comporta contribueixen a fer impopular aquest “creixement econòmic”. Som davant d’una reacció luddita o obscurantista? O som davant d’unes propostes assenyades i previsores que veuen el bosc més enllà dels arbres individuals?

No pretenem oferir una resposta a aquestes qüestions. Però un exemple ens il•lustrarà els canvis de paradigma viscuts en les darreres dècades. En els anys 1960, per exemple, quan Kardaixev s’havia d’imaginar les civilitzacions extraterrestres, ho feia en un model basat en el creixement exponencial i indeturable (cas 1). La paradoxa de Fermi, però, és implacable. Si el model exponencial és real, com s’explica que no hi hagi indicis d’una civilització que ja controli tota la nostra galàxia o, fins i tot, tot el nostre univers? És possible de respondre aquesta paradoxa de diverses formes, però hi ha una que és més avinent per al cas que ens ocupa. Les tendències expansives podrien ser una malaltia efímera de juventut, un estadi que se supera en una civilització que adopta la línia de l’estabilització (cas 2) o de l’optimització del dimensionament (cas 3), sempre a la recerca (hedonista, epicúrea) de la màxima felicitat.

Segurament, molts membres de la Xarxa pel Decreixement es prendrien malament si els titlléssim d’hedonistes. Molts d’ells, per argumentar el llur posicionament, parlen d’una visió cosmocèntrica (o fisiocèntrica) oposada a l’antropocentrisme o especiesisme propi de l’expansió il•limitada. D’altres, consideren que deturar l’actual creixement econòmic conduiria al col•lapse ineluctable del capitalisme, de la societat de classes i dels antagonismes socials. Però, podríem respondre que el cosmocentrisme és una possible font de felicitat (en incardinar-nos millor en la natura) i que la transformació social n’és una altra.

En l’actualitat, resultaria absurd sotmetre a referèndum si volem triar entre el cas 1 (creixement exponencial) o entre els casos 2 i 3 del gràfic que encapçala l’article. Som lligats de peus i mans per seguir el cas 1 (o passar al cas 4). Però, què passaria en una societat amb més capacitat per conduir els propis destins? Quina seria la tria? J.B.S. Haldane, partidari indefectible del cas 1, concedia la possibilitat d’una escissió de la humanitat, que permeti un espai a aquells que volen viure en un determinat estat desenvolupament. Però, seria possible la coexistència de diferents estats de desenvolupament?

El moviment per una extinció voluntària de l’espècie humana

Un cas extrem del cas 3, seria fer que la pendent acabés per intersectar amb l’eix x: és a dir que el pendent de decreixement conclogués en l’extinció. El fet de la mort individual és ineluctable. Però, i el fet de l’extinció com a espècie? Les espècies biològiques no envelleixen, però les vicissituds per les quals passa l’ambient on viuen fan que, tard o d’hora, els llinatges biològics acabin per extingir-se. L’espècie humana, força adaptable i multipotent, té una certa protecció davant de tota una sèrie d’amenaces. No és desaforat dir que el principal “risc” per a l’espècie humana és la pròpia espècie humana.

En el cas 1 portat a l’extrem “òptim”, la humanitat ja no s’extingeix. Encara que fortament transformada, una civilització hipergalàctica, “divinitzada” o “angèlica”, transcendeix tots els límits, fins i tot el de la mortalitat.

Francament, aquest cas 1 “òptim” sembla més místic que real. Al capdavall, individualment, mai no experimentem la mort, car la nostra existència no pot depassar-la. Potser per això, es fa difícil assumir que, tard o d’hora, la humanitat s’extingirà.

En el cas del Moviment per l’Extinció Humana Voluntària, doncs, es tracta de realitzar aquest procés de manera conscient i deliberada i fer-ho a curt termini. Les principals raons són de caire biocèntric o cosmocèntric, que parteixen de la idea que la humanitat ha esdevingut una plaga per a la biosfera terrestre. La proposta parteix d’una suspensió de la natalitat i d’una lenta però inexorable extinció en qüestió de dècades o segles (segons de com estricta sigui aquesta suspensió voluntària de la natalitat.

Hi ha qui pensa que aquesta “estratègia” és condemnada al fracàs. Els qui la segueixen són els que s’extingeixen primer, i deixen espai obert per als qui no la segueixen. De fet, és la mateixa idea que impugna la proposta de diferents humanitats que trien viure en diferents estadis de desenvolupament: la que tria el màxim creixement tendeix a dominar aclaparadorament damunt de les altres.

Una dolça decadència

En els casos anteriors, parlàvem de “decreixements” controlats i voluntaris. Però, què passaria si, efectivament, la humanitat topés amb un límit insuperable. La història del capitalisme ha estat, entre d’altres coses, una història de superació de límits abans considerats insuperables. Però, i sí s’esgotés aquesta capacitat creativa o, senzillament, s’arribessin a límits més fonamentals? Una possibilitat seria el cas 2 (d’estabilització), que potser seria seguit fins que una innovació no permetés entrar en una nova etapa de creixement. Però també hi ha la possibilitat que s’iniciés un cas 3 (de lenta decadència).

Si mirem la història passada amb una lupa de més augments, que permeti veure les fluctuacions de les civilitzacions antigues, trobarem que els períodes de fort creixement són sovint esquitxats per llargs períodes d’estagnació o per període de decadència. No és estrany que l’home antic (pensem, per exemple, en els filòsofs i poetes de la Grècia arcaica) tendís a creure, més que no pas en el progrés de la història, en la decadència. Sovint, veia amb admiració les generacions anteriors, les que havien introduït innovacions tecnològiques, perpetrat reformes polítiques perdurables o establert doctrines morals de gran solidesa.

Hesíode veia l’edat de ferro (l’edat contemporània) com un encadenat de generacions cadascuna pitjor que l’anterior. Els nostres contemporanis ens alerten que, si més no als Països Catalans, la generació que puja tindrà un nivell de vida (relatiu) inferior a la dels pares. La sensació de decadència es pot produir no tan sols si hi ha un decreixement econòmic, sinó també en una situació d’estagnació o de creixement agònic. Fins a cert punt, en les darreres dècades s’ha difós la malfiança envers el concepte de “progrés indefinit” justament per la realitat experimentada d’estagnació. Potser és que ja som entrats en el cas 3 i encara no ens hem adonat del tot.

Dídac López

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Escenari de futur: cas 3, un decreixement deliberat i controlat
  1. Oriol López ha dit:

    Espero que tinguem tots plegats el sentit comú necessari per moderar a temps el nostre desmesurat consum de recursos, per evitar el col·lapse.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: