Carta a José Mourinho

Estimat, o no, José Mourinho:

T’escric aquesta carta en català perquè, com abans eres traductor, suposo que m’entendràs perfectament. I per què t’escric? La resposta és clara: aversió. Aversió a la teva demagògia, al teu menyspreu pels altres, al teu egotisme , a que t’anomenin the special one (ara serà the special five?) i, sobretot, a la teva supèrbia. Però, ben mirat, crec que encara hi ha una espurna d’esperança. El teu rostre a la banqueta, mentre veies com el porter de l’equip que entrenes recollia cinc vegades la pilota dins de la porteria, va mostrar per primera vegada alguna cosa semblant a humanitat. Tu, que t’has rigut de la resta de mortals, que has viscut les teves fantasies en el temple dels intocables, ara ets assenyalat definitivament com el dolent en una pel·lícula sobre prepotents. O sigui que aquesta història acaba bé. Pots sortir del cinema amb la sensació de que s’ha fet justícia. Quina meravella! Bé, millor no pensar en els xulos que segueixen fent de les seves.

Però quina mena de resort psicològic provoca que et sentis inabastable, quasi com un semidéu en un Olimp que han creat els teus deliris de grandesa? Diuen que la supèrbia consisteix en concedir-s’hi més mèrits dels que en realitat es tenen. És a dir, si et compressis pel què realment vals i et venguessis pel què creus que vals, series milionari. Ja ho afirma una dita castellana: sólo el necio confunde valor y precio. I és que l’amor propi tendeix una trampa a les persones atrapades en les seves cadenes: s’estimen molt per sobre del que valen. La carència d’humilitat els treu la lucidesa, provocant una completa adoració sobre sí mateixos. És aleshores quan la prepotència, la jactància i el narcisisme més ferotge anul·len la seva capacitat per reconèixer qualsevol espurna de debilitat.

Però de veritat creus que hi ha persones agraïdes de que els recordis cada dia tots els teus èxits? No siguis tan ingenu. A ningú li agrada tenir una persona al costat que es venti d’allò que ha fet. La realitat camina en direcció contrària. El que vol la gent és que maximitzis les seves virtuts i minimitzis els seus defectes. Especialment aquells als qui has de motivar. Transformar la prepotència en una mena d’imatge de marca i desplaçar la culpa als teus jugadors quan les coses venen maldades et convertirà en una mena de Torrente, el brazo tonto del fútbol.

Creu-me, tard o d’hora, el castell que has construït per obtenir el reconeixement social s’ensorrarà i tots els diners o tots el títols del món seran insuficients per silenciar les veus del fracàs. Donem una ullada als relats. Qui no recorda a Ricard III de William Shakespeare. Un cavall, el meu regne per un cavall! Després d’haver conspirat, manipulat i mentit a dojo, el rei és capaç de regalar les seves possessions per un simple cavall. I què em dius d’aquella meravellosa frase de la Biblia: de què li serveix a l’home guanyar el món, si perd la seva ànima.

En resum, com segueixis així, tindràs menys admiradors al Facebook que la SGAE i, amb els genolls clavats al terra, acabaràs cridant: un Iniesta, el meu regne per un Iniesta!

Atentament, algú que creu que al menys Van Gaal tenia la seva gràcia.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: