Desde el 23F el Rey no da golpe

Aquesta contundent afirmació la vaig poder llegir en la pancarta d’un manifestant que apareixia dins d’un vídeo de l’exposició EL D EFECTE BARROC que organitza el CCCB. Es tracta  d’una exposició que pretén mostrar la relació entre el mite hispà i la seva principal estratègia de supervivència: el barroc. A través de diversos audiovisuals veiem les múltiples tàctiques que ha fet servir Espanya per tal de construir una identitat o, millor dit, per exportar una identitat i homogeneïtzar els països on exergeix una certa influència. El visitant pot comprovar com el Barroc s’ha convertit en una mena d’imatge de marca que defineix la mal anomenada “madre patria”.  Un munt de tòpics inunden les nostres retines sense compassió: la publicitat del sol i platja, els monarques inaugurant-ho tot, l’imperi que un dia va ser…

Això sí, el primer que veus a l’entrar és un vídeo del príncep Felip glossant les virtuts de Velázquez. La reacció més primigènia que experimentes s’assembla a la que recorre el teu cos a l’accedir al passatge del terror. I és que no sé com serà el futur rei (o no) d’aquest regne amb princeses periodistes i monàrquics messetaris, però resulta fàcil endevinar que les seves dots oratòries són genètiques.

Un cop accedeixes a l’interior te’n adones que no hi han bruixes i bruixots però sí notes que, de mica en mica, una idea troba lloc en la teva ment: la percepció de que tot allò que envolta la hispanitat és més fals que les polseres magnètiques.

Espanya em recorda al personatge de Norma Desmond en la pel·lícula Sunset Boulevard de Billy Wilder. Es tracta d’una diva en plena decadència que únicament troba refugi en el passat. La seva manera de baixar les escales, com si encara estigués il·luminada pels flashos de la fama, habita en el territori del que és patètic. I, en certa manera, és el reflex d’una Espanya que no aposta decididament per la diversitat i que vol homogeneïtzar, al preu que sigui, amb l’excusa d’una nostàlgia que no acaba de trobar sortida en el present. La seva riquesa cultural, indiscutible fins i tot pels més radicals, es troba en la multiplicitat i no en els pensaments monolítics. Això ho sap fins i tot Aznar que, tal com va dir quan necessitava els vots de CIU, “parlo català en la intimitat i inclús el comprenc”. Algú li hauria de dir que el procés normal en l’aprenentatge d’una llengua és precisament al revés. Però tampoc farem llenya del bigoti caigut.

Tanmateix, hi ha una frase de l’expresident Montilla que ens hauria de moure a la reflexió: “espero que algun dia aquesta societat estigui més preocupada pel fer que pel ser, per la consistència que per l’essència i les pors”. S’estava referint a Catalunya, però el mateix concepte es podria aplicar al nacionalisme espanyol.  Som i serem o fem i farem? Qui mou fitxa?

Per cert, jo també crec que “desde el 23F el rey no da golpe”. Estressat, no se’l veu. O és que amb això del 23F i el golpe es referia a…? Sóc massa ingenu.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Desde el 23F el Rey no da golpe
  1. Oriol López ha dit:

    Acabo de veure el vídeo i estic d’acord que les dots oratòries les ha d’haver heretat per força del seu pare.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: