Si pogués

Si pogués, agafaria a la vida per on més li dol i li preguntaria si en el futur ens farem mal.

Si pogués, demanaria a algun déu el do de canviar les coses. El primer que faria seria néixer de nou amb l’experiència de les meves quaranta i escaig primaveres. Ja en el bressol vomitaria damunt de tots aquells que volguessin tractar-me com a un imbècil. Sé que ho seguirien fent la resta dels seus dies, però almenys deixaria les coses clares des d’un principi. I és que quan un és adult s’ha de conformar amb fer esclatar frases més o menys coherents, sense la més mínima esperança que tots els tocacollons d’aquest món canviïn un sol milímetre.

Si pogués, volaria damunt de tots aquells que practiquen l’estranya afició d’invertir les seves hores de vigília a jutjar les actuacions de tota bestiola vivent mentre, aferrats al coixí per les nits, imaginen que no són tan mediocres. I ho faria per regar-los amb un poc d’humilitat i sentit comú.

Si pogués, animaria a tots aquells que s’obstinen a turmentar als febles, a que es donessin un fort cop de cap contra la paret més pròxima per comprovar si sona a buit.

Si pogués, crearia la facultat d’arquitectures humanes per conscienciar als joves que els éssers humans necessitem uns bons fonaments i que, darrere de totes les façanes, per molt boniques que siguin, habiten les persones.

Si pogués, buscaria mirades després de les cares, i després de les mirades, el foc que fa que brillin quan encara existeix capacitat per a la sorpresa.

Si pogués, compraria una illa perquè tots els que violen la memòria d’un amor amb hòsties i baves d’animal edípic s’anessin a ella i coneguessin la veritable solitud.

Si pogués, demostraria científicament que l’amor és més saludable que l’odi, que riure resulta més indicat que insultar, que perdonar sembla més adequat que perseguir, que construir fa d’aquest món un lloc més habitable que destruir.

Si pogués, et buscaria en tots els deserts i sota tots els mars perquè sé que existeixes, que darrere d’aquestes barricades que et protegeixen habita un cor àvid d’autoestima. Sempre haurà cabrons disposats a fotre’t la vida. Sempre trobaran motius per a marginar-te, per arraconar-te, per assegurar-te que tu no ets ningú sense la seva ajuda. Però, creu-me. Aquest planeta seguirà girant sense ells. El sol no s’oblidarà de sortir. Les marees dormiran a les platges. El cel cobrirà els teus somnis. Perquè allà continuaran habitant els teus anhels.

Si pogués, acaronaria el teu rostre amb els dits del vent i et diria: vull fer-te gran. Vull que cada cop que em miris et sentis el centre de l’univers. Vull que el simple eco de la nostra veu sigui la música que silenciï els inquietants sorolls de l’eterna soledat, la nostra soledat. Vull perpetuar el teu nom en la llunyania i pactar amb el déu del temps a fi de que, amb un màgic conjur, la teva llum sempre envaeixi tots els racons dels meus maleïts buits. I, sobretot, vull que quan creuis el riu de les ombres i no trobis l’altre costat, allarguis el braç i descobreixis que continuo al teu costat.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Si pogués
  1. Oriol López ha dit:

    Segur que es pot.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: