No m’agraden les actituds radicals. Entre altres raons perquè ja fa temps que no crec en absoluts. La vida està plena de situacions on la generalització acaba convertint-se en un exercici de mediocritat intel·lectual difícil de pair. I, quan s’ha de valorar la situació del cinema espanyol, sempre surten els radicals de torn afirmant, sense cap mena de vergonya, que el cinema fet a Espanya és simplement una merda. No cal dir, que no puc estar d’acord amb aquesta afirmació. El cinema espanyol pot ser dolent, regular, bo i, fins i tot, genial. I això és d’aquesta manera perquè resulta igual que en altres cinematografies. Ja sé que moltes persones afins a un partit que comença per P, i curiosament també acaba per P, no veuen amb bons ulls que aquells “rojos” que van cridar “No a la guerra” al 2003 segueixin fent pel·lícules amb diner públic. Però, vés per on, a la nostra democràcia la cultura segueix procedint majoritàriament de l’esquerra. Afortunadament, ni Fernando Sánchez Dragó, ni Albert Boadella, ni Norma Dúval, ni Bertín Osborne, ni Belén Esteban, són els principals baluards de la cultura d’aquest país.
Dic això perquè pel·lícules com Los lunes al sol, dirigida per Fernando León de Aranoa al 2002, són constantment menystingudes pels tertulians de la caverna, que tan sols veuen les curses de braus i altres estupideses per l’estil, com les mostres més evidents de cultura pàtria.
Doncs, ells s’ho perden. Perquè Los lunes al sol esdevé tot un exemple d’una nova fornada de cineastes que no tenen res a envejar a cap dels directors estrangers que fan films amb molts més recursos. Es necessita ser bastant miop per no adonar-se dels valors que desprenen joies cinematogràfiques d’aquest estil.
El film del director madrileny parla de les conseqüències de l’atur de llarga durada. Ens proposa el guió una galeria de personatges que han hagut de reinventar-se, per tal d’afrontar la difícil situació a la què els ha abocat el tancament de la seva empresa. Santa, el protagonista d’aquesta pel·lícula, interpretat magistralment per Javier Bardem, lidera el grup. És algú que ha vist morir molts ideals i que, tot i així, intenta fer front a l’atur de la millor manera que pot. Però de tots ells, qui pitjor ho porta és Amador, interpretat pel Celso Bugallo. Abandonat per la seva dona, se submergeix cada nit en l’alcohol, en un procés d’autodestrucció que ningú pot aturar. L’escena que proposo té lloc quan Santa sospita que alguna cosa ha succeït perquè el seu amic no ha vingut al bar. Aquesta escena m’agrada per dos motius en concret. En primer lloc, el pla on Javier Bardem descobreix que el seu amic jeu mort sobre la marquesina de l’edifici. La mirada del millor actor espanyol del moment, amb el permís de Luís Tosar, val el preu de qualsevol entrada de cinema. El seu canvi d’expressió, sense cap tall, sense cap insert del pla subjectiu (al menys fins al final) és simplement magistral. Però, des d’un punt de vista cinematogràfic, encara em sembla més impressionant l’efecte dramàtic que aconsegueix la bombeta que fa pampallugues i que, al final de l’escena, s’apaga. És quan l’ànima del seu amic fuig derrotada d’un sistema que un dia l’ha considerat un inútil com a factor productiu? Quina metàfora tan esplèndida! Això és cinema de qualitat i a qui no li agradi que s’apunti a la FAES.
Àlex Ribes
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
L’emoció feta paraula, et felicito Àlex!
Una escena magistral i colpidora.
Moltes gràcies, Sophia. És una de les millors pel·lícules espanyoles dels darerrs anys.
A mi també em va agradar molt aquesta pel·lícula i la forma com tracta la dimensió emocional.
La veritat és que no soc molt d’anar a veure cinema espanyol. Ara bé, aquesta la vaig veure en el seu moment i en tinc un molt bon record.
L’escena escollida és molt bona, dins una molt bona pel·lícula.