L’historiador és un home com qualsevol altre i, per tant, no pot desfer-se de les seves característiques humanes: no està en situació de pensar sense les categories d’una llengua donada; posseeix una personalitat socialment condicionada en el marc d’una realitat històrica concreta, pertany a una nació, a una classe, a un medi, a un grup professional, etc., amb totes les conseqüències que això implica en el terreny dels estereotips que accepta (generalment de manera inconscient), de la cultura de la qual és a la vegada creació i creador […] Però, si bé no pot desfer-se d’aquesta propietat objectiva que és el condicionament social del coneixement, sí que pot prendre’n consciència, comprendre que és indissociable de qualsevol coneixement.
Adam Schaff
L’anterior és la versió catalana d’una interessant cita d’un text del filòsof polac Adam Schaff (1913-2006), que apareix a “La Historia” editada per Salvat el 1973.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
En determinats camps del coneixement se sent parlar de l’escola de…., els seguidors de…, els deixebles de…, mai he estat massa d’acord amb això.
Si es fa ciència, es fa ciència seguint uns paràmetres científics (a no ser que s’estigui treballant en equip) i si s’especula, millor fer-ho amb uns paràmetres personals, per això no cal seguir ningú.
La ciència, com dius, hauria de ser objectiva, però, a la pràctica, i més en el cas de determinades ciències socials, com és el cas de la història, acaba havent-hi molt de subjectivisme.
Probablement l’historiador mai serà imparcial. Però sap que ha d’utilitzar les fonts i comparar-les. I que no pot ometre algunes perquè no li agraden. Hi ha un mètode i unes tècniques per fer història.
El repte, efectivament, com dius, Francesc, és mirar de ser el més objectiu possible; però, com a mínim, s’hi oposa tot el que ens explica l’Adam Schaff al fragment citat. Gràcies pel teu comentari.