De deutes i bestretes

La temperatura de les relacions entre Catalunya i el Govern Central puja aquest dies com a conseqüència de la reclamació catalana dels fons de competitivitat previstos en el sistema de finançament de les Comunitat autònomes, i la negativa del Ministeri d’Hisenda a avançar aquest any cap quantitat per aquest concepte. Com no podia ser menys, els polítics aprofiten l’avinentesa a la seva conveniència, ja que la presència d’un enemic exterior sempre resulta oportuna per a fer front als problemes interns. Mentre uns es preparen a enviar a Madrid al cobrador del frac i altres a no deixar anar ni un duro, no està de més que ens plantegem algunes qüestions al marge de la propaganda interessada.

A.- No és un deute, és una bestreta.

Els fons i recursos addicionals del sistema de finançament de les comunitats autònomes, entre els quals es troba el fons de competitivitat, han de ser liquidats l’any 2013. El que està en discussió és si l’Estat pagarà o no aquest any una bestreta amb càrrec al que hauria de pagar el 2013, tal com ja ha fet els anys 2009 i 2010. Per tant, no és exacte que l’Estat ens degui aquests diners i que aquest deute ja hagi vençut. Altra cosa és que tinguem dret a que s’avanci el pagament, i que l’Estat tingui l’obligació o no de fer-lo efectiu durant l’exercici actual.

Aquesta puntualització convé tenir-la present perquè, malgrat que en tots els documents oficials es parla de bestreta, no sempre es fa així en les declaracions públiques, algunes pujades de to i certament excessives, com quan es tracta de morós al govern espanyol. Repeteixo, pot ser que tinguem dret a la bestreta, però cal tenir clar que estem demanant un avançament del que no ens correspon fins al 2013.

B.- Té obligació legal l’Estat de pagar aquesta bestreta ?

Està clar que els deutes contrets legalment són legalment exigibles, sigui qui sigui el deutor i sigui qui sigui el creditor. Si de legalitat parlem, cal que anem a la literalitat de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, que regula el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes. El problema radica en la inconcreció de la pròpia Llei, que en la seva disposició transitòria segona diu literalment:

“Se autoriza al Ministro de Economía y Hacienda para que acuerde la concesión de anticipos en 2009, 2010 y 2011, a cuenta de los fondos y recursos adicionales, una vez que las Comunidades Autónomas y Ciudades con Estatuto de Autonomía lo hayan aceptado en Comisión Mixta, con objeto de que puedan recibir los recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100% respectivamente.”

Com es pot veure, deixa en mans del Ministeri d’Economia i Hisenda la concessió o no de les bestretes. Ni en aquesta disposició ni en tot l’articulat de la Llei es diu que s’atorgaran aquestes bestretes. De fet, hauria estat desitjable més claredat, en el sentit que si es volia que fos potestatiu del Ministeri, ho podria dir expressament, i si no afirmar taxativament que es pagaran les bestretes. Tot i així, crec que del redactat queda clar que el seu pagament no és obligatori, i en això es basa la ministra quan afirma que la Llei no l’obliga a pagar.

Dit això, l’amenaça de portar el tema als tribunals em sembla merament retòrica i formulada de cara a la galeria, ja que difícilment prosperaria la demanda i, en qualsevol cas, quan es dictaria sentència probablement hauria passat fins i tot el moment de la liquidació dels fons, vist el ritme que porta la jurisdicció contenciós-administrativa en aquest país.

Malgrat la inexistència d’obligació legal a la bestreta que es derivi de la Llei, convé tenir present, però, que l’Estat sí que ha pactat expressament amb les autonomies aquests pagaments, i recordar-li que els pactes s’han de complir, sota pena de passar per poc digne de confiança. El sistema de finançament de les Comunitats Autònomes, abans que es concretés en una Llei, va ser acordat en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera, mitjançant l’Acord 6/2009 que l’Estat i les Comunitats van signar el 15 de juliol de 2009, en el que es diu literalment:

“La aportación estatal de recursos y fondos adicionales para el refuerzo de la financiación autonómica y muy especialmente para mejorar la capacidad de financiación de las prestaciones básicas del Estado de Bienestar, ha de contemplarse dentro del marco de la política de estabilidad macroeconómica y presupuestaria.

Para hacer esto posible, el Estado, sin perjuicio de la aplicación de las normas del nuevo sistema contenidas en este acuerdo, concederá los anticipos necesarios para que las CCAA reciban estos recursos adicionales con la gradualidad correspondiente a los porcentajes del 70%, 85% y 100%, en los años 2009, 2010 y 2011, respectivamente.

Dichos anticipos serán cancelados cuando se liquiden los correspondientes recursos del sistema.”

És discutible que aquest pacte comporti una obligació legal per a l’Estat, però, en qualsevol cas, pacta sunt servanda, és a dir, els pactes s’han de complir. D’altra banda, el Ministeri s’empara en que, segons la ministra, les comunitats autònomes estan rebent una quantitat superior als 11.000 MEUR addicionals compromesos amb el nou sistema de finançament i, per tant, no es donen les circumstàncies perquè l’Estat faci una bestreta per aquests fons. És a dir, que en qualsevol cas cal entendre que les bestretes pactades s’entenen en funció d’unes circumstàncies que, segons la ministra, no es donen actualment, per la qual cosa des del seu punt de vista no té fonament la suposada obligació, ja sigui legal o sobreentesa, de pagar aquests avançaments.

C.- Vist el que s’ha dit, és cert que no es donen les circumstàncies necessàries per a que l’Estat faci aquesta bestreta ?

No puc respondre a aquesta pregunta, i estic segur que som molts els indignats que, malgrat tot, no ho sabem. En qualsevol cas, és un punt de discussió legítim i essencial, si es poden deixar de banda les manipulacions demagògiques i retòriques que es puguin formular d’un i altre costat.

No sembla, però, que el debat vagi en aquest sentit. No es presenten dades concretes ni pel Ministeri ni per la Generalitat en un sentit o altre. I crec que és important, perquè si resulta que les xifres ofereixen un saldo deutor a favor de la Generalitat que justifiqui l’avançament, el Ministeri no té excusa per a no fer front als pactes subscrits. I si és veritat que estem cobrant més del que toca, cal explicar-ho molt bé per part del Ministeri. Ni uns ni altres tenen voluntat aparent de portar el debat al terreny de les dades concretes, potser perquè és una qüestió que cap de les parts té clara.

Al meu entendre, és en aquest punt on radica el veritable dilema. D’acord amb els càlculs previstos a la Llei i les dades reals del finançament a dia d’avui, toca o no toca que se’ns pagui la bestreta? Algú des del Ministeri o des de la Generalitat es mullarà amb xifres concretes?

D.- El fet que no se’ns pagui ara el fons de competitivitat tindrà conseqüències negatives en el dèficit de la Generalitat ?

Per descomptat. Són 1.450 MEUR que no es cobraran aquest any. Forçosament ha de tenir conseqüències en les finances de la Generalitat. Si se’ns paga, el dèficit català baixarà, i en contrapartida pujarà el de l’Estat. En clau domèstica ens pot anar bé, però a Europa i en els mercats mundials el dèficit espanyol és un de sol, que inclou totes les administracions de l’Estat, inclosa la Generalitat. En aquest aspecte no solucionarem gran cosa.

E.- A banda de l’econòmica, hi ha una vessant política en la reclamació del fons ?

Evidentment. La negativa del Ministeri a fer efectiva la bestreta permet al Govern de la Generalitat desviar l’atenció del ciutadà emprenyat cap a un altre culpable de les retallades: l’Estat central, que no dóna a Catalunya el què li toca. Posa a més en una difícil situació a l’oposició socialista, abocada a demostrar el seu catalanisme en front del PSOE.

Fins i tot el Partit Popular, que en el seu dia es va oposar frontalment al sistema de finançament pactat, s’adhereix amb tot l’oportunisme electoral del món a la reclamació dels fons.

A mode de conclusió, diria que hi ha un problema formal, que té a veure amb la legalitat de la reclamació del fons; un problema polític, relacionat amb la necessitat de desviar els trets de la indignació ciutadana per les retallades envers l’enemic exterior de sempre; i especialment un problema de fons força prosaic: les arques de l’Estat i les de la Generalitat estan buides, i ni l’un ni l’altra estan en condicions d’assolir els objectius de dèficit ni de garantir les prestacions bàsiques de l’estat de benestar.

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “De deutes i bestretes
  1. Oriol López ha dit:

    El problema de fons per mi és que els nostres diners es recapten i van a l’estat espanyol i és ell qui decideix quina part ens vol tornar, quan i de quina manera. Mentre no puguem decidir sobre els nostres diners i siguin altres qui ho facin, anem venuts. Al següent enllaç trobareu un vídeo que ens permet entendre la magnitud de l’espoli al que estem sotmesos per part d’un estat que ens és hostil: http://www.zeniting.com/player.php?id=228&seg=ccn&lang=Cat

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: