El nen del YouTube

Tot va començar quan la meva mare va tenir la idea de penjar vídeos meus al YouTube. Llavors jo tenia sis anys i ja demostrava el meu talent per a la música. Em sabia totes les cançons de Michael Jackson i, amb la meva veueta de nen entremaliat, cantava a capella Billie Jean o Thriller. Gairebé no recordo aquells anys. El cert és que les visites als vídeos que anava enregistrant la meva mare ja es començaven a comptar amb sis xifres.

Un dia algú va trucar a casa meva. M’oferien la possibilitat de participar en un concurs de televisió. Amb deu anys jo no tenia ni la més remota idea de què podia representar aquella experiència. Modèstia apart, he de dir que jo era un nen, com es diu, d’anunci. Rosset, amb els ulls blaus, més aviat prim, amb les galtes sempre vermelles i un etern somriure, provocava tot tipus de comentaris entre les mares dels nens del meu col·legi. I tampoc mai em faltava alguna nena al meu costat desitjosa de que jo fos el seu amic.

No cal dir que vaig guanyar aquell concurs. Un mes després, els meus pares van signar un contracte amb una discogràfica. De mica en mica, vaig començar a ser conegut com el nen del YouTube. La gent volia fer-se fotos amb mi; algunes nenes, fins i tot, cridaven quan em veien pel carrer i em demanaven autògrafs. Aquella nova vida em deixava completament en fora de joc. Jo l’únic que volia era posar-me la samarreta del Barça i anar a jugar a futbol al carrer. Tanmateix, el meu mànager va pensar que, per a la meva pròpia seguretat, el millor era que no tingués massa contacte amb el carrer. Uns mesos després, els meus pares van contractar dos guardaespatlles perquè m’acompanyessin a tot arreu. Les visites als meus vídeos ja es comptaven en milions; el disc era número u en una vintena de països; tothom volia entrevistar-me; trucaven de Japó, els Estats Units, França… La meva vida ja no seria mai més com era abans, quan somreia davant aquella càmera domèstica de vídeo mentre cantava la darrera cançó de Justin Timberlake.

Ara tinc disset anys; una trentena de discs d’or; diversos premis de la MTV i un compte corrent escandalós, tot i que encara no el puc administrar. Però sobretot, el que m’envaeix és la sensació de que no he tingut infància.

Sóc el nen del YouTube. Un producte? Un geni? Una criatura que exploten i que exhibeixen com un mico del zoo? No ho sé. Potser sigui tot això… i alguna cosa més. L’únic que et demano és que compris el meu darrer disc perquè potser d’aquí a dos anys ningú em recordi.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “El nen del YouTube
  1. Sophia Blasco ha dit:

    Ara mateix ho poso al Facebook i al Twitter!
    Gràcies Àlex!

  2. Oriol López ha dit:

    A molts nens els han robat la infància. I molt abans del YouTube també, al mateix Mozart, per exemple.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: