Vademècum

Del llatí vade, vine o ves, i mecum, amb mi. Els vademècums ja eren habituals fa uns segles. Els metges i remeiers tenien sempre a l’abast un llibre on es recollien la majoria de malalties conegudes i els remeis aconsellats en cada cas, especialment les herbes medicinals adients per als diferents mals. El metge anava amunt i avall amb el llibre en qüestió. “Un refredat? Vejam, sí, aquí ho posa…. sopa de farigola i fregues de menta al pit, cada dia durant la lluna plena”. “Morenes rabioses? Ungüent de melsa de cabrit amb baba de caragol i banys d’aigua freda”. “Que el noi s’orina totes les nits? Sopa de rates, i és segur”. Algunes d’aquestes col·leccions de remeis van tenir força difusió fins i tot entre les famílies que no es podien permetre el luxe de pagar al metge, com la Còpia dels remeys de casa que usava lo cèlebre Fray Domingo de la Pera, útils per a totes les famílies, de mitjans del segle XIX. No sé si els malalts sanaven o prenien mal amb tals beuratges, però era el que hi havia.

Per extensió, vademècum ha acabat referint-se a tot manual que conté les nocions imprescindibles d’una matèria, amb el conjunt d’instruccions i de recursos disponibles per a afrontar una situació determinada. Podria tractar-se, per exemple, del manual de referència del bon llauner, amb instruccions precises per a la reparació de tot tipus de fuites. Allò que diuen de “cada maestrillo con su librillo”, més o menys, va per aquí.

Bé aniríem que per a qualsevol incidència tinguéssim un manual d’instruccions a mà, però malauradament això no és possible. Hi ha matèries en que el manual es troba a faltar molt. Tothom sap, per exemple, que els fills venen al món sense manual d’instruccions ni garantia. No hi ha cap pare ni mare que tingui un vademècum a mà per a fer front al repte de pujar als fills, i el que creu tenir-lo normalment s’equivoca.

Tampoc hi és, sembla, en política, en economia, en art, en religió….. o sí que hi són en totes aquestes matèries i massa que n’hi ha. Perquè és clar, la manca de manual és un problema, però l’existència de manuals diversos i contradictoris també. O fins i tot l’existència d’un de sol, únic i inalterable, que no admeti cap mena d’actualització ni adaptació. En política, per exemple, hi ha un vademècum no escrit que explica al detall com aconseguir finalitats polítiques obviant les necessitats populars. Tots se’l saben de memòria. No cal escriure’l perquè, de fet, resultaria impopular i llavors no donaria els resultats desitjats, que no són altres que la conquesta del poder i la seva permanència. Temps hi hagué en que un famós remeier de la política gosà posar-lo per escrit. Fa molt de Maquiavel, però la seva fama i renom, i l’acceptació dels seus remeis dins la professió, no té res a envejar als remeis de casa de Fray Domingo de la Pera. Des de llavors, les seves receptes s’han transmès de viva veu i formen part, ja, de la lex artis de la professió política.

És possible que la pervivència de la política es degui, precisament, a la inalterabilitat dels seus remeis. Però en cap matèria hi ha un vademècum exhaustiu capaç de fer front a totes les eventualitats. El llibre d’instruccions de la política és ple de mecanismes de distracció, intercanvi de concessions, paraules buides, iniciatives inútils que resulten eficaces mentre els subjectes passius de la política, els ciutadans, ho toleren. Maquiavel tenia receptes per al descontentament, però cap solució alternativa quan aquestes no funcionen.

Aquest cap de setmana un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes ha fet sentir la seva veu als carrers per a manifestar el seu disgust i desconfiança amb les fórmules polítiques de sempre. I contra això al manual de la política no hi ha remei. El de la repressió s’ha demostrat inútil i contraproduent. Hi ha manuals per a altres matèries, més diversos i potser contradictoris, però que pel seu caràcter obert ofereixen la possibilitat de solucions diverses. En economia, per exemple, no hi ha una sola veu. I la comunicació ofereix moltes possibilitats de millora.

Potser és hora ja de llençar al foc el vademècum de Maquiavel i explorar camins que tendeixin a satisfer les necessitats populars, més que els interessos polítics. Més que res, perquè s’ha demostrat que les morenes no es curen amb cataplasmes de cargol, ni la sopa de rates evita la micció nocturna d’algunes criatures. Cal renovar els manuals o llençar-los i partir de zero. I per descomptat que la política no satisfà als seus beneficiaris. El neguit dels indignats no es curarà amb més política, sinó amb més economia, amb més cultura, amb més comunicació, amb més democràcia, amb més…. Matèries connexes més essencials per al ciutadà que la mateixa política de sempre.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “Vademècum
  1. Oriol López ha dit:

    Quanta raó…

  2. Tomàs ha dit:

    Això dels vademècum ve a ser com dur a sobre la “xuleta” màxima. Conté totes les respostes sobre un tema determinat.

    Pel que fa a la religió, si que hi ha vademècum i no t’hi apartis perquè vas a l’infern.

    Quant a l’economia, no l’esperis, ningú és capaç de fer-lo.

    I pel que fa a la política, tampoc l’esperis…, senzillament no interessa la seva existència.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: