El catarisme fou un moviment cristià dissident que es va estendre entre els segles X i XIV per diferents llocs, especialment per Bulgària, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Lleó, França, Aquitània, Occitània, i Catalunya. En aquest darrer cas, segurament va exercir-hi una gran influència la immigració procedent d’Occitània que fugia de les massacres de les croades i de la Inquisició que l’Església catòlica va utilitzar per combatre’ls, com la croada albigesa (1209-1229) i els tribunals de la Inquisició, creats el 1231, que els va perseguir fins aconseguir-ne l’extinció. A Occitània, l’últim bon home conegut, Guilhem Belibasta, va ser cremat l’any 1321.
Un error molt estès és la creença que la denominació de càtars venia del grec kataros, i que volia dir purs, però la veritat contrastada amb les fonts és que la denominació de càtars, cati en llatí, és un malnom que els donaven els seus perseguidors i que vol dir adoradors del diable en forma de gat, o sigui bruixots. De fet, ells, com és natural, mai no es van autodenominar amb aquest nom pejoratiu, sinó que s’anomenaven simplement cristians, i a la seva Església, la Gleisa de Dio (Església de Déu). A Occitània se’ls anomenava popularment bons homes i bones dones, però se’ls ha conegut amb molts altres noms, com albigesos, bogomils, arrians, etc.
En aquella època, alguns membres de l’Església catòlica actuaven com a autèntics senyors feudals, que no respectaven el celibat i que comerciaven amb les coses sagrades. Molts cristians estaven en contra de l’opulència i la vida dissipada dels dignataris catòlics i aspiraven al retorn al cristianisme primitiu.
Els bons homes seguien els evangelis i particularment l’evangeli de Sant Joan. Eren dualistes en el sentit que afirmaven l’existència de dos principis oposats: Déu, creador dels esperits i del bé, i Satanàs, creador de la matèria i del mal; per això de vegades se’ls havia vinculat erròniament al maniqueisme. Creien que els esperits, en ser temptats per Satanàs, havien caigut del cel, i que s’encarnaven en els cossos; les ànimes, a la mort del cos, si havien rebut la salvació a través del sagrament del consolament, retornaven al cel; sinó, passaven a un altre cos, que podia ser humà o d’un animal, un i altre cop, fins aconseguir finalment la salvació. Com l’ànima podia passar al cos d’un animal, no podien matar-ne ni menjar-se’n la carn. El món no s’acabaria fins que totes les ànimes fossin salvades; no creien en el dia del Judici final, perquè no creien que Déu hagués creat els éssers per poder-los condemnar; tampoc no creien en la resurrecció de la carn, obra del diable, al final dels temps. No tenien temples ni se n’estaven de criticar les despeses dels catòlics en la construcció d’esglésies; Guilhem Belibasta deia que “la veritable església de Déu és el cor de l’home”. No veneraven la creu, ja que havia estat l’instrument de tortura de Crist. Tampoc no tenien imatges, ja que les consideraven ídols. El pagament que feien els cristians a l’Església catòlica per les indulgències el consideraven un mitjà d’extorsió. No creien que Crist hagués fet miracles materials, sinó que els miracles als què es referia l’Evangeli eren en realitat miracles espirituals. El consolament o baptisme espiritual per imposició de mans constituïa l’únic sagrament i l’element fonamental de pertinença a l’Església, i era el que deslligava dels pecats i salvava l’ànima. Després del consolament hi havia un període de dejuni ritual, a pa i aigua. No creien en el baptisme catòlic dels nadons per l’aigua, ja que els infants no tenien encara ús de raó i no n’eren conscients. Alguns dels seus preceptes eren: no jurar, dir sempre la veritat, no matar, no jutjar, no murmurar, viure en castedat i pobresa, i treballar; un dels oficis més habituals entre ells era el de teixidor, per la qual cosa de vegades se’ls anomenava genèricament així, teixidors. La predicació també era per a ells una ocupació essencial.
Font: Els càtars (2002), d’Antoni Dalmau i Ribalta
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Eren un dissidents que devien tenir bastant raó, en aquells moments que l’Esglesia tenia molt de poder i el mal usava per el bé d’uns quants. De tal manera que la Inquisició els va perseguir fins la seva extinció. No podré entendre mai les lluites religioses.
El rei català Pere el Catòlic va anar amb les seves tropes a defensar els seus vassalls occitans acusats de l’heretgia de professar el catarisme que, amb aquesta excusa i amb el vistiplau del papat, estaven sent massacrats per les tropes franceses. A la batalla de Muret (1213), el rei va perdre la vida i, amb la derrota, les terres occitanes passaren a mans del rei francès.
Molt interessant.
Sempre he tingut la impressió que hi ha moltes parts de la història que han estat mal explicades, quant no simplment no explicades. Caldria una mirada no interessada des del punt de vista ideològic al passat per tal que es podés explicar el que va passar sense filtres de cap mena.
Totalment d’acord amb tu, Tomàs, però, ja saps que normalment la història l’expliquen sempre els vencedors, o els cronistes a sou dels vencedors…
[…] Bons Homes o Càtars com molt bé explica l’Oriol en la seva entrada de “Els Càtars, l’Església de Déu o dels Bons Homes i les Bones Dones” van ser un moviment religiós dels segles XII i XIII que es va veure perseguit per l’única […]
No existeix la història sense subjectivitat. Ergo, el rei català també anava a defensar el seu domini feudal sobre els occitans! Parts de la història poc explicades i amb massa filtres també n’hi ha molt més a prop. Per exemple, com gran part dels que convergiren a CIU, procedien familiarment o ells mateixos de passat franquista i falangista. Els “bons homes” de la Catalunya catòlica, potser no eren tant! I tant que bona part de Catalunya fou franquista, mentre altres heretges eren massacrats. A lo millor, Antoni Damau – membre del consell del Palau de la Música, amb en Millet “vivito y colenado”- s’anima i ens ho explica.
Sí, el rei complia amb el seu deure, responent a la petició de socors dels seus vassalls; el compromís entre el senyor i els seus vassalls implicava que el senyor havia de protegir els seus vassalls i, a canvi, aquests li mantenien el vassallatge.
Hi ha un llibre que es diu “Montailleu, una aldea Occitana” en que a part de fer una explicació molt detallada de la vida del Bons Homes, ajuda a entendre molt la seva visió de la religió cristiana. Lectura molt recomanable.
Gràcies per l’aportació bibliogràfica. El buscaré.
L’extermini dels Bons Homes, és un d’aquells altres fets (n’hi ha tants), dels quals aquesta tant santa església apostòlica i romana (especialment això de santa), n’hauria de demanar perdó, perquè el què van arribar a fer amb ells, no té nom ni qualificatiu.
Totalment d’acord amb tu.
Catalans i occitans compartim una cultura molt similar, de fet si llegim un text en occità en tenim una comprensió acceptable. N’estic segur que si la història hagués estat una altra i Catalunya i Occitània haguessin mantingut els lligams, possiblement parlaríem la mateixa llengua i fins i tot potser formaríem un estat.
El català i l’occità són, efectivament, com a llengües derivades del llatí, i per contigüitat geogràfica, dues llengües molt properes. I l’occità va ser, amb els trobadors i fins ben entrat el segle XIV, la llengua de la poesia a casa nostra. I, dins de la Catalunya actual, amb el nom d’aranès, és la llengua pròpia de la Val d’Aran i una de les llengües oficials a Catalunya. Gràcies pel teu comentari, Víctor.