Fahrenheit 451 a Catalunya

"Fahrenheit 451", de Ray BradburyA la novel·la Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, publicada el 1953, i portada després a la pantalla, Guy Montag té com a missió cremar llibres ja que, segons el govern, llegir és perillós. El franquisme va instaurar a Catalunya el seu particular Fahrenheit 451. Josep Benet ens explica que:

Durant els primers mesos de l’ocupació de Catalunya per les forces del general Franco foren destruïdes les biblioteques i els arxius de nombrosos intel·lectuals catalans que s’havien refugiat a França. Per exemple, desaparegué la biblioteca particular i els arxius de l’escriptor Antoni Rovira i Virgili, la biblioteca particular de Pompeu Fabra fou llençada al mig del carrer, a Badalona, per calar-hi foc, etc.
La totalitat de les biblioteques públiques fou sotmesa a una rigorosa depuració, i els llibres catalans cremats o transformats en pasta de paper.
[…]
També fou ordenada per les autoritats d’ocupació la destrucció dels llibres catalans de totes les cases editorials.
[…]
Per la seva banda, el «Jefe superior de Policía» de Barcelona, marquès de Rebalso, posava a disposició de la Cambra Oficial del Llibre uns agents de policia, perquè procedissin a revisar i depurar totes les existències de les llibreries de la ciutat, especialment de les llibreries de vell.
[…]
Totes les obres publicades en llengua catalana, absolutament totes, des de les d’ideologia marxista, anarquista, esquerrana, separatista, fins a les obres d’ideologia liberal, conservadora, i àdhuc les obres merament científiques i les religioses, incloent entre aquestes els llibres de pregària i de pietat, van ésser condemnades al foc o convertides en pasta de paper. Totes elles foren considerades com atemptatòries al «espíritu del Glorioso Movimiento Nacional», a la «Unidad de la Patria» i al «significado y fines de nuestra Gran Cruzada Nacional.»
Així els feixistes espanyols del general Franco, vencedors de la guerra, intentaren d’aconseguir que desaparegués per sempre més tota cultura expressada en llengua catalana, per tal que aquesta llengua gairebé mil·lenària es convertís en un «patois», sense expressió culta, en una mera curiositat folklòrica.
Tanmateix, les informacions que hem pogut recollir ens indiquen que a Catalunya, a despit de la persecució contra els llibres escrits en llengua catalana, nombrosos d’aquests llibres pogueren ésser salvats de la destrucció ordenada per les autoritats d’ocupació, gràcies al comportament coratjós d’alguns editors i llibreters que aconseguiren d’amagar-los i de conservar-los durant anys, malgrat el risc que corrien en
comportar-se així.

Autor: Josep Benet

El fragment anterior de Josep Benet està extret de Catalunya sota el règim franquista (1973).

Complementant la informació anterior, Maria Josepa Gallofré Virgili explica que:

Els vencedors sotmeteren els continguts culturals existents a la Barcelona de l’hivern de 1939 a operacions diverses de neteja. D’una banda, actuaren amb voluntat de buidar l’àmbit de la cultura escrita -que a finals dels anys trenta era operativa en uns espais molt respectables- de tot allò que consideraven hostil i que passava per gairebé totes les ideologies existents. Barcelona era una plaça conflictiva, dipositària dels valors més demonitzats i que es concentraven, per abreujar, en la fórmula del “rojoratismo”. També era una capital important en el món de l’edició, la qual cosa implicava que el camp era molt vast i que la quantitat de material amb què calia enfrontar-se a la ciutat era enorme. Per això l’operació d’esborrar els rastres de perillositat s’engegà poc després de l’ocupació i fou expeditiva, però no pas breu.
La condemna dels autors contraris al Movimiento, anticatòlics, antifeixistes, marxistes, anarquistes, separatistes -i recollim només alguns dels “ismes” que esmentaven els criteris de depuració arrossegava cap a la destrucció, en uns casos, o obligava a desar als magatzems, en altres, gran part dels llibres existents, tant en català com en castellà. Però els llibres catalans que entraven a la categoria dels admesos i que tenien el salconduit de venda lliure circulaven, de fet, de manera molt tímida o nul·la, atesa l’eliminació absoluta de la llengua catalana dels usos públics i amb el fre de la intimidació que se’n derivava. La rica tradició de la ciutat en la impressió de textos feia que els serveis encarregats de la purga fossin conscients de la impossibilitat d’acomplir-la satisfactòriament i, en un informe confidencial als seus superiors de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, destacaven l’abast del problema: “Puede decirse que todos los libreros y distribuidores de Barcelona tienen algo del material que debe ser recogido”. I exposaven els esculls que la traça de la gent del gremi feia insalvables: “Sólo una labor persistente en colaboración con la Policía puede tener cierta eficacia por lo que se refiere a la desaparición del veneno escrito”. Afegien que ja farien prou si, de moment, aconseguien que la metzina deixés de circular, “pero, desde luego, parece ser prácticamente imposible que se llegue a la recogida de todo lo existente en Barcelona. Esta capital, que por su extensión es en este ramo un verdadero problema, lo es mas cuando se tiene en cuenta que todos esos editores y comerciantes en publicaciones, normalmente reprobables, tienen ya un entrenamiento de años en burlar las órdenes y pesquisas de las Autoridades”. Ara bé, al costat de les operacions de buidar, netejar i esborrar, a l’hivern i a la primavera del 1939, ¿quines propostes hi va haver per omplir amb altres continguts l’enorme buit que s’estava creant? Sobre els elements amb què calia comptar a l’hora de construir una nova cultura hi va haver, inicialment, unes idees que no van prosperar. A més de posar èmfasi en la recuperació de la ciutat i del territori, alguns dels emissors dels primers missatges deixaven constància d’una característica indiscutible de la població receptora: la llengua. Ja a la crònica que el divendres 27 de gener relatava l’entrada triomfal de l’exèrcit franquista, s’hi comentava que poques vegades s’havia sentit “tan firme y sinceramente gritado el ‘¡Viva España!’ en catalán como ayer”. Tenint present aquesta realitat lingüística i convençut de la necessitat de no ignorar-la, un sector dels vencedors va preparar diversos textos de propaganda en català destinats a convèncer la ciutadania i guanyar-la per al Nuevo Estado. Tanmateix, qui prenia les decisions en el més alt nivell militar va ordenar la retirada immediata del material, del qual avui queden escadusseres mostres, de tanta celeritat amb què el van fer fonedís. Perquè, simultàniament, el responsable del comandament únic de totes les forces civils i militars, el general de brigada i sotssecretari de Orden Público del Gobierno Nacional, Eliseo Àlvarez Arenas, havia inclòs, al ban d’ocupació, una promesa: “Catalanes, tened la seguridad de que vuestro lenguaje, en el uso privado y familiar, no será perseguido”. Sense efectius per a una tal croada d’extermini, no cal dir que prometre que es toleraria que aquell factor de diferenciació es manifestés només portes endins era, tant com una advertència, una amenaça.

Autora: Maria Josepa Gallofré Virgili

El fragment anterior, de Maria Josepa Gallofré Virgili, està extret del seu treball Els nous continguts Culturals, publicat a 1939 Barcelona any zero (1999), llibre editat amb motiu de l’exposició homònima al Museu d’Història de la Ciutat i de les activitats de fer seixanta anys de l’ocupació de Catalunya i Barcelona per les tropes franquistes. No hem de pensar, però, que la crema de llibres i el menyspreu per la cultura es va limitar a Catalunya, als llibres en català i a la cultura catalana; el menyspreu franquista per la cultura era general, com ho explicava l’historiador Josep Fontana:

No menys revelador és el que passa amb les biblioteques públiques. Al començament de l’alzamiento, una de les primeres coses que fan els rebels va ser cremar els llibres de les biblioteques suspectes -de vegades, com en el cas de la biblioteca pública circulant de Sencelles, a Mallorca, hi defecaven al damunt prèviament. A Galícia, diu El ideal gallego de 19 d’agost de 1936: «a orillas del mar, para que el mar se lleve los restos de tanta podredumbre y de tanta miseria, la Falange está quemando montones de libros y folletos». A Navarra hi ha una circular del govern civil que mana específicament fer les cremes de llibres perillosos. Les fogueres són generals i sistemàtiques: les practiquen de vegades els mateixos particulars, que tenen por que els trobin segons quins títols a casa; unes altres vegades les manen les autoritats, i, si no, les encenen els exèrcits en entrar en una població. Aquestes pràctiques compten amb suports intel·lectuals com el del rector de la Universitat de Saragossa, Gonzalo Calamita, que en el número 3 del Boletín de Educación de Zaragoza, de 1936, publica un article amb el títol «¡El peor estupefaciente!», que conté una frase que l’ha fet famós: «El fuego purificador es la medida radical contra la materialidad del libro». A banda de les cremes, es fan incautacions i recollides, i es depuren les biblioteques públiques i escolars. Una de les coses que s’havia d’eliminar, per exemple, era «la mal llamada literatura rusa». Del que va comportar la censura de llibres ens en dóna bona idea la primera revisió de biblioteques que coneixem, que és la de Valladolid el 1937, en què es prohibeixen coses com la major part de l’obra d’Azorín, tot Baroja, Blasco Ibañez, les poesies d’Espronceda, Goethe, Kant, la Carmen de Merimée, les obres de Pardo Bazán, La Celestina, les faules de Lafontaine, Valera, Valle Inclán, etc. En les primeres llistes de llibres prohibits a Barcelona, el 1939, hi trobem Gandhi, Gogol, Maeterlinck, els germans Heinrich i Thomas Mann, Pascal i, sorprenentment, les novel·les de Salgari, que eren tolerades a Valladolid.

Autor: Josep Fontana

El fragment anterior forma part de la transcripció d’una conferència pronunciada pel professor Fontana el 2006, durant els actes celebrats a l’exposició República. Memòria històrica. Valors de futur, amb motiu del 75è aniversari de la 2a República espanyola, en la que parlà dels valors de la república i de com van ser anorreats pels franquistes, un cop es van fer amb el poder a partir del cop d’Estat que ells anomenaven “El glorioso alzamiento”.

Contrastant amb la posició del feixisme respecte dels llibres, el coneixement i la cultura, que eren un perill i un fre per a la propagació de les seves idees, estava la posició dels demòcrates, que defensaven la lectura i el coneixement com a eines de llibertat, com es pot veure en el reportatge del vídeo següent:

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Fahrenheit 451 a Catalunya
  1. […] a casa […] Saludar com ells deien, rebutjar la llengua pròpia, anar a l’església, cremar els llibres» […]

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: