“Els Pilars de la Terra”, Ken Follet

És un llibre que tothom coneix. D’aquells que la majoria ha llegit. Sempre n’havia sentit elogis i meravelles i, finalment, aquest estiu vaig decidir seguir els consells dels amics i familiars que em deien “no et decepcionarà”.

I tenien raó. Quan vaig començar ja no vaig poder parar. 1350 pàgines que passen com res. Per fer un breu resum de la sinopsi, la història se situa a l’Edat Mitjana, a l’alçada del 1100, i es desenvolupa al voltant de la construcció d’una catedral al priorat de Kingsbridge. Al llarg de tota la narració apareixen diferents personatges amb diferents històries, totes entrellaçades. I tot en un context de guerra civil per la successió del poder reial a Anglaterra.

Quan vaig acabar el llibre, vaig entrar a Internet i vaig buscar la opinió dels lectors. Em va sorprendre que malgrat ser un Best-Seller, hi hagués tan males crítiques. És veritat, hi ha gustos per tot. Alguns asseguraven que la història no estava ben emmarcada dins el context medieval…i jo, sincerament, no en tinc ni idea. És possible que la novel·la tingui errors, alguns d’aquells que els que no entenem molt en història no hem sabut localitzar. Però, independentment d’això, és una història que t’atrapa fins a tal punt que només esperes arribar a casa per continuar i no perdre el fil. I d’això se’n diu bona literatura. És aquella que entra dins teu, quan els personatges passen a formar part del teu dia a dia, quan t’emociones quan ells ho fan, quan t’indignes amb les injustícies que la vida –o l’autor- els hi ha preparat, quan et sap tan greu la seva mort que fins i tot et fa mal. Per mi, i crec que per a molts, llegir un bon llibre és això. Perquè quan s’acaba, encara que tingui 1350 pàgines, et sap greu. I en vols més.

Els Pilars de la Terra ha estat el llibre que més m’ha enganxat. I de forma exagerada. És ara quan, després de veure com en Jack i en Tom es deixen la pell per construir una catedral, entens l’esforç i la paciència que calia tenir per fer aquestes construccions. Per això, ara encara les valores molt més. En Jack, l’Aliena, en Tom, en Philip i l’Elleen. Personatges d’aquells que sempre et queden gravats a la ment. Perquè un bon llibre és això; quan ets capaç de barrejar la ficció amb la realitat, quan fas teus uns personatges ficticis, quan els problemes de la vida real s’esvaeixen entre les pàgines.

 –

 http://espaicultural.blogspot.com

Xènia Santigosa