Pobre Europa pobre

Fa uns 70 anys que l’actual Unió Europea va iniciar el seu caminar. Primer amb la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), i poc més tard, al 1957, amb el Tractat de Roma, antecedent immediat de l’Europa dels 6.

Començava així el camí per estructurar uns futurs Estats Units d’Europa.

Ha costat arrancar sobirania als Estats membres per construir una Europa de tots. En el camí, fins i tot s’ha sacrificat l’Europa de les Regions en benefici de la dels Estats.

L’Euro, la moneda única, ha estat un pas transcendental en la construcció d’un espai comú.

Aquest conte, el de la construcció d’Europa sembla estar en un atzucac, i en aquests moments ja hi ha qui canta allò de “colorín colorado, éste cuento se ha acabado”.

Per què?

Perquè la crisi és més profunda del que ens expliquen i els Estats econòmicament poderosos miren més cap a ells mateixos que cap a Europa, i també perquè els actuals dirigents no tenen el mateix sentit de construir Europa que tenien alguns dels seus antecessors.

Així, Alemanya, que marca el pas a Europa, per cada dues passes que fa, una està dirigida a acontentar als euroescèptics.

Angela Merkel ha perdut les darreres sis votacions regionals que hi ha hagut a Alemanya. Molts alemanys diuen estar farts de pagar els excessos d’alguns dels estats membres de l’UE.

Si jo fos alemany i veies que Espanya té molts més quilòmetres d’AVE que la pròpia Alemanya o que manté un 20% d’economia submergida que no cotitza. O que Grècia ha falsejat els seus comptes públics, o que Irlanda i Itàlia estan en caiguda lliure, tampoc m’agradaria que m’apugessin els impostos per pagar els excessos d’altres. Perquè una cosa és la solidaritat i una altra la tonteria.

La incertesa sobre la capacitat de Grècia per retornar els diners del rescat preocupa a França i a Alemanya, ja que els seus bancs són els que estan més exposats al risc, al ser els que tenen més deute comprat d’aquest país.

Aquest escenari no sembla millorar i no hi ha dia sense una mala notícia. Escoltar els telenotícies sembla “el dia de la marmota”.

La directora gerent del FMI, Christine Lagarde, s’ha volgut afegir a la festa i ha declarat que hi ha la possibilitat d’una nova recessió.

L’alentiment en el creixement d’Europa i dels EEUU, posa més llenya al foc.

Novament el FMI ens ha donat una alegria al dir que els bancs europeus requereixen encara 200.000 milions d’euros per sanejar els seus balanços.

A nivell intern, Catalunya, Castilla la Manxa i Extremadura ja saben el que són les retallades. Encara hi ha però, moltes autonomies que no han mogut peça. I si no diuen res és perquè estan pendents d’eleccions autonòmiques, com és el cas d’Andalusia.

A Espanya, la suma del deute públic més el privat és del 300% del PIB. Això augura anys de creixement lent (i sense un creixement sostingut no se solucionarà el problema de l’Atur), i milers de milions d’euros destinats a pagar les despeses financeres generades pel deute.

Ahir Artur Mas va dir que al 2013 es pot esperar el final del més dur de la crisi. Si bé, va afegir: si no peta tot abans! Això en boca del president fa fredor.

Aquesta setmana, les caixes han anunciat que pugen les taxes que cobren per tot un seguit de serveis com el manteniment dels comptes, les targetes…

Què s’ha fet del somni d’uns Estats Units Europeus? Si Europa deixa caure Grècia, tindrà algun valor formar part dela Unió Europea?

I és que una Europa pobre no és el mateix que una Europa rica.

Tot és com una gran broma. El que passa és que solament riuen uns pocs, però riuen tant fort que algunes nits els sento.

Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com

Quant a

Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “Pobre Europa pobre
  1. ferran ha dit:

    Per mi el que passa és que ningú té prou iniciativa com per fer propostes valentes, exceptuant Islàndia. La intenció que endevino és tendir a l’estabilitat extrema: que els ciutadans comprin mengin i consumeixin i que es pensin que són feliços. Per evitar sobresalts, s’han estudiat el Manual d’Instruccions d’Economia “Mixta” per a la Macroeconomia i l’apliquen sota la piadosa mirada dels especuladors, o com està de moda dir, dels mercats.

    La poca salsa que hi posen, com això de les operacions a curt, auguro que no li donarà gaire vida: entenc que és una carta que es guarden per negociar per quan hagin de demanar més “favors” als “mercats”.

    Falta ciència! Per què es resignen a acceptar unes mesures els resultats dels quals necessiten anys per divisar-se? Encara ric quan recordo el Sarkozy proclamant la refundació del capitalisme…

  2. Tomàs ha dit:

    Hola Ferran,

    Si, jo també crec que hi ha una manca de Valentia política i de Visió històrica per fer front a aquesta situació més enllà de gestionar amb més o menys encert el dia a dia.

    Manquen polítics europeistes que pensin en un projecte a 30 anys. Uns Estats Units d’Europa o res.

    Si Europa no avança en aquest sentit en què es quedarà? Serà alguna cosa més que una immensa escala de veïns amb una presidència?

    Segurament també hi manca ciència com dius, però també empenta. Hi ha algun polític que es posi al davant del projecte de manera decidida i que el seu discurs sigui creïble? Sembla que no, si més no en aquets moments.

  3. Oriol López ha dit:

    I, mentrestant, els rics es fan més rics, mentre els de sempre paguem els plats trencats…

  4. Tomàs ha dit:

    Arrel de l’aprovació del pla per part del TC d’Alemanya, algú em va dir “això és una bona noticia, no?”, i li vaig dir, si, el que hem de veure és quan de temps dura, ja que les bones notícies duren molt poc.

    Al cap de dos dies les borses s’havien tornat a enfonsar.

    Els grans especuladors són els autèntics guanyadors de tot plegat, ja que guanyen ara i quan tot es recuperi, tornaran a guanyar…, d’una altra manera.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: