Les campanes sonen per tothom

“Ningú és una illa, complert en ell mateix; cada home és una tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa resulta disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva pròpia. La mort de qualsevol home em fa petit perquè estic lligat a la humanitat; per tant, mai preguntis per qui sonen les campanes: sonen per tu.”

El 1624 John Donne va escriure aquestes paraules a la Meditació XVII de Devotions Upon Emergent Occasions. Més tard serien recollides per Hemingway a Per qui sonen les campanes, centrada a la guerra civil espanyola. Vaig llegir ja fa molts anys al novel·lista americà, però recordo com si fos ara el mal gust de boca que em va deixar un dels passatges més sobrecollidors de la novel·la, aquell en que els milicians maten la gent de dretes del poble. Em va commoure, perquè malgrat el meu convenciment, llavors com ara, que en aquella guerra la raó estava de banda de la república, la història posava de manifest que els éssers humans som igual de salvatges amb raó o sense, que l’individu és capaç de matar tant si és l’opressor com l’oprimit, que les més nobles causes serveixen per a beneir la bestialitat que emana del costat més fosc de la naturalesa humana.

John Donne va viure en una època de guerres religioses i polítiques, en les que en nom de Déu, la justícia i la religió, milers d’homes i dones van morir en mans dels seus veïns. Hom podria pensar que quatre segles després hem canviat una mica, però no és això el que mostren els telenotícies. Quan John Donne explica que les campanes a mort sonen per a tothom, es refereix tant a les bones persones com als monstres veritables. Igual que la novel·la de Hemingway, també les imatges de Gadafi acorralat i mort com un gos resulten pertorbadores. Pensar que era un monstre i ha tingut el que mereixia resulta fàcil si un no s’hi vol trencar el cap. Probablement també ho mereixien Saddam Hussein, Ceaucescu, Mussolini, Hitler, i tants dictadors sanguinaris com han sofert els pobles de la terra.

Còmodament asseguts al sofà, aquestes coses passen lluny d’aquí, a persones que no coneixem, sense que ens afecti amb res. I així, mers espectadors, podem veure sense immutar-nos com un home ensangonat és colpejat, insultat, agredit i finalment executat en un linxament tumultuós, com aquell qui mira un documental de feres africanes. És així perquè l’individu en qüestió és un dictador, assassí per més senyes, un personatge menyspreable del que no cal tenir compassió.

Podríem preguntar-nos si ens caldria compassió en el cas que fos casa nostra, que es tractés del nostre dictador i estigués en les nostres mans. Podríem preguntar-nos si seríem capaços de comportar-nos amb la crueltat més ferotge, aquesta que ara no mostrem, tranquils, al nostre menjador. La Pilar, un personatge central en la novel·la de Hemingway, assisteix sense participar-hi a l’aquelarre sanguinari del linxament dels feixistes, i malgrat que l’incomoda tanta crueltat, assumeix com a una necessitat revolucionària l’assassinat dels homes i dones de dretes del seu poble, de la gent que fins feia pocs dies coneixia i apreciava, la mort dels seus veïns. Però en aquell penya-segat al que els revolucionaris llencen als enemics de la revolució s’hi aboca també qualsevol rastre d’humanitat. De la mateixa manera, l’acarnissada revenja contra els dictadors d’aquest món esvaeix la compassió, que il·lusòriament creiem era el nostre distintiu més humà.

Un, al final, acaba preguntant-se si la mort del monstre no ens desvela com a monstres, si el linxament d’un assassí no ens converteix en el mateix. Les campanes sonen per a tothom, fins i tot quan mor la bèstia.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com

octavirodin@gmail.com

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Les campanes sonen per tothom
  1. Oriol López ha dit:

    Efectivament, jo també crec que els linxaments diuen molt sobre el nostre cantó fosc.

  2. Tomàs ha dit:

    No estic d’acord amb el que va passar i sobretot de la manera en que va passar.

    Ara bé, en aquella situació, no crec que hi haguessin gaires alternatives al que finalment va acabar succeint. Qui podia parar a aquells revolucionaris? Segurament no hi va haver ningú amb prou carisma o lideratge com per alçar la veu i donar raons per a que no el matessin.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: