Carta a Jordi González

Benvolgut, o no, Jordi González:

Déu n’hi do, la que t’ha caigut aquests dies. Ets mister popularitat. Pel que sembla, vas convidar a la mare d’un inculpat en el crim de Marta del Castillo i li vas fer una entrevista d’aquelles que es recorden. T’he de dir que no vaig veure l’entrevista (ni la veuré). Tot i així, vull manifestar que conec els continguts habituals dels teus programes. El que m’agradaria analitzar és el teu discurs posterior, que vol respondre a les crítiques rebudes.

La primera impressió és que t’han provocat una digestió poc saludable aquelles pel·lícules en les quals, el protagonista advocat, fa un speech lacrimogen en les conclusions finals, que aconsegueix salvar al pobre inculpat injustament. Creus que ets el Kevin Costner en JFK? Només et faltava apel·lar a la “Quinta enmienda” i a l’esperit d’Abraham Lincoln. En segon lloc, t’he de dir que he al·lucinat amb la musiqueta que sona durant el teu discurs. Ho provaré durant les meves classes. Aniré amb un reproductor de CD perquè els meus alumnes acabin plorant. Ja et demanaré consell sobre el repertori.

Però, abans d’analitzar el teus discurs, vull transcriure’l:

Jordi González: “En estas últimas historias son las que, casi de manera instintiva, muchos giramos nuestra mirada hacia otro lado, pero parte de nuestro trabajo, es dar voz a todos los que tienen algo que contar. Y pueden hacerlo aquí, sin prejuicios, sin dobles raseros y con una mirada lo más limpia posible. En ese contexto, decidimos invitar la semana pasada a Rosalía. la madre del Cuco. Una mujer que, por cierto, no es la primera vez que pisa, que visita un plató de televisión, en las mismas condiciones en las que estuvo aquí el pasado sábado (…) Y no es algo que censuramos. ¿Por qué? Porque creemos en la libertad de expresión y defendemos que cualquier ciudadano pueda expresarse libremente en cualquier medio de comunicación español (aplaudiments). Es un derecho irrenunciable, es un derecho fundamental para la democracia. Solamente en dictaduras se cuentan notícias felices. Negárselo a alguien es poner en peligro nuestra libertad individual. ¿No lo entendéis? Nosotros durante esta semana hemos asistido estupefactos a un verdadero linchamiento… tremendo. No podíamos entrar en ningún foro de internet. Ha habido otros medios de comunicación que nos han arrastrado y que nos han escupido por defender precisamente la libertad de expresión. Ha sido una semana la verdad que muy dura para las cerca de cien personas que hacemos posible este programa. Hemos vivido con cierta impotencia cómo se ha intentado por todos los medios desacreditar nuestro trabajo… pero, bueno… Quiero deciros, y lo digo desde el corazón, que si esta polémica ha servido para poner en evidencia y denunciar que todavía hoy hay gente que quiere condicionar la libertad de expresión de las personas y pretende censurar los contenidos de los programas, ha merecido la pena el acoso mediático sufrido. Afortunadamente estáis ahí vosotros, la semana pasada más de dos millones de espectadores que, por lo que veo, creéis en la democracia (…).

“En estas últimas historias son las que, casi de manera instintiva, muchos giramos nuestra mirada hacia otro lado.

Home, en això de girar la mirada cap a un altre costat, t’he de dir que tens raó. Som tota una legió els ciutadans als que no agraden els continguts de programes com els teus. Tanmateix, t’he de dir que no has de menysprear la nostra intel·ligència per saber el que no volem veure.

(…) pero parte de nuestro trabajo, es dar voz a todos los que tienen algo que contar.

Donar veu als que tenen alguna cosa que explicar… suposo que et refereixes als escriptors, científics, filòsofs, esportistes, artistes, músics, etc, que es guanyen la vida amb la seva genialitat i que no solen ser el focus d’atenció de shows esperpèntics com el teu. De veritat creus que els personatges als que pagues per venir al teu programa tenen alguna cosa que contar, que realment gaudeixen d’un discurs interessant i que provoquen el creixement personal de la teva audiència?

Una mujer que, por cierto, no es la primera vez que pisa, que visita un plató de televisión, en las mismas condiciones en las que estuvo aquí el pasado sábado (…)

No diguis més… ha cobrat, oi? Tal com, més o menys, diuen en la pel·lícula Nueve reinas, “no és difícil trobar a persones que es prostitueixin, el que costa és troba gent que pagui”.

Y no es algo que censuramos. ¿Por qué? Porque creemos en la libertad de expresión y defendemos que cualquier ciudadano pueda expresarse libremente en cualquier medio de comunicación español (aplaudiments).

Gran moment! Ja ha sortit el Kevin Costner que portes a dins. Ara ets el defensor de la llibertat d’expressió. Sabia que sortiria. És la resposta preferida del demagog. Quan algú us diu, amb tota la raó del món, que us heu passat vint pobles, surt allò de la llibertat d’expressió. Mira, per respecte a totes les persones que en aquest país han lluitat per la llibertat d’expressió, i que han pagat amb la presó o fins i tot amb la seva vida, després de dir això t’hauries d’exiliar a la pitjor dictadura del món per fer un màster.

Es un derecho irrenunciable, es un derecho fundamental para la democracia. Solamente en dictaduras se cuentan noticias felices. ¿No lo entendéis?

Aquí t’equivoques novament. Els diaris ens asseguren que, de moment, vint-i-quatre marques deixen de patrocinar “La Noria”. No és això una notícia feliç? Per cert, m’encanta allò de “¿no lo entendéis? És a dir, la resta del món és idiota perquè no entén els teus arguments tan intel·ligents i t’has d’assegurar que et comprenen. Una mica d’humildina per via oral, si us plau.

Quiero deciros, y lo digo desde el corazón, que si esta polémica ha servido para poner en evidencia y denunciar que todavía hoy hay gente que quiere condicionar la libertad de expresión de las personas y pretende censurar los contenidos de los programas, ha merecido la pena el acoso mediático sufrido.

Ho dius des del cor? O des de la VISA? I la tercera pregunta, per quina raó parles de censura? No tens ni la més punyetera idea de què és la censura! No fotis! Per què no canvies la paraula censura pel meravellós i deontològic vocable de RESPONSABILITAT? Responsabilitat en els continguts, en el tractament de la informació, en la selecció de les persones que convideu. I, sobretot, hi ha un vocable encara més meravellós: PERDÓ. No hi cap la més mínima possibilitat de que t’hagis equivocat?

Afortunadamente estáis ahí vosotros, la semana pasada más de dos millones de espectadores que, por lo que veo, creéis en la democracia (…).

Ho sento però, si dos milions de persones mengessin merda perquè es posa de moda, seguiries sense convèncer a la resta de ciutadans que no volen menjar-la i que creuen que, no només no té propietats nutricionals, sinó que resulta fastigosa. Sempre trobaràs gent addicta a la cultura porqueria. Són els signes dels temps. Com tu dius, “no s’hauria de girar la mirada” a la immensa majoria de l’audiència (moltes més de dos milions de persones) que fuig del teu espectacle.

Què lluny queden aquells dies que t’escoltava per la ràdio. Amb la teva sensacional veu. Amb una intel·ligència pel mitjà radiofònic, i també pel televisiu, totalment contrastada. Potser vivim en un país on la crítica, després del futbol, és l’activitat d’oci favorita (i, a vegades, també professional). Potser tots som uns hipòcrites. Potser ens manca esperit crític (del que atorga una autèntica llibertat de pensament). Potser ningú de nosaltres (m’incloc) té cap autoritat moral per jutjar el teu programa. Potser m’equivoco. O potser, no. Però crec que, quan alguna vegada et miris per accident en un mirall, descobriràs que una altra televisió és possible. Molts altres professionals la fan cada dia.

Àlex Ribes 

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.