La reina del botox

Lara havia estat una actriu molt coneguda als anys vuitanta. La seva bellesa captivava a tothom i en cada pel·lícula, el seu somriure i aquell posat de nena eterna, traspassaven la pantalla. La vida no li havia tractat malament. Acumulava al seu compte corrent una fortuna que li permetia viure sense cap mena de preocupació. Tanmateix, tenia un problema: cap productor la recordava pels seus projectes. Era com una mena d’imatge kitsch vuitentera, com les muscleres en les dones o la música de Wham.

Vivia reclosa en una mansió de Beverly Hills i, l’única vida social que feia, l’escenificava al gimnàs on s’envoltava de velles dames vingudes a menys com ella. Totes formaven un grup de dones obsessionades per la bellesa i el culte al cos. Totes, menys la Lara, havien passat pels retocs de la cirurgia estètica. I totes, a excepció de la Lara, semblaven un exèrcit de zombis.

Aquella bogeria incontrolada la va iniciar la Lara un tres de juliol ara fa tres anys. Va ser la primera vegada que va passar pel quiròfan. Volia uns pits nous, com qui es compra una nevera o un cotxe nou. La seva vida sexual era poc menys que inexistent. Després del seu quart divorci havia decidit que no desitjava cap mena de relació. Estava farta de les infidelitats a les quals l’havien sotmès els seus exmarits i, per única companyia, tenia una gata que es passava el dia dormint. Els primers dies li feien una mica de mal els seus nous pits, però quan es va situar nua per primera vegada davant el mirall, va observar unes mamelles rodones, turgents, immenses i, al mateix temps, tan artificials com una nina inflable. Tot i que al principi no estava gaire convençuda, en poc temps li va tornar el desig de compartir aquelles noves formes amb els homes. Van visitar-la de nou els escots, els top less i una certa sensació, lleugera però eficaç, de joventut perllongada.

Vist l’èxit que havien tingut els seus pits, va decidir treure’s les arrugues de la cara. Les paraules ritidectomia, abdominoplàstia, i altres més complicades encara, van començar a formar part del seu vocabulari, com si hagués començat a estudiar un nou idioma. Més tard, es va fer una liposucció. Uns mesos després, van ser les cames. Quan la panxa i les cames havien vist desaparèixer la grassa acumulada, va voler fer-se una rinoplàstia. No li acabava d’agradar el seu nas i va confiar novament en el servei del cirurgià, que veia amb molts bons ulls l’espiral de retocs a la què havia decidit sotmetre el seu cos aquella diva oblidada de Hollywood.

Aviat, va dipositar el seu destí en el poder del botox. Els seus llavis semblàvem dos frankfurts de la festa de la cervesa. Després va venir un altre estirament de la pell de la cara. I un altre… I, més tard, dos més. I més liposuccions… I més ritidectomies… I més abdominoplàsties… I desenes d’injeccions de botox.

La setmana passada la vaig veure en una revista. Ja no hi ha cap espurna de bellesa en aquella massa infame de goma amb alguna resta d’ADN humà. Només et diré que, el lloc que abans ocupava el nas, ara el presideix la boca… o el que queda d’ella. De tant estirament de pell, els seus ulls enfoquen sempre al sostre. I el nas s’emplaça en un lloc indeterminat, a mig camí entre les dues orelles, però lleugerament més a prop de l’esquerra. Heu vist el quadre “Les senyoretes d’Avinyó” de Picasso? Doncs, això. Fins i tot, alguns nens quan la veuen li pregunten a les seves mares si és Mister Potato.

Àlex Ribes 

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Altres
4 comments on “La reina del botox
  1. Oriol López ha dit:

    La cirurgia estètica pot fer molt en casos com els de persones que han patit accidents greus que els han deformats les faccions, però, certament, convertida en un producte més de consum, està fent autèntics estralls.

  2. Maria Boix ha dit:

    Les persones ens hauríem d’acceptar tal com són i no com creiem que els altres voldrien que fóssim. No tots tenim els mateixos gustos ni mirem les mateixes coses en una persona. Hauríem d’entendre que la perfecció no existeix, que el temps passa i que el cos canvia. L’important és tenir salut. La gent no entén els riscos que comporta entrar a quiròfan, pots tenir problemes amb l’anestèsia o bé que siguis l’1% que no queda bé, els metges no són déus i també s’equivoquen. Aquesta societat de gent anorèxica i perfecte és molt perillosa, hi ha nenes que només desitgen ser majors d’edat per començar a operar-se tot allò que no els agrada i pares inconscients que els paguen les operacions.

  3. didaclopez ha dit:

    El pas del temps és implacable. Quan res no passa, passa el temps. I lluitar-hi en contra, tan sols accelera l’inexorable. Com deia el poeta, lo que un segle alça, un altre ho aterra. Aquestes històries em recorden a la història del retrat de Dorian Gray. L’eternitat i la bellesa (o l’eternitat i la vida, o l’eternitat i la joventut) són incompatibles. Ara que ja som nel mezzo del camin, agraïm no haver tingut res a perdre

  4. yeagov ha dit:

    Pretenen aconseguir amb la cirurgia allò que el temps i la genètica els priva, la joventut, una joventut externa que oblida que no només l’aspecte exterior és important, de que ens serveix tenir un aspecte de jovenets de vint anys si els nostres ossos i articulacions són els que ens pertoquen per l’edat que realment tenim.

    Fa temps vaig llegir aquestes paraules del doctor Drauzio Varella: “En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con el pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven.”

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: