El final de R.E.M. tal com els coneixem (II)

En aquest article de fa unes setmanes, aprofitant que la banda R.E.M. acabaven d’anunciar la seva dissolució, vaig fer un petit resum de la seva trajectòria musical. No vaig aprofundir gaire i em vaig limitar a distingir tres etapes creatives significativament diferents, sense entrar en explicacions ni de com eren ni de perquè vaig decidir fer aquesta divisió. A continuació intentaré detallar-ho tot una mica més.

Etapa indie (1981-1987)

Com ja vaig dir, els R.E.M. es van donar a conèixer a l’escena underground de l’estat de Georgia, USA i això els va permetre signar amb la discogràfica independent I.R.S. Records. És per això que sempre m’agrada anomenar aquesta etapa com a “etapa indie”. Sóc conscient que els més puristes em diran que aquesta etiqueta potser no és del tot correcta perquè I.R.S., malgrat ser independent, va ser fundada entre d’altres per Miles Copeland, mànager de The Police (i germà del seu bateria, Stewart Copeland). És llavors quan sempre els acabo responent el mateix: “que aixequi el braç qui sigui capaç de traçar una línia que divideixi amb exactitud què es pot definir com a indie i què no!”.

Tornant al tema, amb I.R.S. els R.E.M. van publicar el seu brillant àlbum de debut: Murmur (1983). Aquesta petita joia va ser aclamada gairebé unànimement per la crítica, i encara avui dia cada cop que alguna revista o portal elabora el seu rànquing històric dels millors discos de la història acaba trobant un forat per col·locar-s’hi.

En pocs anys, el quartet va saber forjar-se una reputació creixent i convertir-se en una banda de culte amb els àlbums posteriors Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985) i, sobretot, Lifes Rich Pageant (1986), gràcies a molta carretera, suport de ràdios universitàries i alguna aparició en el programa de David Letterman. Malgrat tot, les ràdios més comercials encara se’ls resistien (amb l’excepció, potser, de la cançó “Fall on me”, que va aconseguir cert ressò).

Però el punt d’inflexió va arribar amb la publicació següent, Document (1987), un disc amb una forta vocació comercial i alhora amb molta càrrega política en algunes de les seves lletres. El single “The One I Love” va significar la seva entrada definitiva en el mainstream –que ja havien acariciat amb els singles anteriors- i els grans escenaris. L’èxit relatiu d’aquest cinquè disc, juntament amb la falta d’entesa amb I.R.S. els va obrir les portes de la multinacional Warner, segell amb el que han publicat tots els àlbums següents fins a data d’avui.

Aquí teniu el videoclip de “The One I Love“, un dels singles de Document que els va permetre l’entrada al circuit mainstream.

Cançons clau d’aquesta etapa: “Radio Free Europe”, “(Don’t go back to) Rockville”, “Driver 8”, “Fall on me”, “I Believe”, “It’s the End of the World as we Know it (and I Feel Fine)”, “The One I Love”. Aquí teniu una llista de reproducció de Spotify.

Etapa pop (1988-1997)

El salt a la multinacional Warner va permetre als R.E.M. la distribució, promoció i projecció internacional que trobaven a faltar a I.R.S. i també –encara que sembli paradoxal- una gran llibertat creativa. El seu primer treball d’estudi d’aquesta nova etapa, Green (1988) –el sisè en el còmput global-, aconseguia aglutinar comercialitat amb un alt grau d’experimentació, amb l’ús d’instruments poc habituals en el pop com ara un megàfon o una mandolina. Aquest últim instrument jugaria un paper molt destacat un parell d’anys més tard amb la que possiblement sigui la cançó més coneguda de tota la seva carrera: “Losing my Religion”. Es tractava d’un èxit mundial instantani i es va convertir en la targeta de presentació i principal bandera de l’Out of Time (1991), l’àlbum següent, un treball de caràcter tranquil i semiacústic, i que barrejava perfectament elements pop, folk, country i clàssica. Out of Time va ser un èxit comercial, va vendre milions de discos i els va donar tres premis Grammy, dos d’ells gràcies a “Losing my Religion”. Malgrat no ser, des del meu punt de vista, un dels seus millor treballs, sí que és sense discussió un dels més coneguts i més exitosos.

Tot i l’èxit comercial de Out of Time –o potser precisament degut a això- la banda decideix no fer gira i es tanca a preparar el següent àlbum. I és que una de les coses més difícils per a un artista o grup que treu un disc d’èxit internacional és saber-ne fer una continuació digna que superi la prova de la inevitable comparació. Personalment crec que en aquest cas no només ho van aconseguir sinó que ho van superar. Automatic for the People (1992) està considerat per molts –jo inclòs- el millor àlbum de R.E.M. És evident que tots tenim les nostres preferències concretes i subjectives i no tenen perquè coincidir. I fins i tot jo mateix, si ara em pregunteu que respongui ràpid sense pensar quin disc em vindria de gust escoltar o amb quin em sento més identificat, no necessàriament diria aquest. Però si ho pensem de la forma més objectiva i neutra possible acabarem rendits a l’evidència. Automatic for the People és un àlbum gairebé perfecte. Potser un pèl massa suau i gairebé acústic, sobretot comparat amb els de l’època indie de la banda, però val a dir que els arranjaments de corda de John Paul Jones (sí, el de Led Zeppelin) estan molt ben posats i en cap moment sobren. I, a més, conté perles ben conegudes com ara “Everybody Hurts”, “Man on the Moon” o “Drive”.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Everybody Hurts“, una cançó preciosa:

Com en el cas de Out of Time, tampoc hi va haver gira després de Automatic for the People. Aquesta decisió, juntament amb el caràcter melancòlic d’aquests dos àlbums i el canvi d’aspecte físic del cantant Michael Stipe, van donar pas a rumors sobre una possible malaltia del mateix. Els rumors es van esvair amb la publicació de Monster (1994), un disc que trencava amb els dos anteriors i apostava per una tornada al rock de garatge dels seus inicis, amb guitarres i distorsions per tot arreu. A més, la banda va decidir, aquest cop sí, embarcar-se en una gira internacional, la primera en 6 anys –i el primer cop que els vaig veure en directe, a Barcelona- i amb el suport de bandes com Sonic Youth o Radiohead.

De la gira de Monster va sorgir un nou treball, New Adventures in HI-FI (1996), un disc a mig camí entre el disc d’estudi i el directe, perquè utilitzava enregistraments de proves que anaven fent durant la gira. Aquest nou treball, el desè en global, va suposar un nou punt d’inflexió i final d’etapa a la banda. I és que durant un concert a Suïssa, el bateria Bill Berry, després de patir un aneurisma cerebral, va decidir que ja en tenia prou i, un cop acabada la gira i publicat el nou disc, es va retirar del món de la música. El que fins aleshores havia estat un quartet sòlid i inamovible es quedava coix d’una cama i topava de cop amb el gran dilema de si plegar definitivament o continuar com a trio. Com tots sabem, finalment van optar per la segona opció.

Etapa trio (1998-2011)

La marxa de Bill Berry i la posterior decisió de seguir endavant amb la banda deixaven molts interrogants. Com seria la nova etapa? Notarien la seva absència? La resposta del mateix Michael Stipe va ser: “un gos al que li falta una pota continua sent un gos, només cal que aprengui a caminar diferent”. I això és el que van fer els R.E.M., aprendre a caminar amb tres cames. I el primer canvi es produïa durant el procés creatiu. Assajar sense bateria implica un procés totalment diferent, i això es va notar en el resultat final, l’onzè disc de la banda, Up (1998). Aquest nou treball representava un canvi de rumb bastant notable respecte el que havien fet fins ara. Molt allunyat de l’etapa indie dels seus inicis, i alhora també de l’etapa més comercial, sembla que molts no van pair gaire bé aquest nou registre, sobretot venint dels dos treballs anteriors, i això es va notar en la resposta tant de la crítica com del públic, no gaire favorables en cap dels dos casos. Ara bé, els singles que se’n van extreure (“Daysleeper”, “Lotus”, “At my most beautiful”…) demostraven que encara estaven en forma, com a mínim en aquest aspecte. I ho van seguir demostrant poc després amb “The Great Beyond”, una de les millors cançons d’aquesta etapa, dedicada al comediant Andy Kaufman i que es va incloure a la banda sonora de la biopic Man on the Moon (1999).

Després del relatiu fracàs de Up, els R.E.M. van intentar recuperar-se amb Reveal (2001) i ho van aconseguir en part, tot i que més aviat gràcies al algunes cançons que no pas al disc en conjunt. Sembla ser que el trio d’Athens, tot i haver perdut la frescor i creativitat de les dues primeres etapes, havia trobat el seu camí com a banda de singles brillants amb “Imitation of Life”, “All the way to Reno”, “Bad Day” i “Leaving New York”. Però aquesta última cançó va ser molt representativa també del camí sense sortida on s’havien ficat. El disc on estava inclosa, Around the Sun (2005), va tornar a ser un fracàs de crítica i públic. De fet, vist amb posterioritat sembla que no va agradar ni a la mateixa banda, fins el punt de plantejar-se aleshores la seva dissolució.

Aquí teniu el vídeo oficial de “Imitation of Life“, per a mi un dels millors videoclips que s’han fet mai (totes les escenes que es veuen passen en uns únics 20 o 30 segons)

Però suposo que va ser l’orgull de no voler acomiadar-se d’aquella manera el que els va empènyer a continuar endavant. S’havien allunyat massa dels seus orígens i ho volien arreglar. I d’aquí va néixer Accelerate (2008), un disc molt enèrgic que, tot i no encaixar gaire en el concepte de radiofórmula (tret potser de “Supernatural Superserious”), els va permetre reconciliar-se amb els fans de tota la vida i de pas amb ells mateixos. Ara sí podien marxar amb el cap ben alt i dedueixo que és aquí quan van decidir que ja tocava fer-ho. El seu últim treball d’estudi Collapse into Now (2011) –el quinzè en total- els permetia tancar el contracte amb Warner i, de pas, acomiadar-se com volien. Si analitzem atentament aquest últim disc, no costarà gaire trobar-hi autohomenatges i referències a treballs anteriors, que insinuaven que es tractava d’un disc de comiat (el comiat “oficial” l’estan fent amb un recopilatori de 40 cançons que acaben de publicar ara fa unes setmanes i que avarca tota la seva carrera, més un parell de temes nous).

Un bon final per a 30 anys ininterromputs de carrera d’èxit, de grans cançons i de grans discos. I tot això havent sabut mantenir en tot moment el respecte de tothom. Gaudim del seu llegat, que aquest sí que és per sempre!