Històries de la puta mili

Avui la memòria, i sense cap motiu aparent, m’ha obsequiat amb una imatge del passat: els dibuixos plens d’ironia i de lucidesa de l’etern Ivà. D’aquell magnífic dibuixant humorístic recordo especialment les seves “Historias de la puta mili” que publicava a la revista satírica “El jueves” i que jo llegia quan feia la mili. Després es van arribar a fer versions teatrals i cinematogràfiques.

Si ets jove espero que t’hagin explicat què era el servei militar obligatori. La idea era que, tot just quan estaves en època d’estudiar o d’incorporar-te al mercat laboral, amb totes les incerteses que això comporta, l’Estat t’obligava a passar tot un any de la teva vida en una mena de Gran Hermano, envoltat d’inútils cridaners amb tant amor a la pàtria com incompetència per assumir la responsabilitat de ser adult i d’educar als joves. He de dir que, suposo que com per a molts altres joves, aquella inserció en una part de la realitat va suposar la plena constatació de que, a vegades, el món dels adults pateix de malalties insalvables: patrioterisme, xovinisme, jerarquització inflexible, inhabilitació emocional, incoherències kafkianes…

Aquelles situacions grotesques que s’autocaricaturitzàven les va saber mostrar perfectament l’Ivà. Jo recordo sobretot una. Estava gaudint d’un permís a casa i algú va trucar al telèfon. La veu amb la què em va agredir l’aparell era la d’un tinent. Recordo perfectament la cara de la meva mare quan vaig dir: “a sus órdenes mi teniente”. Llavors, aquell ciutadà uniformat em va ordenar amb tota la manca d’educació possible que anés a l’aquarterament a enregistrar un avió teledirigit per la nit (el meu destí era el departament de fotografia i vídeo). Jo era conscient de dues coses. Primer: un avió teledirigit enregistrat en vídeo per la nit és un punt lluminós dins d’una enorme imatge en negre. Segon: la càmera Betamax feia anys que no funcionava. Li vaig explicar com si ell tingués tres anys (intel·lectualment estava en aquella franja d’edat) els dos problemes. No em va creure. La seva frase va ser: ¿y ensonses cómo lo hasen en las pilículas? Aleshores va sortir el professor que tinc a dins i, amb tota la pedagogia del món, li vaig dir que en els rodatges nocturns sempre hi ha punts de llum artificials. No em va creure. Ho vaig intentar una altra vegada dient-li que en les antigues pel·lícules de l’oest es feia servir un trucatge anomenat “nit americana” que consistia en rodar de dia amb un filtre especial. No em va creure. Esgotat per la seva incapacitat mental, li vaig prometre que aquella nit agafaria el tren i aniria cap allà. Llavors sí em va creure. El resultat suposo que l’imagineu. Negre nit. Un soldat del departament d’avions teledirigits, un tinent que volia ser Steven Spielberg i un gilipolles amb una càmera Betamax que no funcionava. Títol de la pel·lícula? A mi m’hagués agradat que fos “Olvídate de mí” però en realitat va ser “El golpe”. I és que l’avió es va fotre una enorme hòstia tot just després d’enlairar-se. La llàstima és que no ho vaig poder enregistrar: la càmera no funcionava. Al final, l’imbècil aquell no va arrestar a la càmera, ni a l’avió, ni a nosaltres. Després de la seva frustrada òpera prima es va anar al bar, on es va ajuntar amb el Cascas (un sergent a qui van agafar masturbant-se quan era de guàrdia), amb els oficials que dormien als sofàs a les dotze del migdia i amb el pater (capità sacerdot que tornava a les tantes de la matinada després d’haver fet la ruta pels pubs del poble).

Vull acabar aquest petit relat kafkià fent una menció molt afectuosa a tots els objectors i insubmisos que van aconseguir acabar amb aquella ignomínia. Alguns, fins i tot van acabar a la presó. Van ser, probablement, uns dels primers col·lectius indignats de la democràcia.

Àlex Ribes 

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Històries de la puta mili
  1. Oriol López ha dit:

    Em sumo a la menció de l’Àlex per a tots aquells objectors i insubmisos que van tenir el coratge d’oposar-se al servei militar obligatori, un segrestament legal bastant poc democràtic.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Sensacional anècdota. Com a objector, gràcies per l’esment.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: